He aparcat a la confluència del camí de Callús a Viladelleva amb el camí de les Comes. Inicio la caminada per aquest últim, en sentit de pujada i atent a un senyal de pintura amb ratlla blanca, blava i blanca. Per aquesta pista arribo a un pal de direccions des d’on continuo recte en direcció a les Comes. Al cap de poc deixo aquest destí i agafo una altra pista que agafa orientació nord-est. Tampoc camino gaire per aquesta pista perquè al cap de poc agafo un sender, senyalitzat amb una fita de pedres, desmuntada però evident.
Aquest sender és una drecera que evita fer per la pista. Es camina per dins d’un bosc jove de pins molt agradable, però mes endavant es converteix en una mena de pista trialera i comença a picar fort. Vaig per dins del bosc del Cortès i el camí ara planeja, ara remunta pendent de valent. Travesso una pista i el sender és fa més carener encara i em porta per diverses cotes fins que trobo una pista quan soc sota els fils d’una línia elèctrica.
M’hi incorporo i la segueixo, en pujada i sentit nord-est, fins que fa un gir en sentit nord i perd pendent. En aquest punt trobo senyals de pintura de PR (grogues i blanques) així que les segueixo i pujo al cim desitjat, el Puig-alter. Tothom parla de molt bones vistes. Jo no en vaig gaudir. La calima o boirina no em va deixar. Marco el waypoint i continuo. Un corriol, de vegades molt pendent, en fa baixar a un coll molt ample, tant que algú l’ha batejat com a plaça Catalunya.
Aquí agafo un aperduat sender que transita, en suau pujada, pel pla de Roma. A partir d’aquest punt el camí, ja a la plana propera al cim, es difús. La vegetació ho ha guanyat tot. Cercant el llocs amb menys arbusts trobo una cabana de pedra seca. Al final arribo al lloc a on algú ha fet una fita de pedra, així que decideixo que soc al cim. Com que vaig bé de temps em decideixo per anar al turó de Roma. Ja havia llegit que no seria una feina fàcil però anava amb pantaló llarg (he, he, he).
Certament se’m va girar feina. El primer terç del recorregut va ser complicat. La vegetació dificulta molt l’avanç, després s’obre una mica i em trobo un terreny farcit de murs, desmuntats i caiguts, de pedra. Aquests murs ajuden a avançar entre la vegetació. Finalment apareix el cel obert en arribar a un coll. Ja amb el destí clavat a la vista i amb el camí prou més clar faig cim perquè una altra fita de pedres em fa pensar que soc al més alt.
La baixada ja és més normal. Un camí, que costa de trobar al començament, baixa de la plana cimera en sentit sud-oest primer i sud-est després, ja amb la pista que ve de la plaça Catalunya a la vista. Quan hi arribo la segueixo en sentit nord-est per fer després un revolt en sentit nord-oest. Començo a gaudir de la visió del proper destí, el turó dels Moros, i una mica més enllà, de Viladelleva.
Al cap de poc arribo a una bifurcació de la pista. Agafo el trencall de la dreta, que fa baixada. Un parell de revolts i arribo al lloc que em permet desviar-me a la recerca del turó dels Moros i la seva necròpolis. Un anar infructuós i tornar. De nou a la pista hi veig un senyal de pintura de PR que decideixo seguir. No era la meva intenció anar a Viladelleva, però la veig molt a prop.
El PR fa una traçada de 180º i em baixa als camps de vinya de Viladelleva. Pel camí visito un cabana de pedra seca i més endavant m’incorporo al camí de les Comes, encara que al cap de poc, els senyals del PR em fan deixar-lo per continuar per sender, en direcció a la necròpolis de Viladelleva. Res, que no es veu cap vestigi. Finalment, amb els senyals de pintura, arribo a les tines de Viladelleva, a l’església de Santa Maria i als edificis del voltant.
Una vegada vist el lloc, continuo en direcció a Callús, per pista, que és el camí de Viladelleva a Callús, ara de ciment, ara de grava, ara de terra. Aquesta pista ja no l’abandono fins que arribo al camp de Cogoma. Aquí es pot continuar pel PR, que és carretera de terra, o fer com jo, agafar un sender que corre paral·lel a aquesta infraestructura. Al final tots dos camins s’ajunten. Encara es podria continuar fent dreceres, però decideixo seguir per la pista, de nou amb senyals de pintura amb la forma aquella de la ralla blanca, blava i blanca, que em porten fins al lloc a on tinc el cotxe aparcat.