Sortim del refugi d’Amitges i ens dirigim en sentit nord-oest a la recerca de l’estany dels Barbs. Trobem un pal indicador a on deixem per un costat el camí que porta, entre d’altres destinacions, al port de Ratera i per l’altre, a la pista que ens tornaria de nou al refugi, ja que prenem un desdibuixat corriol que flanqueja en diagonal, una mica per sota de la pista, i que baixa a creuar les aigües que surten de l’estany de la Munyidera. A l’altra banda ja trobem un pal amb el capçal groc, típic del Parc Nacional i que potser senyalitza el camí de la proposta Carros de Foc Plus.
Anem seguint aquests pals, de moment per sender prou evident, fins ben entrats en la coma d’Amitges. El més natural, tal com reflecteix l’Editorial Alpina al seu mapa Sant Maurici-Els Encantats, entre d’altres, és deixar el camí senyalitzat i continuar coma amunt seguint el rastre de fites que indiquen els punts de pas per superar el munt de rocs que hi ha. El nostre track en canvi es desvia, seguint el rastre dels pals, en direcció al coll d’Amitges ja que volíem investigar la possibilitat de pujar també al tuc de Saboredo de tornada cap al refugi.
En veure factible aquest flanqueig continuem en sentit nord-est, guanyant metres en flanqueig ascendent a la recerca de l’evident canal de la Trampa (ICGC). Un sortint rocós sembla que talla el pas i ens obligarà a fer un descens per superar-lo, però un molt oportú túnel entre les roques ens permet superar aquest penyal. A l’altre costat trobem ja pas franc fins a una pala herbada per la qual pugem a un coll a ponent de la canal. Un fàcil flanqueig per camí evident, fitat, ens permet assolir el següent punt important de la carena.
Per continuar s’ha de passar a l’altre costat del coll. Una visible fita ens indica cap a on hem d’anar. Tot el “camí” es troba fitat, però de baixada ja veurem que no sempre pels millors llocs. Ara, primer seguim les fites per la banda nord-est de la cresta. Tenim d’entrada una petita grimpada per tal d’obrir boca. La carena a pujar per fer el cim sembla esgarrifosa però es va deixant fer.
Després de la primera grimpada i un curt flanqueig ascendent s’ha de passar a l’altra banda de la carena cresta, a on continua un evident sender, molt fàcil de recórrer, però no triga gaire a complicar-se. Fer cim no serà cap passeig. En molts llocs, les mans seran necessàries per progressar, en algun lloc per terreny amb certa sensació aèria. Res complicat si es tenen tots els sentits alerta. No és complicat per a caminaires acostumats a terreny crestejat, però repeteixo que no és cap passeig.
Al cim, si el dia és benèvol, a més a més de la satisfacció d’haver pujat, ens esperen unes vistes de vertigen, i mai millor dit. El cim no és ample i té uns caients força drets, però permet estar-hi dempeus unes quantes persones i gaudir d’unes vistes amplíssimes de 360º. Impossible detallar el catàleg de cims i llacs que es veuen. Curiosament el refugi, que hem anant veient tota l’estona, ara no es veu.
La baixada la fem pel mateix camí fins al coll de la Trampa. En el meu cas, la baixada, molt més tranquil·la que la pujada. Ja he comentat unes línies més amunt que les fites no sempre semblen ser al millor lloc. De baixada vam evitar alguns dels passos més forts en fer directament per la cresta.
Tornem al coll de la Trampa. Un curt temps per al debat i decidir que no anirem al tuc de Saboredo, així que davallem directament del coll pel mig de la coma d’Amitges seguint el rastre d’escadusseres fites. De totes maneres gosaria dir que no cal senyalització ja que l’objectiu és clarament visible en tot moment, però ja dic que hi ha fites que ajuden a fer “camí”.
Finalment connectem amb el camí de pujada i els pals del Parc. La resta del grup completa el recorregut fent de tornada el mateix camí que es va fer de pujada. Jo decideixo desviar-me del camí per anar al voltar l’estany Gran d’Amitges per la seva riba de llevant. No hi ha camí ni senyalització, però es fa igual que tot allò fet fins ara: saltar de roc en roc cercant els millors passos i fent servir els diferents sectors herbats. Primer es fa prou metres per sobre de les aigües de l’estany, però de mica en mica es pot anar perdent alçària per anar a trobar-les.
Ja més endavant, un sortint rocós sembla que ens barra el pas, però hi ha pas. Ja sense més entrebancs trobem la paret de la primera presa. Després, camí i de nou la segona presa. Bé per sobre d’aquesta presa per anar a la recerca del camí que ve de l’estany de la Munyidera i el dels Barbs, bé pel mig del camp, es torna al refugi.
En resum, un curt recorregut quasi circular, exigent i en certa manera, restringit a muntanyencs acostumats a caminar per terreny rost, sense camí evident, ple de rocs que cal sortejar o saltar, i grimpar i desgrimpar carenes crestejades amb certa sensació de pati. Per descomptat que si les condicions meteorològiques són adverses, intentar fer cim serà molt arriscat. Persones amb vertigen ni s’ho haurien de plantejar, encara que el bon temps animi a fer el contrari.