Taga

Comencem a caminar per la mateixa carretera per la qual hem vingut, en sentit nord-oest, en direcció a l’església de Sant Martí. Quan som a la seva façana lateral trobem una pista de terra que surt la nostra dreta, en sentit uns graus més al nord-oest que la pista asfaltada, que continua en direcció a Bruguera i Ribes de Freser.
Agafem la pista, senyalitzada amb un pal de direcció d’Itinerànnia. Tot el camí té senyals de pintura, així que cal seguir-les per progressar de forma adequada. El terreny és de fort pendent i per tant cal agafar-s’ho amb calma. El sender és prou evident i com s’ha dit, té senyals de pintura en tot el seu recorregut. Seguint-los, atenyem el primer, i únic, terreny pla de tota la pujada. Arribem a un abeurador.
Continuem pujant de nou, en sentit nord-oest, encarats totalment a la portella d’Ogassa, que ja tenim a la retina des de fa una estona. Un curt tros de pujada i arribem a la font del Freixe i al torrent de la Font del Freixe. Si baixa aigua, el lloc és preciós. El sempre clar sender s’entesta a enfilar-se i, fent una llarga llaçada, acaba per deixar-nos a la portella d’Ogassa.
D’aquest punt també tenim clar com continuar amb la proposta. A l’esquerra, en sentit est, tenim a la vista l’objectiu. També es veu amb claredat el sender que hi porta. Ja no puja tant i fins i tot, al començament, planeja. Anem per aquí perquè no volem fer carena i pujar al turó de la Portella d’Ogassa (ICGC) o cim de la Comarca (Alpina). Després d’una bona estona que hem deixat enrere la portella i superat un últim tram de pujada, albirem l’altar i la creu del cim. Ja hi som.
La cota cimera, molt planera, permet voltar aquí i allà contemplant el panorama, molt ampli si el dia és l’adequat. Les vistes són tan extenses que el temps passa sense adonar-nos-en. Fem la foto del cim, recuperem forces, amb líquids i sòlids, i comencem a caminar de nou. Ara ens cal desfer unes desenes de metres el camí fet, ja que hem d’anar a trobar el baixant que ens ha de portar al coll de Jou. Aquí no tenim senyals però la realitat és que no calen, el camí és molt clar i del que es tracta és de seguir-lo, sempre en baixada. Una tanca de filferro divisòria de termes ajuda. Passem pel pla de les Cabanes, el pla del Quarta i ja som al coll i a la carretera que, seguint-la, ens portaria de nou a Sant Martí d’Ogassa, però tenim un altre objectiu primer. Pujar també al cim de Sant Amand.
Per això cal travessar la pista asfaltada i entrar al prat que hi ha a l’altra banda. De nou cal, al principi, seguir el filferro que fa de termenal. Hem d’anar a l’aguait perquè, més o menys a mitja pujada, hem de girar a la dreta, en direcció al bosc, per mirar de trobar una roca amb un senyal de pintura vermella, antiga, que marca l’inici del sender que ens puja a la recerca del cim.
El sender pintat travessa en flanqueig una estupenda fageda, sempre amb tendència al sud-oest. Així, després d’una bona pujada, sortim al pla de Pena (Alpina) i ens podem acostar al caire de la muntanya per contemplar una bella estampa del vessant sud de la serra de Sant Amand. Els senyals de pintura giren en sentit nord-est i comencem a enfilar-nos per camí obert i herbat, a la recerca del cim.
Passem abans per un punt on trobem un munt de pedres escampades arreu. Potser són les restes del que l’ICGC anomena castell de Pena. No gaire lluny es troba ja el cim de Sant Amand, envoltat totalment de vegetació, cosa que ens priva de vistes enlloc. Aquestes les aconseguim si continuem pel sender, evident, que comença a davallar, molt suau, en sentit sud-est. Acabem per trobar la creu de Sant Amand. Si es puja a les roques que sustenten la creu, sí que tindrem vistes.
Sortim del mirador tal qual hem arribat, acompanyats ara per una petita fita i els ja coneguts senyals de pintura vermella. El sender pren ara orientació nord-est i caminem per terreny gairebé planer. El sender va fent, sempre amb senyals vermells de pintura i passem primer pel coll de Pany de Dalt i més avall pel coll de Pany, moment en el qual deixem la placidesa del camí pintat i ens aboquem muntanya avall, sense camí fressat, però amb traça clara oberta entre els faigs.
Acabem així per trobar una pista, probablement de desembosc, que seguim en descens, en sentit nord-oest. Més endavant gira a la dreta, en sentit nord-est, i acabem a la carretera que baixa del coll de Jou i porta a Ribamala. Podem seguir la pista, pensant que no gaire lluny s’ha de deixar per agafar el trencall que gira en sentit nord-oest per seguir amb la proposta. Nosaltres no l’agafem perquè decidim fer drecera, sense camí però per terreny fàcil, per anar a trobar de nou la pista, evitant així una llarga marrada.
Seguim, ara sí, la pista una bona estona, fins que fa un fort revolt en sentit sud-est. Com que veiem al mapa que poc més endavant torna a girar en sentit nord-oest, i que la tenim sota la nostra posició, decidim de nou fer drecera, ara una mica més compromesa per això del pendent, al final de la qual connectem de nou amb la pista.
Ja no la deixem. La seguim definitivament fins a arribar, al cap de poc, al punt final del recorregut, de nou a Sant Martí d’Ogassa.