Puig de Solanes

Si es fa tal com es proposa en el track, veurem que l’ascens al puig Castellar, primer de la jornada, no ha de crear-nos complicacions perquè de seguida veurem les antenes que coronen el cim. Com a referència haurem de seguir els cartells i pals que ens indiquen la direcció al poblat ibèric, encara que no hi passarem. Si volem visitar-lo haurem de desviar-nos de la ruta.
Un cop hem gaudit del cim, farem el descens per la pista que surt de la porta d’accés a les instal·lacions que hi ha al cim i que ens portarà a trobar de nou el GR172. Un cop incorporats al GR el seguirem en direcció sud-oest. Creuarem el GR92-5 i poc després arribarem a una bifurcació de la pista. En aquest punt abandonarem el GR, que segueix per la nostra esquerra, i seguirem per la pista que continua per la nostra dreta.
Ens veurem caminant per una pista àmplia i bastant pedregosa. Transitem per la serra dels Esgavellats. No farem cas dels possibles senders (si és que els veiem) i seguirem sempre per la pista, fins que ens trobem, abans que la pista faci un revolt a l’esquerra i comenci el que sembla el descens, un sender, força evident, a la nostra esquerra, marcat amb una fita de pedres amb una marca de sender local (SL).
A aquest sender, sí que li farem cas i abandonarem la pista per introduir-nos en la vegetació, mirant de seguir sempre les marques d’SL, encara que no hi ha més alternatives que aquesta, donada la densitat de la vegetació, però per si de cas. Així hauríem d’arribar al punt que marca el cim. No ens deixem enganyar per una fita grossa que trobarem uns quants metres abans. El cim es troba en un petit (molt petit) clar de la vegetació i té un tub de ferro ancorat a terra que sustenta una bústia i un rètol amb el nom i altura del cim.
Fet el cim començarem el descens buscant de nou els senyals d’SL. Els trobarem si ens escorem una mica a la dreta, tenint la bústia a la nostra esquena. Un cop trobades les seguirem primer en sentit sud-oest i més endavant sud-est. Aquests senyals són molt vells i de vegades són difícils de veure, així que caldrà prestar molta atenció. Així, seguint-les farem una petita i fàcil desgrimpada (¿?) i a continuació un ràpid i vertiginós descens per un alzinar que ens portarà de nou a enllaçar amb el GR172.
Ara el seguirem en sentit nord-est i no el deixarem fins que arribem a l’alçada de Cal Pigo. Aquesta masia és la primera que veurem, així que no té pèrdua. Aquí tinc els meus dubtes sobre el que cal fer. En aquest track (així ho vaig fer jo, ja que vaig seguir un altre track que feia aquesta proposta) es fa un camp a través per anar a sortir a l’esplanada de Can Pigo i des d’allí, també per camp seguint un corriol molt precari, sortir a la carretera que es veu des de la nostra posició. Bé, és una possibilitat factible i verificada. El que passa és que no sé si continuant pel GR trobaríem una altra manera de sortir a la carretera, sense haver de transitar fora de camins.
Ho dic perquè quan ja havia caminat uns metres per la carretera vaig veure una pista a l’esquerra, a l’alçada de la granja dels Carbons, que es dirigia a Cal Sant i segons el mapa de l’editorial Piolet acaba enllaçant amb el GR. Sigui com sigui, hem d’acabar a la carretera així que ens situem a l’altura dels Carbons, masia actualment en restauració. Segons el mapa de Piolet hi ha un corriol que, vorejant aquesta masia, enllaça amb el sender que ve de Pontons al coll de Carbons, següent destí del nostre recorregut.
Em vaig proposar fer-ho així per evitar trepitjar tant asfalt però no vaig ser capaç de trobar l’esmentat camí. Per allà només hi havia camps de cultiu. Comentat el tema amb la gent que es trobava restaurant la masia, gent del país, em van dir que desconeixien l’existència d’aquest sender, així que, decebut, vaig tornar a la carretera i vaig agafar direcció al coll de Carbons.
Al coll abandonem l’asfalt i girem a la dreta. De seguida veurem a l’esquerra una altra pista. Si ens hi fixem, veurem que en surt un corriol, a la dreta, marcat amb una mínima fita de pedres. Haurem d’anar per aquest sender per ascendir al puig de les Agulles. Aquest sender és força evident al començament, però la cosa s’anirà complicant a mesura que ens endinsem en la vegetació i anem guanyant alçada. Tots els que hi hem anat pujant hem anat posant i recol·locant fites de pedra, però així i tot és fàcil perdre-les de vista. El secret està a no perdre-les, però si passa, el millor és anar pujant el més a prop possible al que se suposa que és la línia carenera.
El cim toca un clar de vegetació bastant ampli, cosa que facilita les vistes cap a Montserrat, i marcat amb dues fites de pedra.
La baixada la farem pel mateix camí seguit per ascendir. Un cop som al coll de Carbons podem continuar el recorregut seguint el track facilitat. Per això travessarem la carretera i seguirem per pista marcada amb senyals d’SL en direcció als boscos de Cal Manyo.
Un cop recorreguts uns 450 metres, la pista fa un gir a l’esquerra i comença un lleuger ascens. Aquest punt em va fer dubtar, així que vaig abandonar el sender senyalitzat i vaig acabar sortint de nou a la carretera, després de caminar per bosc sense camí definit i voltar un camp de conreu. No sé si seguint pel sender senyalitzat hauria acabat arribant a Cal Manyo, cosa que és el més lògic, però caminar sol em va fer desistir de provatures. Així doncs, des del coll de Carbons hi ha diferents possibilitats per tornar al cotxe.
La primera: caminar pel sender senyalitzat fins al final a veure què.
La segona: seguir aquest track tal qual.
La tercera: tornar per la carretera (total, ja hem caminat 1.000 metres per asfalt, no vindrà d’uns quants més).
I així, fem el que fem arribarem al cotxe i s’acabarà l’excursió.