Puiggraciós

Comencem a caminar en sentit sud-oest per acabar de completar els últims 800 metres d’asfalt de la carretera BV-1489 i arribar al caseriu de Montmany. S’ha de voltar els edificis, ja per pista de terra, i anar en direcció sud-oest a trobar l’ermita de Sant Pau de Montmany. Aquesta, en estat ruïnós, és a la part de darrere d’un mas també en estat lamentable, tot i que sembla que encara pot ser d’aprofitar. Seguirem per la pista, ara ja en pujada, i quan va de nou en orientació sud-oest la deixarem per retallar camí, pel mig del camp, pujant de feixa en feixa. També es pot anar per la pista. Si hem fet drecera, retrobem la pista i la seguim per l’esquerra en sentit oest i ja no la deixarem fins a arribar al santuari de Puiggraciós.
Santuari, torre de comunicacions i grans vistes, si el dia acompanya.
Feta la visita cal anar a buscar el PR C-33 i seguir-lo en sentit nord-oest. Passem per una font i de nou triem si seguir per la pista o fer curt travessant pel bosc. Ambdues opcions es troben un filferro que barra el pas als vehicles. Continuem per la pista en sentit sud-oest i remuntant la carena assolim el primer objectiu del dia, el cim del Puiggraciós. Torre de guaita al cim. Comencem el descens anant per la pista o no.
Resulta que aquesta pista, a l’alçada de la casa del Pollancre, queda tallada, amb raó o sense, no ho sé, amb un tancat que impossibilita totalment el pas. Jo vaig poder resoldre la situació voltant la tanca primer cap al nord i després cap a l’oest. De moment (novembre del 2013) es pot fer, ja que hi ha un espai d’uns 50 cm o 60 cm, però amb el temps segur que es perd. Hi ha una altra possibilitat, menys senderista però més efectiva. Es pot fer servir el tallafoc de la línia elèctrica que creua la muntanya de sud-est a nord-oest. D’una manera o de l’altra, s’ha d’anar a petar al coll de Can Tripeta, a on retrobem el PR C-33. El seguirem uns pocs metres perquè a l’alçada d’un cartell informatiu el deixarem per davallar, fort i per sender descompost pel maltractament de les motos que fan trial, en sentit nord-est.
Quan som a terreny més planer trobem una altra pista que marxa per l’esquerra, en sentit nord-oest, per anar seguint el traçat de la línia elèctrica que baixa del cim del Puiggraciós. Aquesta pista es converteix en sender més endavant i comença a tenir senyals de pintura blava, vella. Pel camí trobarem una fita de pedres que assenyala el camí, ara perdut entre bardisses, que puja de la Rovira. Continuem pel sender, en suau pujada i flanquejant la muntanya, fins a arribar al grau de Montmany, que superarem còmodament, després de diverses llaçades del camí. Ja a dalt sortim a un sender amb diferents alternatives. Anirem per la dreta un parell o tres de metres i voltarem un roc i hi pujarem a sobre per seguir pel sender, clar i fressat, que ressegueix el cingle per la part de dalt. En un moment donat trobem a la nostra esquerra un tancat, que seguirem. Més endavant el perdem una estona de vista fins que el camí torna a acostar-se al cingle i fa un revolt a l’esquerra i una curta però forta pujada. Ens hem de fixar en uns rocs a la nostra dreta i localitzar un senyal de pintura verda. Hem de deixar el sender que segueix novament la tanca i anar a pujar el roc de la marca verda. El sender que segueix la tanca també és bo, però és més encaixonat, és una mica més llarg i s’acaba fent més pista.
El corriol que passa més alt té senyals verds i és més obert i amb vistes. Al final totes dues opcions s’ajunten uns metres abans d’arribar a la Taula de Pedra, magnífic mirador que permet observar tot el que ens resta de caminada. Continuem per la pista i connectem amb el GR5, que sembla que és també el Camí de Sant Jaume. El seguirem sempre en direcció a la Trona. No el deixarem fins a trobar un pal indicador, a l’altura de Bellavista vella, que ens mostra la direcció en què hem d’anar per agafar el PR que es dirigeix a Tagamanent. Hi ha un altre pal que diu que aquell és el camí dels cingles de Bertí. El seguim i comencem a baixar pel grau de la Trona. Després d’unes còmodes i suaus ziga-zagues trobem a la dreta el pas que permet dirigir-se a la Trona, segon objectiu del dia.
De nou impressionants vistes. Amb compte, que és un indret molt aeri tot i que gens perillós, amb seny. Retornem al camí i, ara sí, baixem tot el grau, molt maco, fins a sortir a un encreuament de camins. El que ens interessa, el PR C-33, continua per la dreta. El de Tagamanent per l’esquerra. Abans d’anar-se’n, però, és obligatori girar-se d’esquena i contemplar la Trona des de sota. Impressionant.
Seguim pel PR i arribem al coll de Pedradreta. El PR gira a la dreta i baixa per dintre del bosc en direcció sud. En sortir de la vegetació trobem una pista que hem de creuar per continuar pel PR. Si seguíssim la pista per la dreta, podríem fer molt més curt el recorregut, en cas que ens interessés. En aquest cas anem pel PR per anar a trobar el salt del Prat. Aquest indret, el tercer objectiu del dia, és espectacular. El salt, des del camí, no es veu, però es pot baixar a peu de riu per veure’l. Sí que es veu l’Agulla i les dues Germanes. Amb compte també, ja que el camí és ample, però terrós i aeri, així que les vores són perilloses, em penso. Una mica més endavant, a l’alçada d’un pal amb una placa amb el nom de sot del Bac, deixem el PR i continuem, per sender clar i fressat, fins a trobar el Tap de Xampany, un altre roc ple de ferros que fan servir els escaladors. Aquesta zona ha de ser un paradís per a aquests esportistes. Ja hem fet el quart objectiu del dia.
Ara només ens resta continuar per aquest camí, molt fressat i evident, fins al coll de la Cospinera. Moltes pintades, a terra, amb el text “prohibit el pas”, però jo no en vaig fer cas. Cap tanca que impossibilités la caminada. Més endavant, papers amb texts esgarrifosos avisant que no es pot accedir a la finca. Caram, si ja sóc a dintre! Molts cartells de paper amb noms seguits de la paraula assassí. Jo no vaig tenir cap problema, però l’Ajuntament de Figaró recomana no fer servir aquest sender. Sembla que el propietari de la finca, amb problemes mentals (sic) no vol que ningú hi passi. Dit tot això, des del coll de Pedradreta es pot fer servir la pista que abans he comentat que fa un recorregut més curt i deixar el salt del Prat, l’Agulla, les dues Germanes i el Tap de Xampany per a altres excursions.
Una altra opció és fer un recorregut més llarg fent servir el PR C-33 en comptes del sender “prohibit” i estirar la caminada. Una vegada som al salt del Bac es tracta de continuar pel PR fins al Bac i d’allà deixar el PR per dirigir-se al cementiri de Figaró, Can Feliu, Ca n’Oliveres (lledoner) i l’Ullà, ja a Montmany. Penso, però, que es deu tractar d’una ruta molt llarga. Aquesta opció, però, té l’avantatge de poder plantejar la sortida des de Ca n’Oliveres i així estalviar molt d’asfalt.