Sant Benet

Faig servir la toponímia del mapa de l’ICGC a escala 1:5000

Surto de l’aparcament habilitat a l’oest de la Mare de Déu del Coll i inicio un lleuger ascens per asfalt, en sentit nord-oest i així anar fent desnivell, i acompanyat pels senyals del PR-C 222 vaig superant, sense veure-les, unes quantes edificacions de la urbanització el Coll.
Una vegada superat Can Roca, un pal vertical de fusta del mateix PR m’informa que he de deixar l’asfalt i pujar fort pel vessant de la muntanya i ficar-me a la vegetació. Agafo el sender i vaig fent ascens, trobo de tant en tant la pista que ara es diu carretera del Santuari del Coll, però que anirà canviant de denominació a diferents llocs. Segons el mapa de l’ICGC travesso la pista en quatre ocasions i la cinquena vegada que la trobo ho faig a un fort revolt a la dreta. Aquí, segons el mapa, em trobo a la carretera del Coll.
Agafo la pista per l’esquerra, en imperceptible descens, uns pocs metres perquè de seguida trobo a la dreta el senyal de pintura del PR i inicio un fort ascens directe que em puja, en primer lloc, a un encreuament de pistes on em trobo amb la carretera de Sant Benet i més endavant amb el pseudocim de la Creu de Sant Benet, encara que si em deixo portar pel mapa a escala 1:25000 soc al punt més alt. Primeres fotos del dia. Tot i que llueix un bon sol, bufa un fort i fred vent que fa que l’estada no sigui agradable, així que continuo el camí. Giro a l’esquerra encarat a l’evident antena que taca el veritable cim. Hi arribo, fàcil però ventat, per una àmplia pista amb molt bones vistes a totes bandes.
El mapa a escala 1:5000 diu que el lloc al qual hi ha la caseta de l’antena mesura 1.149,8 m en contraposició dels 1.146,9 de la Creu, així que, tot i que l’escala 1:5000 no és la que es pren com d’us comú al nostre col·lectiu, el cert és que el GPS confirma aquests mesuraments. La caseta és el lloc més alt i, a més a més, és el lloc indicat per la FEEC. Espina treta.
No torno pel mateix camí. Un corriol en procés de desaparició surt de la plana en sentit sud-oest. Encara es camina bé. Vaig fent camí mirant de no perdre la traça amb la confiança que dona saber, i veure, que hi ha una pista, la carretera de Sant Benet, uns metres per sota. El camí alterna trams més clars i altres de més bruts fins que trobo un punt conflictiu a on no tinc clar com progressar. Segons el mapa el corriol continua en sentit sud-oest però la vegetació sembla impenetrable, així que em deixo portar per un altre rastre, més recent i més creat per les relliscades que pel pas de la gent, que baixa, entre vegetació aixafada i trencada, a la pista, la sortida a la qual demana molta atenció, al tractar-se d’un marge prou alt i vertical per crear problemes. Sense ensurts em poso a la pista.
De forma còmoda i gairebé planera vaig fent per la pista en sentit sud-oest. Passo per un lloc, just en una corba a la dreta, on a l’esquerra de la pista hi ha una balconada espectacular on aprofito per fer un mos. Descansat i reconfortat l’ànim, continuo en el mateix sentit de la marxa. La pista es torna flanquejada per vegetació i deixo a l’esquerra una mena de corral. Més enllà la pista fa un fort revolt a l’esquerra i agafa orientació sud-est. Deixo la pista i faig una mena de drecera per tal d’acostar-me al turó del Mortissor, una altra bona balconada, ara al vessant contrari i lloc pel qual haig de trobar el camíi per on continuaré a la recerca del final d’aquest recorregut.
Baixo del turó i torno a incorporar-me a la pista abans abandonada. Ara l’acompanyo fins que trobo un trencall a la dreta, a la cota 1.042,2 a prop del pla de les Lloses. Deixo la pista més evident, que continua en sentit sud-oest, i trenco a la dreta, en sentit nord-est, per pista precària que fa intuir complicacions futures, que no van trigar a aparèixer. La pista mor de cop. Desapareix entre la vegetació, tot i que al mapa encara hauria de continuar. A la dreta s’intueix un pas alternatiu, la traça del qual es pot seguir mirant al terra i oblidant-se de la vegetació, que haig d’anar apartant. Es passa suficientment bé. La cosa s’aclareix molt quan inicio un flanqueig en descens que em porta a un punt (cota 984,7) al qual la lògica, o inèrcia, com es vulgui, em faria girar a l’altre vessant, però ves per on que no, el que cal és tombar muntanya avall. Ull amb el pendent i la fullaraca del terra.
El mantell de fulles amaga enemics invisibles, les arrels dels arbres, que sobresurten del terra. Amb molta cura es perd altura en sentit nord i nord-est, seguint més o menys la línia de carena nord del vessant. Aquest tram és caòtic, sense camí ni ajudes visuals. És preciós. Es travessa una fageda espectacular, però els que ens hem ficat per aquí hem anat fent el que hem cregut més adient. Hi ha tantes traces com persones hi hem passat. Al meu cas, quan he baixat més o menys a la cota 900, trenco a la dreta al trobar una traça prou més evident que altres. Potser si hagués perdut més desnivell hauria trobat abans el bon camí.
Perquè de camí n’hi ha. Voltant per aquí i per allí, perdent altura de mica en mica, surto a un corriol de veritat, sense senyalització, però corriol amb cara i ulls. Moment per a l’augment de l’autoestima. Quin lloc més maco, ara sí que es pot gaudir amb plenitud. Som a la tardor i la fageda llueix espectacular. Moment «kit-kat» i extensa sessió fotogràfica.
Ja calmat, continuo ara en sentit sud-est i més endavant est i creuo a gual les escasses aigües que encara ragen del sot de Can Serra Bronquera, i després d’això agafo orientació nord-est per continuar gaudint de la fageda fins que em trobo de cop amb una esllavissada que em talla el pas. Soc a la capçalera d’una altra llera, ara eixuta, que sortejo com puc per baixar de nou a camí, el qual em porta, finalment, a una pista ampla oberta per desemboscar.
M’hi incorporo i l’acompanyo en sentit nord-est per travessar el bosc de la Rovira del Coll. Vaig alternant d’orientació, ara nord-oest i de nou nord-est. No faig cas de diverses alternatives que em surten al pas fins que arribo a un fort revolt de la pista que fa un gir a l’esquerra per agafar orientació sud-est, a un encreuament de pistes, al bosc del Terrer. Agafo el trencall de la dreta, planer i amb orientació nord-est, però caient al sud-est. Més endavant em rep una altra pista, que em porta a passar per sobre de la capçalera del sot del Sui i pel mig de la baga del Soler i la castanyeda del Soler, per acabar als camps del Soler i a les envistes del Mas del mateix nom.
Segueixo per una gran pista oberta per desemboscar però el més adient hauria sigut anar directament al mas. La pista que segueixo acaba de cop i en comptes de tornar enrere vaig muntanya avall aprofitant que la pista és a sota. Deixo una primera pista, aperduada i vella, i continuo amb el descens a la recerca de l’evident i ampla pista de més avall. Hi arribo i l’agafo en sentit sud-est. M’acaba portant a l’asfalt de la carretera d’Osor a la Mare de Déu del Coll.
Aquesta infraestructura, en pujada i pocs metres de recorregut, em porta de nou al punt d’aparcament i lloc on aprofito per visitar, per l’exterior ja que està tot tancat, els edificis que conformen el recinte, així com un parell de balcons que ofereixen bones vistes.