Puigsallança

Sortim de l’aparcament municipal que hi ha al costat del pont que salva el torrent de Pujolars i comencem a guanyar alçada, en sentit sud-est, pel carrer Plaça de Baix fins que connectem amb el carrer de les Costes, deixem per la dreta el passatge del Castanyer i de la Noguera per ascendir en una forta corba en ziga-zaga i assolir Can Pitxac i sortir així de la població de Santa Pau pel camí de Can Font. Més endavant deixem la pista principal per remuntar pendent per una altra pista a la dreta, més al sud-oest que la pista principal, que porta a Pardàs. Deixem el desviament que gira cap al mas i després d’una bona pujada arribem a Escolls o a els Colls.
Aquí hi ha un pal d’Itinerànnia. Qualsevol indicació que porti a coll de Maria ens serveix. Nosaltres seguim el sender que surt en sentit sud i que també està senyalitzat per un cartell més artesanal que el de l’empresa de senyalització de camins. Passem entre el prat de la casa d’Escolls i un camp de vinyes. Quan superem aquest tram ens fiquem en zona de bosc. Passem una petita porta i hem de parar atenció a la senyalització del camí. Arribem a un punt que pot crear problemes atès que hi ha diverses traces de sender. El senyal d’Itinerànnia ens traurà de l’atzucac.
Sense més problemes que una altra portella que hem de deixar com ens la trobem, preferiblement tancada, arribem al coll de Maria. Per la dreta ens surt el camí que també trobem als Escolls. Seguim llavors per la nostra esquerra, en sentit sud-oest per, ara sí, iniciar un sostingut i inacabable ascens per sender de carena que ens porta a trobar una altra pista que ens ve per la dreta, procedent de Can Xart i el camp d’en Coll. En aquest encreuament hem de fer un alto, que anirà molt bé per recuperar l’alè i les maneres.
Aquí cal prendre una decisió important: cal decidir si seguir el recorregut per les Marrades, més llarg però més còmode, o fer-ho per l’Escaler, molt més recte, amb més pendent i aventurer. Nosaltres vam optar per aquesta última opció: vam pujar per l’Escaler. Deixem així la traça més evident i girem a la dreta, en sentit sud-oest, planejant, primer, però que no triga gaire a guanyar desnivell, a partir del moment en què el camí gira a l’esquerra, en sentit sud. Comença un tram de pujada de les de veritat. La fageda per on ascendim, no ajuda a la distracció, El camí és evident i no dona peu a l’equívoc, sempre cap amunt, fins que ens trobem amb la paret. Per l’esquerra, el mateix camí hi porta, hi ha pas. Ens trobem en el punt més adrenalític del recorregut, res que no es pugui superar amb calma. Cal pujar un gran esglaó que pot causar una mica de neguit però se supera bé amb l’ajuda de les mans, per donar seguretat. Superada aquesta dificultat arribem a l’Escaler pròpiament dit. Sembla una paret infranquejable, però si ens hi fixem, hi ha graons tallats a la roca. Amb l’ajuda de les mans ens plantem a la part superior, on podem observar una bonica estampa de Santa Pau, i plens de satisfacció per la prova superada, a la carena de la serra de Finestres.
Ara toca girar en sentit sud-est per remuntar una trentena de metres i pujar al Pla del Grau, més endavant deixem per l’esquerra el sender que puja de les Marrades i quan portem caminades unes desenes de metres més, en un prat en lleuger pendent, deixem recte el sender per on anem i girem a la dreta, en sentit sud-oest, per dirigir-nos a la vegetació i seguir així el sender senyalitzat amb pintura d’Itinerànnia.
Ens trobem ja vorejant la fageda Fosca. Embadalits amb l’espectacle hem de procurar no encantar-nos ja que hem d’estar atents a una fita que assenyala l’inici d’un sender. Guanyen les ganes de continuar per la pista que comença un lleuger descens per introduir-se de ple a la fageda, però deixem aquesta pista ampla per incorporar-nos al sender que s’acosta a la vora de la cinglera, imperceptible protegida per la vegetació.
