De la pleta dera Lana surt un sender que s’encara clarament en sentit sud-oest a la recerca de l’estany d’Escunhau. Hi ha una infinitat de traces d’animals per on podem caminar. Passem a certa distància de la cabana d’Estanho i ens deixem portar per una fita per flanquejar per sobre de l’estany i anar a buscar el sender que ens porta, acompanyats per fites, a un evident coll situat entre el cim del Pujoalbo i la tuca dera Aubeta (ICGC) o pic dera Aubeta i cap dera Aubeta (Alpina).
D’aquest coll al cim hi ha diverses opcions. Nosaltres vam provar de flanquejar per l’est la cresta que tenim al davant, però finalment vam desistir, encara que més endavant veuríem que hauria estat possible. El cas és que tornem a la carena per recórrer la cresta, al final de la qual trobem el punt més delicat, solucionat sense grans problemes. Ja fora de la roca accedim a un altre collet on també puja un corriol que s’enfila des de l’estany, evitant així el recorregut de cresta. D’aquí al cim només queda remuntar 90 metres de pendent per vessant d’herba. Fins aquí l’únic problema que hem tingut ha estat el pendent a superar.
El cim és molt ampli, d’herba, assenyalat per un munt de pedres i un pal incrustat. Les vistes, si el dia acompanya, són per quedar-se a viure allà dalt. 360° d’horitzó amb infinitat de cims, coneguts i per conèixer.
Per iniciar el descens hi ha opcions. La més fàcil, còmoda i tranquil·la… tornar pel mateix camí. L’adrenalítica, diferent i aventurera… la que nosaltres i un altre usuari de Wikiloc, a qui nosaltres decidim copiar, realitzem.
Continuem pel llom, en sentit nord, per baixar per l’aresta de la muntanya, estreta i força pendent en algun tram, fins al coll, des del qual encarem el fàcil ascens al poi d’Escanhau (Alpina). Del cim continuem pel llom en direcció a una altra punta que tenim davant, on trobem una petita antena.
En aquest punt reculem a la recerca del lloc on encarar la baixada. El cap em diu que no seguim el track i que baixem pel vessant sud-est. Sembla de molt més bon baixar, i la veritat és que penso que hauria estat encertat, però al final decidim continuar amb el track. I aleshores comença la bogeria del dia.
En un intens “per on segueixo ara” i vigilant constantment on posem els peus i clavant els bastons com si fossin estaques, aconseguim enllaçar, després d’una hora de descens, amb el camí abalisat (estaques i pintura groga) que puja del pònt deth Rèssec.
Continuem llavors en descens, en sentit nord-oest, acompanyats per aquesta senyalització, fins a sortir del bosc quan tenim a la vista la pleta dera Lana. Potser el més adequat seria dirigir-nos-hi i tornar al cotxe per la pista, però ens deixem portar per una altra traça per la qual ens anem orientant al nostre destí. Finalment, ens trobem amb les aigües del barranc de Bargadèra, que passem a gual després de baixar per un vessant ple de pous d’aigua, per sortir de nou a la pista per la qual hem començat a caminar. I ja només ens queda desfer camí i tornar al cotxe.