La pista que puja de la Valldan a Cambrils comença de terra i puja fent llaçades fins a trobar el GR1, quan fa el tercer revolt. Nosaltres vam començar a caminar des d’aquest punt perquè vam veure que hi havia maquinària pesant fent feines d’arranjament de la pista i no volíem fer nosa, però en situacions normals és millor aparcar el més a prop que es pugui del punt on el GR1 deixa la carretera.
Comencem a caminar per la pista, en sentit nord-est, uns 400 metres, fins que trobem un sender que la deixa, senyalitzat amb la pintura del GR1. Seguim sempre aquests senyals. Passem per diferents trams de camí empedrat, superem el pas del Passiró i finalment deixem el GR quan ens desviem per agafar un aperduat sender, senyalitzat amb una fita de pedres, que puja amb fort pendent pel vessant de conglomerat. Així sortim al caire de la cinglera de la serra del Barré, lloc on ens sorprenen unes espectaculars vistes de l’entorn.
El camí a seguir s’esvaeix entre rocs i vegetació, però és força evident. Es fa una mica pesat i costerut, però les diferents balconades i miradors que anem trobant fan que ens aturem moltes vegades, així que anem recuperant forces sovint. Passem pel roc de la Mula (ICGC) i finalment, després d’un bon repetjó, fem una nova cota, aquesta vegada sense nom, ja amb el cim del roc del Migdia a tocar.
Comença una zona de bosc molt agradable, amb camí de terra tova que agraeixen els peus, després de tanta pedra. Caminem quasi de pla, així que sense esforç arribem al lloc on cal fer un anar i tornar per arribar al cim. Ens rep una petita fita de pedres i un pal de ferro clavat a terra. També, com no podia ser d’altra manera amb el dia que ens acompanya, unes vistes de 360 º impossibles d’explicar. Un fart de cims.
Per iniciar el retorn al lloc d’origen desfem camí fins que, difús, difícil de veure i sense cap mena de senyalització, agafem un rastre que, per l’esquerra i entre un estret pas entre dos arbres prims, baixa, en sentit nord-est, en cerca de la pista per on enllacem amb el GR1 i més avall acabem a la collada del Salze (Alpina) o collada del Sàlzer (ICGC). Continuem momentàniament pel GR1 però al cap de poc el deixem per anar en cerca del dolmen del Salze (Alpina), o megàlit del Sàlzer (ICGC).
Per això despengem un filferro i comencem a baixar per una vella pista, ara sense servei, i GPS en mà, travessem la rasa del Sàlzer i caminem al costat d’un filferro, que portem a la nostra esquerra, fins que el trobem trencat, moment que aprofitem per incorporar-nos de nou a una vella pista, coberta d’herba. Així arribem a un punt on trobem una fita a cada costat del camí. Just a la dreta, una miqueta enlairat, hi ha el dolmen.
Continuem el descens per la mateixa pista fins que sortim a la carretera asfaltada, on trobem una boca de rec. Travessem la carretera i a l’altre costat veiem que continua la pista. Un filferro tanca el pas, però es pot travessar fàcilment. Iniciem un sostingut descens, per pista precària. Trobem un desviament per l’esquerra que obviem i tot seguit la pista fa una ziga-zaga per perdre metres de forma ràpida, fins que acabem al fons de la rasa de la Font del Llop, segons el mapa d’Alpina o rasa de Carissols (ICGC). Guanyem uns pocs metres d’alçària i després, per pista planera i una mica en pujada més endavant, enllacem amb una altra pista que ens porta a la rasa de Cal Marc i a un nus de pistes, on hi ha un pou de glaç (?). De les possibles pistes que hi ha agafem la de més a la dreta i connectem amb l’asfalt. Continuem en sentit sud-oest i comencem a veure, escampats, interessants exemplars de roures i altres espècies arbòries. Quan som a punt de trobar de nou la rasa de Cal Marc, a mitja baixada, hi ha, una mica elevat al costat dret de la pista, un roure que bé es mereix ser proposat per a la seva catalogació com a monumental.
Passen per la rasa de Cal Marc i la pista fa un revolt per acabar quan connecta amb la carretera, recentment asfaltada, al final de la qual trobem ja camí conegut, per on tornem al lloc de començament.