Aquest sender ens porta a un encreuament de camins, senyalitzat per una pedra d’atermenament i un parell de rètols de fusta. En primera instància ens desviem a la dreta per visitar els emblemàtiques fajos del Faig Rodó. Fotos de rigor i tornada a la cruïlla anterior per dedicar els nostres esforços a assolir l’objectiu del dia: el Puigsallança.
El camí ens hi porta sense alternativa possible. El cim està coronat per un vèrtex geodèsic i dominat per la vegetació, que tan sols permet horitzó visual cap al nord. En el nostre cas, la densa boira regnant dificulta fins i tot la visió cap a aquest punt cardinal, per la qual cosa continuem camí a la recerca de nous objectius.
Seguim el sender en el mateix sentit en què hem arribat i passem per un nou mirador des del qual s’obté una excel·lent visió de Santa Maria de Finestres i del castell i la roca de Finestres, les nostres següents destinacions. El sender inicia un trepidant descens amb tal inclinació que fa perillar la verticalitat del caminant, risc accentuat per la quantitat de fulles caigudes que encatifen el terra. A mig descens, aproximadament, trobem un nou punt senyalitzat amb cartells de fusta. Seguim, com sempre, les indicacions que es dirigeixen a Santa Maria de Finestres.
Així arribem a un punt que pot resultar temptador per a aquells als quals els agradi desgrimpar. Som en un punt en què el camí que seguim sembla anar recte, més precari que el sender senyalitzat que continua per la nostra esquerra. Recte la traça acaba desapareixent entre la vegetació, però els més preparats o dominadors de la tècnica d’escalada pot ser que es plantegin seguir-la per desgrimpar la roca i baixar al Portell, o forat de l’Ovella. Nosaltres, vulgars humans, anem el sender senyalitzat que comença a perdre metres en sentit contrari al que ens interessa.
Aquest sender acaba per girar 180º i portar-nos al Portell, on ens trobem amb multitud de possibilitats per progressar. Sort d’uns cartells de fusta clavats en un arbre sec que trobem a la nostra esquerra. De nou seguim les indicacions que porten a Santa Maria de Finestres. Nosaltres per la dreta de la paret que tenim al davant, els trepadors potser tenen altres possibilitats.
El sender inicia un suau descens per fageda per trobar un altre encreuament de camins, senyalitzat per un altre pal d’Itinerànnia. Prenem el sender que puja en direcció a Santa Maria de Finestres, sabent que més endavant hem de tornar a aquest punt. Una llarga recta, un parell de girs i ens trobem a l’oratori de Finestres. Seguim camí amb orientació sud-est i arribem als edificis de Santa Maria de Finestres. Com sempre, els trobem tancats. No ens acostem a la balconada mirador ja que obtindrem les mateixes o millors vistes des del castell de Finestres, a on ens dirigim a continuació.
Per a això reculem uns pocs metres fins a trobar un camí, senyalitzat amb l’aspa de camí incorrecte. En aquesta ocasió per a nosaltres sí que és correcte, així que el seguim. Més endavant es fa difús, moment en el qual remuntem una mena de marge i pugem per la nostra dreta a trobar una altra senda molt més evident. Ens porta al que l’ICGC diu plaça de Finestres. Veiem que a la nostra esquerra sembla mostrar-se una mena de camí, ja ho explicaré més endavant. Ara anem en sentit est per començar a guanyar alçada flanquejant la roca de Finestres per un sender pedregós i ascendim a un pas entre grans roques. El creuem i sortim a una mena de coll, on localitzem, a la nostra dreta, el camí «urbanitzat» que ens permet ascendir, per senda de grans graons, a la base del castell de Finestres. Ens rep un cartell informatiu amb explicacions del lloc. Remuntem els últims metres i arribem al punt més alt.
Quina és la meva sorpresa, ara a casa escrivint aquestes línies, que veig que segons el mapa de l’editorial Alpina em trobo en el que és el castell, però que per a l’ICGC és la roca de Finestres. A qui faig cas?
