Fàcil caminada pel sector sud-occidental de la Val Fosca per assolir l’estètic i panoràmic cim de Santa Bàrbara, bastit amb un vèrtex geodèsic i l’ermita propera, un petit cubicle, del mateix nom. El recinte no té cadenat, així que en cas de tempesta, la santa podrà fer la seva feina.
La toponímia que faré servir serà la de l’ICGC.

Per fer el recorregut, farem servir camins perfectament arranjats i senyalitzats (pintura groga) tant de pujada fins al cim com de baixada del coll de l’Oli fins a Aguiró, Obeix i també fins a Castell-estaó. La connexió entre el cim i el coll ja són figues d’un altre paner, però tampoc no hi hauria d’haver problemes. Potser el tros més compromès d’aquest tram, on sembla que anem sense camí, és el que fem per flanquejar els tossals intermedis. Aquests flanquejos es poden simplificar si des de Crastes es va fins a la font dels Capellans i el Portell.

Fem el recorregut en sentit antihorari així que una vegada som al pal indicador que trobem al revolt de la carretera agafem el trencall de l’esquerra en sentit sud-est. Anem ja en pujada pel sender 60 de “Camins de la Vall Fosca” així que sempre amb aquesta inclinació i sense deixar mai el camí senyalitzat, recorrent tota la serra de l’Aire, arribem en poc més de 2 km a l’ermita de Santa Bàrbara. Una curta aturada per gaudir del panorama i descansar una mica contemplant el minso interior de l’ermita i continuem a la recerca del cim, a pocs metres de distància.
Les vistes (aquí faria falta un panell panoràmic) són de les que tomben d’esquena. A la pujada ja n’hem anem degustant unes quantes, però és que ara…, amb meteorologia i climatologia més benèvola, el lloc convidaria a fer una llarga aturada, però avui no es donen les circumstàncies, així que després de fer unes quantes fotos analitzem les opcions disponibles.
Hi ha propostes que baixen a la babalà, sense camí definit encara que a la vista del mapa de l’ICGC es dibuixi un sender, a la recerca de la pista que torna a Obeix. La baixada sembla fàcil. Nosaltres optem per continuar amb el plantejament inicial d’anar al coll de l’Oli.
Per fer això ens adrecem per camp obert, sense camí però franc, de cara al tossal de Pomer.
Passem per un coll previ on penso que hi ha l’opció de continuar per la pista en direcció a la font dels Capellans i d’allà al Portell, però en no conèixer el terreny i fent cas de la traça que seguíem optem per flanquejar el tossal Pomer. D’inici no trobem camí, però al final veiem rastre (un de tants) que seguim per sortir a un altre coll, on tenim al davant un bosc de pi.
A partir d’aquí fem de nou de les nostres i comencem una drecera pel mig del bosc per estalviar una marrada. Travessem un petit crestall, baixem fort a un altre coll, tornem a superar un altre crestall (tot fàcil i sense riscs ni problemes) i arribem al coll de l’Oli. Final de “l’exploració”. A partir d’aquí tot camí clar fins a l’ermita de la Mare de Déu del Coll i Aguiró.
En aquest disseminat trobem d’inici carrers de ciment i una mica més avall carretera, la qual deixem al cap de poc per agafar un sender senyalitzat amb un pal amb el capçal groc.
El sender comença clar i perfectament arranjat, però a mesura que ens acostem a Obeix, la pista comença a enfangar-se degut a la humitat i al pas de bestiar, així que, com podem, comencem a fer dreceres fins que trobem la pista més neta. Continuem en descens a la recerca del barranc de Pui Mener, on fem mans i mànigues per travessar les seves, avui, ufanoses aigües (si us hi trobeu, millor fer el pas a gual aigües avall).
A l’altra banda del riu ens rep una recuperada, i pendent, pista que ens porta en primera instància a travessar el barranc de Torreres, amb molta menys aigua. Més amunt la pista continua en forta pujada, però la deixem per agafar un altre sender que, ja de planer, ens porta a l’aparcament.