Comencem a caminar pel sender que es dirigeix a la font Freda, senyalitzat amb un pal de direccions i amb senyals de pintura del PR-C 79. Aquest sender, sense cap possibilitat de pèrdua ens puja fins al plans del final de la canal Llisa, ja fora del bosc. En principi el PR continua en sentit sud-oest en cerca d’un pal de direccions que hi ha a tocar del pla Gran, però en ser-hi a terreny obert, fem el més directe possible cap al refugi d’Ensija, on arribem de forma cómoda i sense problemes.
Ja al refugi trobem un pal indicador que ens mostra per on continua el camí que ens adreça al Gallina Pelada, on arribem després d’una moderada pujada. De moment passem de llarg perquè anem al cim de la roca Blanca, o roques Blanques. aquí hi ha la possibilitat de continuar camí, però en aquesta ocasió reculem de nou fins a la Gallina Pelada, o cap de la Gallina Pelada segons la FEEC i l’ICGC.
Una vegada al cim ens deleitem amb les grans vistes que el cim ens ofereix, i on tenim una clara idea del que ens cal recórrer encara. Iniciem el recorregut de carena, evitable si tornem al refugi y continuem pel sender PR, fent els puja i baixa que ens calen per passar per diferents cotes, sense nom, i pels cims del pla de les Tores i el de la Creu de Ferro, on se suposa que tornem a enllaçar amb el sender PR. Pintura no veiem, però unes escadusseres fites ens ajuden a baixar al pla d’Ensija, on trobem un pal de direccions. Continuem a la recerca del cim del serrat Voltor.
El sender que hi porta comença perdedor, és més, no hi és, però segons anem avançant comença a intuir-se. Així arribem a una altra clariana, a la base del cim. Per l’esquerra, segons el sentit de la marxa, surt un minso rastre que es va fent més evident segons avantcem. Comença suau però de seguida agafa empenta, per acabar quan apareix la canal, bastant vertical, que ens porta a la carena. Després d’uns pocs metres trobem una segunda paret, d’uns dos metres, que grimpem fàcil, per pujar definitivament al cim.
Fotos, comentaris, vistes, xerrada, etc. etc. i baixem.
Desfem camí fins al prat de la base i cerquem l’inici del barranc de les Llobateres. Aquest descens és senyalitzat amb pintura de PR i amb terreny sec no comporta cap complicació més enllà de controlar on posem els peus, però si el terra o la roca és humida… no sé pas jo. El barranc és força encaixonat i no permet escapatòria possible, així que anem fent amb les precaucions pertanyents. Passem el punt d’encontre amb el barranc d’Ensija i ens fiquem en el veritable torrent de les Llobateres.
A partir d’aquest punt ens trobem amb una zona una mica més compromesa, encara que també més divertida. El barranc es vesteix amb una zona de petits saltants on cal una mica més de concentració. És un tram relativament curt. Una vegada l’hem superat, entrem momentàniament al bosc per tornar, més avall, de nou a la llera del torrent. Més avall el tornem a deixar quan sortim a una pista de desembosc. Pista avall acabem a la carretera per la qual hem arribat al lloc d’aparcament.
No caminem per l’asfalt perquè una pista ens permet anar paral·lels a la carretera. Aquesta pista ens porta fins al lloc on tenim el cotxe aparcat, per donar així per acabat aquest recorregut.