Puig de les Àligues

Comencem a caminar a la collada de Bracons. Com que fem el recorregut en sentit contrari a les busques del rellotge ens enfilem dalt del marge rocós del vessant septentrional de la muntanya per tal de pujar al pal senyalitzador que veiem a sobre de la paret. Així ens incorporem al GR 151.1, que és el que porta a la collada de Sant Bartomeu i la font Tornadissa. Aquest GR és el que es fa servir per pujar al Puigsacalm des de la collada.
Ja de bon començament caminem per dins d’una exhuberant fageda, gaudint dels diferents matissos que aquest tipus de bosc regala, tot i que no encara colors, ja que som a l’estiu. Per camí perfectament pintat i evident anem guanyant desnivell, de forma pausada, a la cerca de la collada de Sant Bartomeu. Al cap de poc d’iniciar la caminada deixem a la dreta el trencall que permet pujar al Puigsacalm. És una opció entretinguda, ja que s’han de superar diferents racons equipats amb cordes i una cadena per passar per la roca del Corb i els Tossells.
Però no és aquesta vegada el Puigsacalm el nostre objectiu així que continuem pel GR fins que arribem a la collada de Sant Bartomeu. Aquí deixem el GR i ens desviem a l’esquerra, en sentit sudoest, atenent les indicacions del pal senyalitzador que trobem, el que ens diu que hem d’anar en aquella direcció per adreçar-nos al coll de Joan, següent destinació de la jornada. El sender, sense senyals de cap mena i estret, va fent una mica de tot: planeja, puja, baixa… Així passem primer pel coll de Gallina, pel coll de Foradada i finalment davallem al coll de Joan. A cada coll trobem un pal indicador i el sender és molt clar i fressat, així que cap problema per arribar.
En aquest punt toca prendre decisions. El camí natural per seguir progressant continua en sentit sudest, lleugerament planer al començament. La nostra intenció però és intentar fer el cim més alt de la serra de Curull. Al mapa que portem li diuen puig de Planadella. A mapes més antics l’anomenen cim de Curull. Des de la nostra posició no es veu cap camí clar, però sí que ens imaginem una possibilitat fageda amunt. Ens animem i tirem pel dret.
Segons anem avançant ens il·lusionem encara més, ja que per moments sembla que trobem traça i fins i tot fullaraca remoguda per altres peus que no són nostres. El cert és que pugem de forma ràpida sortejant la vegetació i, com dic, per quelcom semblant a un camí. Fins que apareix la primera paret del recorregut. Es pot grimpar per terreny herbat, com va ser el meu cas, o es pot flanquejar per la dreta, segons el sentit de la marxa, com va fer la resta del grup.
Des de dalt d’aquest esperó tenim, davant dels nassos, una altra paret, aquesta amb un aspecte molt més ferotge. Sembla inabastable però un senderó, també aperduat com el recorregut fins ara, permet voltar l’esperó i pujar-lo pel vessant ponentí. Tant a la roca anterior com a aquesta, les vistes cap al sud són superbes. Ara sí que veiem ja la cota cimera del puig de Planedella. És molt a prop i, pel que s’ha vist fins ara, ja no imaginem dificultats en fer cim, cosa que aconseguim sense problemes.
A dalt no tenim millors vistes que les que hem gaudit així que no ens enlluernem. Toca pensar en com fer el trajecte. No veiem camí, però no volem tornar enrere desfent-lo. Decidim abocar-nos muntanya avall en cerca del collet de la Boulella, anomenat així als vells mapes d’Alpina. Continuem dins d’una fageda, així que el sotabosc ens permet davallar sense més problemes que el fort pendent del vessant. Sortegem arbres i vegetació i sortim al coll als peus del puig de les Àligues. Abans hem passat a tocar de les ruïnes d’una vella construcció ubicada en un paratge majestuós.
