Pico del Lobo

He deixat el cotxe a l’aparcament superior de la Pinilla, el que es troba a la carretera SG-114. Desfaig uns pocs metres per introduir-me a la pineda, però el més normal hauria estat seguir per l’asfalt, en direcció a l’alberg. En sortir del bosc, la major part de ressenyes proposen recórrer l’asfalt per fer una gran llaçada. Jo trobo una senda que tal com està orientada segur que m’estalvia caminar per l’asfalt.
Agafo aquest sender i, tal com esperava, em porta a connectar amb la pista més amunt, just en un clar del bosc. Segueixo ara per la pista, sempre en ascens fins que trobo una cadena i un cartell de fusta que m’informa que vagi en una determinada direcció per anar cap al Pico del Lobo, a 4,5 km. Un dipòsit no impedeix que la pista estigui totalment xopa. Encara que s’intueixen, i hi ha, dreceres que retallen les llaçades de la pista, no n’agafo cap i faig la totalitat de la pista ja que, crec, els diferents senders que es mostren són dels corredors de BTT que em conduirien al Gran Plató, final del telecabina de les instal·lacions d’esquí.
Per la pista, finalment, arribo al Collado del Aventadero i a la carena de la muntanya. Un altre cartell de fusta informa que el cim del Pico del Lobo dista d’aquest punt 2 km.
Es pot seguir a tota cresta, que s’intueix fàcil, però hi ha un evident sender que l’evita. Planeja en primera instància i més endavant ofereix dues possibilitats. Pujar per l’antic llit d’un rierol o continuar per la traça més evident fent una llaçada, totes dues propostes ens deixen al Collado de las Peñuelas, amb ascens opcional al cim, de 2.215 m.
Sobrepassat el coll ja s’obté la vista del cim objectiu del dia, el qual s’aconsegueix gairebé sense adonar-nos-en.
Una vegada hem fet tot el que s’acostuma a fer al cim, toca plantejar com continuar. Hi ha qui recorre tota la Cuerda de las Mesas per caminar pels diferents cims de las Buitreras, sembla que tres en total. Hi ha també qui recorre la Cuerda de la Pinilla i es desvia més endavant fins a trepitjar el Cerrón. El més ressenyat o la informació que jo més he llegit parla de desplaçar-se fins a la canal de las Mesas i baixar per allà.
En el meu cas, em desplaço fins al que sembla que es diu, en l’argot muntanyenc, Alto de las Mesas
per ascendir al seu punt més alt i visitar, en el descens, una espècie d’altar dedicat a la que sembla verge de les Neus, per la seva aurèola en forma de floc de neu.
De nou en el camí evident, m’acosto a la canal de las Mesas, punt pel qual moltes propostes fan el descens al Gran Plató, zona de capçalera de pistes i restaurant.
Com que no és la meva intenció baixar per allà, continuo per la senda per ascendir a una altra cota sense nom.
Per seguir amb la proposta s’ha de recórrer un tram de corriol que resulta la part més tensa del dia. La traça s’estreny i s’acosta en excés al caire de la muntanya, però amb cautela se supera sense problemes. Així arribem a un coll on s’ofereixen diferents possibilitats. Es pot fer un anar i tornar al Cerrón, es pot baixar cap a les pistes d’esquí, o es pot anar una mica més enllà i pujar al Cervunal, cosa que faig.
Aconsegueixo arribar al cim en un passeig. Com que les vistes són més del mateix torno al coll anterior i ara sí que segueixo el caminoi que baixa, en flanqueig, a les pistes. Unes fites m’ajuden a continuar pel bon camí. Així arribo a la tanca que barra el perímetre de les pistes. Passar a l’altre costat és fàcil ja que el personal de manteniment ha eliminat el fil inferior. Vaig per l’evident sender fins que veig el Gran Plató. Com que no m’interessa baixar fins allà abandono la traça i baixo per la pista denominada “Perifèric” fins al final.
Cansat ja de pista decideixo aventurar-me per un ramal que he vist per Google Earth i que sembla que em portarà a destí. Així em dirigeixo a las Cancheras, on connecto amb un evident sender que em dona esperances d’èxit.
Aquest corriol, clar i evident, acaba per enllaçar amb un dels molts recorreguts de descens en BTT que hi ha en aquesta estació d’esquí. Més avall arribo a un punt en el qual la pista es bifurca. Un cartell de tela informa que una de les pistes està tancada. No en faig cas i hi vaig. Comença un vertiginós descens, que es va accentuant segons es va avançant. Finalment s’arriba a la base de les pistes i al telecabina que puja a la zona del Gran Plató.
Ja només queda aconseguir sortir del lloc per tornar al bosc ja caminat a l’inici del dia i per aquí, a l’aparcament, per donar així per finalitzat el recorregut.