Cal començar a caminar en sentit nord-nord-oest per la pista de terra. En poc temps hi ha un trencall barrat amb una porta i un cartell de «camí sense sortida» i la llegenda «privat». Com que la porta es pot obrir, es pot passar a l’altra banda. S’ha de tancar la porta i continuar endavant. La pista fa un fort revolt a la dreta i agafa clara direcció a Salelles.
Abans d’arribar-hi (si veus el mur de pedra de la finca, a l’esquerra del camí, ja t’has passat), un aperduat corriol, sense marques (o jo no les vaig veure), deixa la pista i es fica en la vegetació. Al començament cal que t’hi fixis per veure’n la continuïtat, però de mica en mica el corriol es va aclarint i es fa més fàcil de seguir. Durant molt de temps, de fet tota la pujada i baixada del puig Dot, es fa per dins de bosc amb barreja de diferents espècies arbòries, a on destaca la fageda de baixada.
Aquest corriol, de forma esglaonada i de vegades en fort pendent, s’enfila per la carena de la muntanya, entre el bac d’en Moi, a l’esquerra, i el solell de Salelles, a la dreta. De cop apareixen marques de pintura blava, molt vella però encara visible. No sé des de quan m’acompanyen però una vegada vist el primer senyal, la resta són més fàcils de seguir.
Així els senyals arriben a una clariana a on es veu, per l’esquerra, una pista herbada. No interessa. Per la dreta continua un corriol. No es veu enlloc la pintura blava, però aquest viarany sembla més fressat. Es continua per aquest tirany i al cap de poc tornen els senyals blaus.
Un llarg i costerut recorregut acaba al cim del puig Dot. Manca totalment de vistes, de fet, no s’han pogut gaudir de forma clara en cap moment de la pujada. El camí continua en el mateix sentit de la marxa i comença un fort descens que cal prendre’s amb molta calma. El sotabosc és net i, ara, els senyals són molt visibles. La baixada, entretinguda contemplant la fageda, acaba a la collada del Remei, a on arriba el camí d’Oix a Camprodon.
S’ha de continuar en direcció a aquesta darrera població. Es tracta d’una còmoda pista que flanqueja per llevant un turó sense nom i que arriba fins al collet d’en Sivilla. Aquí un pal de direcció ja informa de la direcció a seguir per anar a Sant Antoni, a 1,3 km segons la bandera. A peu de pal ja es veu el vèrtex geodèsic ubicat al roc que el mapa de l’ICGC diu que hi ha el cim de Sant Antoni (els Castellets per Alpina), de 1.322 metres.
El sender torna a agafar pendent positiu, en sentit nord-oest, i arriba a tocar del pla de Bonaire. D’aquest punt, un sender, poc clar al començament, permet anar, en sentit sud-est i en pujada, és clar, a la recerca del vèrtex. Aquest és el primer lloc amb vistes, extenses vistes. Cal tornar al pla de Bonaire. Ara també tenim clar a on s’ha de pujar. Abans, però, es proposa anar a treure el nas al cim de Sant Antoni Vell. Per això s’ha d’anar al coll de la Brossa i d’allà continuar en sentit nord-est fins al coll de Sant Antoni. Un pal indica la direcció a seguir.
No hi ha un camí clar, ni traça, però a la llinda del bosc, en sentit nord, es veu una fita. Al costat neix un aperduat sender que puja de forma decidida a la recerca del cim. Aquest sender alterna trams evidents amb altres no ho són tant. A dalt cal demanar permís a la vegetació per arribar al lloc a on se suposa que hi ha el cim. Encara són visibles les restes de parets i pedres escampades arreu. La baixada, pel mateix camí.
A mesura que baixem de nou al coll es veu més clar el sender que cal agafar. Primer es deixa per la dreta un trencall que se’n va cap a Camprodon i recte, costa amunt, el sender que interessa, amb un vell pal amb el capçal groc, s’enfila en direcció al cim objectiu. Primer s’ajunta amb el sender que puja del coll de la Brossa i de l’aparcament, després i ja per dins de la vegetació, es deixa el camí ample i se n’agafa un de més estret i ombrívol que va en orientació nord o nord-nord-est i que puja fins al cim a on ens rep l’ermita, i unes grans vistes de 360º, si voltem l’edifici. També hi ha una taula d’orientació, una barbacoa i moltes taules a on seure a fer un mos.
La baixada es pot plantejar pel camí «oficial», que és un GR, però també hi ha la possibilitat de baixar a la collada dels Malalts, com aquí es fa. Un trencall, amb un petit pal amb el nombre 11 enganxat, es fica dins de la fageda i permet baixar al coll. Una vegada allà, la pista que hi ha s’agafa en sentit sud-est i s’arriba al coll de la Brossa.
És important, necessari, anar a la recerca d’una porta que hi ha al mig del camp. A l’altra banda neix la pista, molt vella i segur que en desús, que baixa pel solell de les Boleteres a la recerca del mas del mateix nom. Aquesta pista, a la part alta es segueix molt bé, tot i la precarietat, però quan comença a fer ziga-zagues la vegetació fa de les seves, no sé quant temps aguantarà practicable. Aquesta pista baixa fins al mas de les Boleteres.
A partir d’aquest mas cal anar a l’aguait. Se surt del mas per una pista, precària, que agafa orientació nord-est, però que al cap de poc s’ha de deixar per continuar per un corriol, gairebé perdut, que puja per l’esquerra de la pista, amagat entre la vegetació, que sembla engolir-lo. El cas és que la traça es fa molt més evident a mesura que s’aproxima al torrent. El sender acaba per creuar-lo i gira en sentit sud.
De forma còmoda i en lleugera pujada arribareu a la roca del Migdia, amb bones vistes a la serra Cavallera i la colònia Estabanell. El sender continua uns metres més en sentit sud-est però ara costa una mica més de trobar. Perd altura molt a prop del caire de la muntanya per, finalment, girar en sentit nord-est, marcat per fites que ajuden a trobar la traça, després el sender es fa més evident i passa pel que semblen ser les restes del castell de Creixenturri. Més endavant troba una pista ampla.
Qualsevol de les possibilitats que ens ofereix la pista valen, però en aquesta ocasió es pren l’alternativa que continua en sentit sud. Per aquesta pista, sense abandonar la traça, creuem el torrent de Creixenturri i s’acaba per trobar el prat a on s’ubica l’església del Remei. Pel mig del camp es passa per l’auró del Remei i l’edifici religiós. Quatre fotos i a continuar.
Es pot fer tot per la pista que en surt, però també es pot aprofitar un rastre de vaques que baixa a creuar la llera eixuta d’un rec. Una vegada travessat, se surt a un ample prat. Caminant de forma paral·lela a la pista, o aprofitant un punt a on el filat que tanca el prat es pot despenjar del pal per sortir a la pista, es pot arribar a l’aparcament.