Al coll trobem diverses possibilitats de pujar al cim. Per una banda es pot seguir el sender que baixa en sentit sudest a la recerca del camí que bé del coll de Joan, però no interessa. Ens decidim per seguir per la dreta de la paret, en sentit nordoest, per adreçar-nos a la carena. Tot just fer quatre passes i trobem una canal que segur permet pujar-hi. Passem de llarg i ens enfilem carena amunt. Finalment la carena es troba amb la canal així que els últims metres previs al cim ho fem acanalats. No sé si es pot dir que grimpem, però el cas és que ja hi som, al cim.
Un cartell ens diu que som al pic de l’Àliga. Quin embolic. Es digui com es digui, les vistes mereixen l’esforç de pujar-hi. 360° de plena geografia. Valls, vil·les i muntanyes arreu. Un esmorzar en una terrassa de luxe. Aquí decidim que farem la tornada per la fageda de la Grevolosa. Encara és d’hora i sembla que les forces aguanten.
Baixem del cim pel camí “oficial” fins a arribar al collet de la font de la Canal, o de la Coma del Coll a altres mapes més vells. Ens desviem a l’esquerra, en sentit sudest per continuar baixant a la cerca del següent desviament, que trobem al cap de poc. En aquest encreuament trobem diverses opcions. Una errada d’interpretació del mapa ens fa prendre el trencall equivocat, tot i que no acaba sent una errada fatal, ja que una mica més avall podem redreçar la trajectòria. Així acabem per trobar de nou el camí correcte després de travessar un fil de tanca.
Aquest sender, de nou travessant una esplèndida fageda, passa per una font que avui no raja i ens baixa al collet de la Boulella. Posteriorment sortim a una antiga pista. La seguim per l’esquerra dos o tres metres i la deixem per un senderó que segueix en baixada per la dreta. Un curt trajecte en descens ens fa sortir a una nova pista. Per l’esquerra aniríem a la collada de Sant Bartomeu així que agafem el trencall de la dreta, per travessar una finca de la Generalitat en procés de reforestació. Quan sortim d’aquesta ens trobem amb l’asfalt de la carretera GIV-5273.
La seguim en descens, fins que l’asfalt gira a la dreta. En aquest punt un cartell indica la direcció a seguir per anar a Sant Nazari i a la Grevolosa. Cap allà anem. Deixem l’asfalt i anem per pista sentint la remor de l’aigua del riu de Bracons i acabem al collet de la Paia. Una petita fita de pedres indica el desviament que hem de prendre. Deixem la pista i ens fiquem a la vegetació. Un altre sender transversal ens talla el pas. Seguim per la dreta, planejant primer i en lleuger descens més endavant. Ens dirigim al punt més baix de la jornada. Pel camí deixem un altre sender a l’esquerra, pintat de groc. Aquest camí permet fer drecera i anar a la fageda de la Grevolosa sense passar per Sant Nazari.
Aquesta ermita ha sigut restaurada recentment i si no fos pel campanar d’espadanya, sembla més un mas que un edifici religiós. Sembla que l’antic rector d’aquesta església té una curiosa història. No sé si durarà molt aquesta informació:
http://xbardolet.blog.cat/2006/08/26/peyra/
Passem poc temps a aquest lloc. Seguim el camí ara per una ampla i costeruda pista que puja de valent a la cerca de la Grevolosa. Un cartell al mig d’un revolt ensenya el neixement d’un sender que hi porta. Passem primer pel sender pintat de groc que fa drecera i finalment un cartell ens dóna la benvinguda a la fageda. Espectacular. Té la fama ben merescuda. Fajos impressionants, alguns monumentals. Aquí sí que hi romanem una llarga estona.
El camí continua pintat. Així i tot, en un punt del recorregut, just en sortir a una pista, la gran quantitat de branques de poda deixades a terra no ens deixen seguir el senderó i fem pista fins al collet de la Grevolosa. Girem a la dreta, en sentit nordest, per seguir per una ampla pista fins a arribar al lloc d’inici d’aquesta proposta.