Sortim del coll de Manrella, als peus del monument en memòria del president Companys i altres represaliats o damnificats de la Guerra Civil espanyola o exiliats de la II Guerra Mundial. Es pot iniciar el recorregut pel camí que surt del mateix monument, però el nostre track ens diu que anem a la recerca dels rocs que tallen la pista que baixa a les Illes. Deixem al cap de poc temps de caminar un trencall a la dreta, que també és bo, i el següent l’agafem per deixar la pista i girar en sentit sud-est.
Quan la pista gira en sentit nord-oest cal fixar-se a la dreta del camí. Una petita fita marca l’inici d’un pas, desdibuixat, pel qual hem d’endinsar-nos al bosc. Tot just hem entrat, a un arbre de la nostra esquerra hi ha un senyal de pintura taronja. Aquests senyals ens ajuden a progressar, ja que pugen fins al cim del puig dels Pruners.
Un petit cilindre a una plataforma a sobre d’una gran roca fa les vegades de cim, encara que els mapes diuen que aquest es troba a uns rocs que hi ha més al nord, a pocs metres. Bones vistes cap al mar, la plana altempordanesa, el Mont, la muntanya de Santa Magdalena, el Bassegoda, el pic de les Salines, amb el massís del Canigó despuntant al fons, tota una bona colla de cims de la part francesa que no m’atreveixo a anomenar i, per acabar, la plana rossellonenca i el mar.
La baixada del cim es fa per un sender que continua en el mateix sentit en el qual s’ha pujat. Primer planeja de forma còmoda però de seguida cau vertiginós fins que torna a planejar quan ens rep la fita fronterera número 560. Deixem per l’esquerra una pista herbada que ens serviria per retallar el recorregut i anem en sentit nord-est per acabar al collet de la Balma. Aquí fem la primera «tontería», que no l’última, del dia. Un senyal de pintura, molt vell, a un arbre, ens fa entrar dins d’una zona arbrada, la qual aconseguim travessar sense grans problemes, però penso que el millor és seguir la pista en sentit est, sense ficar-nos al bosc.
La drecera que fem acaba al pla Ferriol, punt a on hi ha de nou la pista. Ja fa estona que anem sense senyalització, així que el GPS es fa company imprescindible. La pista s’estreny i esdevé sender, que a mesura que avancem passa a ser un simple rastre colonitzat per la vegetació. Tot i així arribem a un punt que sembla ser el puig Forcat, però aquest puig es troba més al nord-oest. Encara ens desviem a un altre punt candidat a cim, amb un munt de grans pedres que semblen marcar-lo. Avancem més encara i ara sí que sembla que el GPS es situa sobre el punt a on el mapa diu que hi ha el cim.
I aquí comença un altre embolic. No som capaços de localitzar el camí que ens diu el GPS que hem de prendre per sortir d’allà. Tot rastre que intentem seguir acaba per morir tallat per la vegetació. Finalment, una sortida. En sentit sud-est trobem un corriol que ens porta a un cul-de-sac quan arribem a un sector ple de rocs i bardisses. Reculem uns pocs metres, fins a un roc que hem deixat per la dreta uns metres abans. Just quan tornem a arribar al roc, sense passar de llarg, a la nostra esquerra s’imagina un rastre que permet penetrar a la vegetació.
Aquest és el tram més perdedor i complicat de tot el recorregut. Vam sortir-ne amb molta sort perquè, sempre estudiant el terra, vam acabar per trobar un rastre més clar, minso però evident, que ens va portar a una fageda. En aquest tipus de bosc el sotabosc acostuma a ser net, així que la traça que seguim es fa més evident, encara que de tant en tant es perd i cal tornar a estudiar el terra a la recerca de la traça. Repeteixo que el sotabosc permet caminar per on es vulgui.
Per l’esquerra, en descens, es pot intentar escurçar el recorregut ja que en aquella direcció hi ha la pista que acabarem per agafar. Nosaltres anem primer en sentit nord-est, després nord-oest i finalment, ja amb la pista destí a la vista, novament en sentit nord-est, i així acabem per sortir de la fageda en enllaçar amb el GR.
El GR, en sentit sud-oest i en pujada, flanquejats per grans castanyers, ens fa passar pel còrrec del Bac d’en Bardes i més amunt encara a passar entre el puig de la Calcina, a la dreta, i el puig Forcat, a l’esquerra, moment en què la pista inicia la davallada. En cas d’anar per aquest GR faríem més curt per tornar al final del recorregut, així que com que ja l’hem escurçar prou, deixem el GR i continuem en direcció al cortal del Batlle.
Encara hi haurà temps per a una altra «gràcia». En comptes de seguir per la pista decidim provar sort i baixar (així ens ho diu el track) pel mig del bosc, en sentit nord-oest, a la recerca de la carretera D-13. El començament és caòtic però una vegada que hem creuat a gual un rierol trobem una paret de pedra seca i el rastre d’un corriol. És precari però ens porta a una pista asfaltada. En aquest punt vam dir que ja en teníem prou i decidim no anar a la recerca de la carretera. Continuem per l’asfalt uns 550 metres fins a un encreuament.
Ja en aquest punt el lector o lectora pot triar entre diferents opcions. Nosaltres volíem fer pel pla de la Pedra (ICGC) però topem amb la prohibició de pas pel Mas d’en Perot, així que vam haver d’improvisar per la route du Cortal, montée du Prat Paillisse, impasse du Prat Paillisse i cortal del Baille, i finalment sortir a la pista que acaba al coll de Manrella.