Quermany Gros

Sortim del punt quilomètric 2,575 de la carretera GI-653, que uneix les poblacions baix-empordaneses de Begur i Regencós. En aquest punt neix una pista de terra, ampla, que pren orientació nord-nord-est. Caminem de forma planera vigilant el possible trànsit, ja que en aquesta part del recorregut sovintegen els vehicles de motor.
Al cap de poc trobem un desviament al qual veiem un cartell (novembre de 2017) que informa de la direcció a seguir per tal d’accedir a una pista de karts. Totes dues branques ens serveixen perquè l’una i l’altra fan cim. En aquesta ocasió optem per fer el recorregut més llarg i agafem el trencall de la dreta, que planeja, ara amb el ferm més sorrenc, en sentit nord-est. De seguida ens fiquem a zona obaga i gaudim de l’ombra que ens regala la vegetació.
Quan som a les envistes de Mas Cases trobem un altre desviament. En aquesta ocasió deixem la branca planera que segueix al costat d’un esplèndid bosc de pi i agafem la pista que inicia una suau pujada en sentit nord-nord-oest. Més enllà del mas, pel qual passarem a ponent, deixem un altre desviament a la dreta, que sembla que es dirigeix a uns camps de cultiu, i tornem a zona boscosa, on es barregen pins i alzines. Com que aquesta part del recorregut no està senyalitzada i pel camí trobarem una bona quantitat de pistes, senders i corriols, caldrà saber interpretar el mapa o el GPS. Com a principal ajuda es pot dir que hem d’anar fent camí, en lleuger descens però no sempre el de més pendent, en direcció a Mas Salvi. Finalment, quan ja som a pocs centenars de metres de la carretera que hi porta, trobem un desviament a mà esquerra al qual trobem senyals de pintura de PR.
Deixem la pista per la qual hem vingut i ens incorporem a la nova per començar a pujar en sentit sud-est. De moment caminar és tranquil i asserenat però a poc a poc anem guanyant metres. Més endavant el pendent es fa més present. Arribem a un nou trencall per on continuarem en la mateixa direcció d’on hem arribat i deixem a dreta i esquerra altres possibilitats que no ens serveixen. Millor dit, la de la dreta sí que ens fa el pes però en cas de fer-la servir faríem un altre recorregut diferent de l’aquí plantejat.
Seguim, doncs, en sentit sud-sud-oest i quasi sense adonar-nos-en trobem el pal que indica la situació de les mines d’en Bofill, a peu de pista i perfectament accessibles, tot i que pel que sembla, pot ser perillós aventurar-s’hi.
L’aturada a les mines ens pot servir per dedicar un temps a prendre decisions.
A partir de les mines tenim dues possibilitats per seguir amb la proposta. Si volem seguir el track, cal anar a l’aguait perquè al cap de pocs metres s’ha de deixar la pista i el PR per endinsar-se a la vegetació i anar per un corriol que fa drecera pel mig. És un sender net i fàcil de seguir, almenys en la data de realització del recorregut (novembre de 2017). Ara se suposa que és quan comença la part divertida de la caminada. Fins ara ha sigut un passejar fent un pas darrere l’altre, fent petant la xerrada.
Si no es veu clar, o ens despistem, o el sender s’ha perdut, la pista també ens serveix perquè més endavant la drecera acaba a la mateixa pista. Per descomptat, el sender és molt més entretingut i maco.
El cas és que som de nou a la pista i PR. La seguim per l’esquerra, en sentit nord-est però tampoc cal encantar-se, ja que al cap de poques passes s’ha de deixar de nou la pista per enfilar-s’hi pel marge i agafar un corriol estret i amb força pendent, flanquejat per diversa vegetació que no destorba el pas, tot i que alguna branca s’haurà d’apartar al nostre pas. Ara el vial s’enfila amb força carena amunt fins que la vegetació clareja, just al punt on trobem un excel·lent balcó que fa de mirador. Cal girar-se d’esquena per gaudir de l’espectacle visual.
Quan ja en tenim prou, ens girem de nou per seguir el camí i no triguem gaire a trobar el pas de corda que ens permet superar la paret de roca que ens barra el pas. Torno a dir que aquest pas no ha de suposar cap problema. Ans al contrari. Per a la gent avesada en aquests terrenys, la corda semblarà una presa de pèl, però aquells que no s’hi hagin trobat, segur que ho aprofiten per gaudir de l’experiència i agafar confiança. Se’ls ha de deixar gaudir i aprendre.
Superat aquest pas trobem una mena de cresta de rocs que també es passa sense complicacions, sempre que caminem atents. Aquest tall del recorregut ens regala una excel·lent vista del cim i la seva torre de guaita. El trànsit acaba de nou a la pista i PR. En aquesta ocasió anem per la pista, per la dreta i en pujada, però ben bé podíem haver fet per l’esquerra, en baixada, ja que també en aquella direcció hi ha un sender que puja dret al cim.
Com ja hem dit, anem per la pista, en ascens, a la recerca del coll que hi ha a ponent del cim, lloc on trobem un pal indicador. Girem al nord-est fent cas de les indicacions que menen al cim. Si el dia és l’adequat, les vistes són espectaculars i ens permetran estar-nos una llarga estona al cim.
Per fer el descens cal tornar de nou al coll previ al cim i seguir després en direcció a Pals. La pista, en un primer moment, sorrenca i planera, esdevé de cop pendent i pedregosa. Cal vigilar on es posen els peus. Un llarg descens primer en sentit sud i després d’un revolt en sentit nord-oest, ens baixa a una mena de coll que és a la vegada un nus de pistes, quatre concretament.
Les dues a la dreta ens portarien a Pals. No interessen. Una altra, més o menys a davant nostre es dirigeix al Quermany Petit, que tampoc farem en aquesta proposta. Ens queda la més estreta, pendent i precària. Així és que girem a l’esquerra, en sentit sud. Al cap de poc, al desviament que trobem, tornem a agafar el viarany més precari i que a poc a poc es va estrenyent entre la vegetació. No és, però, de mal fer. De seguida el camí comença a guanyar altura. Pel camí, per la nostra esquerra, comencem a entreveure on són les boques de les diferents mines. Els corriols que permeten acostar-nos-hi es troben malament però es pot fer. De forma més o menys còmoda es pot ficar el cap a tres boques. El camí ens porta definitivament a la boca millor conservada però que no s’hi pot entrar perquè hi ha una porta que ho impedeix.
Continuem el descens reculant uns pocs metres per tal d’agafar la pista que baixa en sentit sud-oest. Seguim sempre la pista més evident i ampla sortim definitivament a zona urbanitzada, al camí del Cementiri, i ja veiem, a llevant, Regencós. Girem així a l’esquerra, ja per asfalt, amb una bona vista de la façana de l’església de Sant Vicenç. Pels carrers que millor ens sembli creuarem tot el municipi fins que sortim al centre cívic polivalent. Al final de la placeta trobem a la nostra esquerra un camí de terra. Escapem en sentit nord-est i deixem a la dreta una porta d’accés a una finca. Continuem per l’esquerra, en lleuger ascens, fins que sortim a un nus de camins. Seguim per la dreta, resseguint els fils d’una línia elèctrica. Més endavant deixem un sender que va en sentit nord, com també els fils elèctrics, i anem per la pista, ara en descens. Al cap de poc desemboquem en una altra pista. La seguim per la dreta i així baixem a trobar la pista per la qual hem començat a caminar.
És així que ja solament ens caldrà desfer camí per tornar al punt on hem aparcat.