Com en el punt en què som no hi ha més alternativa assenyada (que jo sàpiga) toca desfer camí. Per això baixem al pas entre roques anterior i ens plantegem per on pujar al que per a nosaltres, en aquest moment, és la roca de Finestres. Veiem diferents senders, més o menys clars i més o menys transitables, però per aquesta banda no veiem una opció còmoda. Sí que veiem un sender que sembla donar la possibilitat de flanquejar el vessant del turó, però arriba un moment en què es fa molt estret, per vessant molt pendent, i no ens hi atrevim.
Passem a l’altre costat del pas i ens fiquem de ple a la feina i remuntem vessant amunt per on podem i protegits en certa manera per vegetació i roques, per sortir a la carena del turó i assolir així el punt més alt de la roca de Finestres. El cap bull imaginant per on baixar d’allà. De moment cal tornar al punt en què hem entrat a la carena quan ascendíem. En aquest punt veiem dues possibilitats però com acostuma a passar, vam optar per la menys fàcil.
M’explico. Just de cara es veu una espècie de canaleta, d’uns 10 metres de llarg, que permet baixar a una plana inferior. L’altra opció, la triada per nosaltres, és seguir per la dreta un exigu rastre de sender, que ha de ser el que vam veure a l’altre costat del turó quan baixàvem del castell de Finestres i que no ens vam atrevir a seguir. Permet progressar, però és clar, la direcció que porta no és la que ens interessa. Per això, arriba un moment que hem de girar a l’esquerra per flanquejar el turó en sentit sud-oest i així tornar, fàcil però de manera incòmoda ja que no hi ha sender, a la plaça de Finestres i a camí conegut.
És ara quan reprenc el fil anterior del «ja ho explicaré». Si aquí haguéssim pres el camí que vam veure a la nostra esquerra hauríem localitzat directament la canaleta per la qual hauríem pujat i baixat còmodament la roca de Finestres.
Bé, ja està dit i explicat.
De nou en camí ens dirigim una altra vegada a Santa Maria de Finestres. Quan sortim a camí senyalitzat, el desfem fins a arribar a la cruïlla del pal d’Itinerànnia. Agafem el sender que baixa a Santa Pau per arribar així al coll de Puigsafont. A partir d’aquest punt cal estar atents a la senyalització. Trobem un altre pal d’Itinerànnia que ens ensenya el camí que baixa a Santa Pau per la font de Salgueda. El prenem però al cap de poc cal parar atenció. El camí sembla seguir recte però unes branques esteses a terra el tallen, que indiquen que per allà no s’hi va. Un sender neix per l’esquerra. Aquest sender és el pintat per Itinerànnia, així que és el que hem de seguir.
I ens fiquem de ple en un terreny inhòspit i impressionant. Recorrem en descens la llera eixuta del torrent de la Salgueda. Sense paraules. Llàstima de la qualitat del sender, pedregós i de fortíssim pendent que ens impedeix gaudir tranquil·lament de l’espectacle. És tan bonic el lloc que fem multitud de parades per gaudir-lo. La fageda engrandeix el conjunt. Amb la sensació contradictòria de satisfacció pel paisatge gaudit i de disgust pel descens fet, arribem a la Coma.
Si estàvem poc cansats, la pista de ciment que ens trobem a partir d’aquest moment no ajuda a la recuperació. És llarga i sembla que no té fi però després de superar el desviament al Puig deixem la pista cimentada al trobar una cruïlla de deficient senyalització en l’actualitat, ja que els pals de senyalització d’Itinerànnia estan deteriorats i fora de lloc. Aquest sender porta al Cargol i més endavant travessem per sender tancat els camps de la Ginebreda per tornar a enllaçar amb pista al coll de Can Gordi.
Aquesta pista ens fa passar per Mel-i-Trau. Tot caminant protegits per la vegetació, creuem les aigües del riu Ser i sortim a cel obert per superar Can Polier. Unes desenes de metres més endavant deixem definitivament la pista per anar per un sender herbat, sense senyalització, que ens acosta a un tram d’escales per pujar al cementiri de Santa Pau. Enllacem amb el carrer de les Cases Noves, a continuació agafem el carrer del Pont i així arribem a l’aparcament.