Començo a caminar en direcció a un pal indicador que veig al revolt de la pista. Com que faig el recorregut en sentit contrari a les busques del rellotge, deixo la pista i continuo pel sender atenent els senyals de pintura groga. Al cap de poc arribo a una bifurcació on agafo el corriol que, en pujada, em porta a les ruïnes d’una borda, just quan passo sota una línia d’alta tensió.
Continuo en sentit sud, ara per terreny més planer, pel planell de la Serra i deixo la senyalització de pintura per adreçar-me, de nou en pujada, a un grup de roques que es veuen a un punt entre la carena de la Xavola Alta i la Crestelleta. En aquest punt giro bruscament per anar a cercar un vell sender per on adreçar-me a la carena de la Crestelleta.
A partir d’aquest punt es puja per bosc clar però sense un camí a l’ús, sembla més que siguin reguerols que una altra cosa, però es progressa molt bé. Sempre cercant els llocs de pas que em semblen els més fàcils, arribo a un lloc on veig un plafó informatiu d’una casamata. Em trobo ja dins l’itinerari Terra Incognita, d’Espais de Memòria, i trobo de nou senyals de pintura groga. Amb ells arribo als Cortalets, un excel·lent mirador amb construccions fetes durant la Guerra Civil.
D’aquí inicio la davallada al collet dels Cortalets, on es pot agafar una evident senda que porta a enllaçar amb la pista de muntanya que puja de la carretera C-13, què és la que he fet servir per arribar a l’aparcament. Aquesta és l’opció més fàcil, en canvi, el que faig és anar a la recerca de la carena del serrat de Baladredo i així acabo per trobar una mena de traça per on arribo, primer, a una clariana del bosc amb les restes del que sembla un antic corral i després a la pista que abans no he volgut agafar.
En aquest punt, ara sí que sí, totes les traces consultades a internet (menys una) et proposen agafar la pista i fer via. Jo no soc de fer-lo fàcil i com que a tot el recorregut fet fins aquí he vist que el bosc és de molt bon fer, decideixo tirar pel dret, creuant l’obaga de Pardines. Ja avanço que això és del tot innecessari i que si t’hi fiques hauràs de bufar de valent, perquè el pendent és molt fort. Si no és que t’agrada fer d’explorador és millor que continuïs per la pista; ara, si t’agraden les proves fortes, aquest és el millor moment per provar-te.
Acabo al coll de Baladredo. Molt a prop hi ha cap de Baladredo i és lògic acostar-s’hi. Tu mateix, jo no ho vaig fer. Giro cap al nord-est i començo a pujar a la recerca del serrat de Campirme per un sender pedregós i costerut. Més endavant la senda gira cap al sud-est i continua en pujada fins atènyer un preciós planell a la carena suau del serrat de la Salador. M’incorporo al sender que puja per aquesta carena fins que arribo al cim del pui d’Urdosa.
No puc explicar la sensació que m’embarga. Vistes embriagadores de 360 graus. Es nota que soc a una muntanya prominent. Aquest cim es mereix un banc giratori on asseure’s.
Trobo molta neu al vessant nord-est de la muntanya així que baixo per on em sembla millor , sense tenir clar si anar al coll de Serelles com em diu el GPS o baixar pel dret, per la carena oest. Al final ni una cosa ni l’altra, però sí que acabo a prop del coll de Serelles, amb l’esperança de sortir de la neu. No és el cas, així que sense saber si és el més correcte o no baixo per l’aiguavés d’un torrent eixut. La baixada és fort i ràpida, però es deixa fer. El gruix de neu va minvant fins a desaparèixer i finalment creuo la llera quan començo a veure brollar l’aigua. Així acabo per trobar el rastre d’una vella pista, que segons el mapa de l’ICGC és el camí de la Colomina, que sembla que passa pel coll de Serelles. Finalment, més avall, trobo de nou pintura groga i s’esvaeixen els problemes.
Sense perdre els senyals, passo a tocar d’un gran pi i recorro tot el vessant de l’obaga de la Vinenta. Més avall encara creuo el barranc de la Vinenta i finalment arribo a la pista que baixa a Biuse. Fins aquí, si és permès, s’hi arriba amb cotxe. Continuo ara per aquesta mateixa pista uns 500 metres i la deixo (s’hi pot continuar, però es fa més camí) per agafar-ne una altra que, en lleugera pujada, em porta a l’agradable esplanada dels camps de Biuse i a les bordes de Bedié (ruïnes).
I aquí s’acaba de nou el camí. Al mapa de l’ICGC s’hi dibuixa una senda, però sobre el terreny és difícil de localitzar, degut a tota la fusta escampada. Seguint més o menys la línía dibuixada al mapa, s’acaba per trobar una traça i arribo a una torre elèctrica, ja amb el destí a la vista, així que com millor em sembla acabo per baixar a l’aparcament.