Peñalara

Surto de l’aparcament i em dirigeixo a l’altre costat de la calçada, cap a la passarel·la de fusta que està senyalitzada com a entrada principal, i deixo així la Venta Marcelino a la meva esquerra. La passarel·la em condueix a l’asfalt, al peu de les primeres edificacions de la zona. Em dirigeixo cap al centre de recepció de visitants, tancat a aquestes hores. L’asfalt s’acaba en arribar a la caseta de control d’accessos, també sense personal a aquestes hores.
Com que s’ha de ser respectuós amb les normes i restriccions del parc natural, poca literatura cal escriure. Només es permet, en aquesta època, caminar per unes certes sendes senyalitzades, en el meu cas l’RV-2, que condueix fins al mateix cim de Peñalara. Tota la pista està senyalitzada amb estaques de fusta i una placa metàl·lica de color blau. Aquesta pista, en perfecte estat al començament, em porta primer a la fuente Cubeiro i una mica més endavant al mirador de la Gitana, amb escasses vistes actualment a causa de la vegetació crescuda. Com a curiositat, hi ha una taula d’orientació i un rellotge de sol.
Poc més endavant trobo un desviament a on continuo per la pista principal i passo al costat d’un aiguamoll, amb informació sobre diferents amfibis. Continuo per la pista que és la senda RV-2 i faig una nova corba, que em porta còmodament fins a una porta. A l’altre costat m’espera ja una pista que més endavant s’estreny, guanya inclinació i el ferm passa a ser de pedra esmicolada.
Arribo a una nova bifurcació amb excel·lents vistes al circ de Peñalara i al refugi Zabala però continuo en direcció al Peñalara, caminant ja per les Zetas, que em deixen en la carena, una mica sobrepassat el cim de l’Hermana Menor. Un petit desviament de la ruta per fer cim i seguir de nou per la senda, caminant ja per la Cuerda de Dos Hermanas.
Un altre lleuger desviament de la ruta i aconsegueixo el cim de l’Hermana Mayor, més que res perquè està molt a mà i vull allargar el temps, atès que el cim està totalment embolicat pels núvols. Poc temps després reprenc el camí per, ara sí, arribar al cim del Peñalara, que continua totalment tapat pels núvols.
Quina sensació de solitud. El vent referma i no hi ha ningú més que jo al cim. Només m’he trobat, m’ha avançat, una persona que no he tornat a veure. M’arrecero entre les roques a resguard del vent encara que no aconsegueixo evitar-lo del tot. Estic a l’aguait dels escassos moments en els quals els núvols s’obren lleugerament per permetre efímeres vistes. Malgrat la meteorologia, romanc una bona estona al cim, fins que veig que la cosa no millorarà i decideixo iniciar el retorn.
Ho faig sense un camí clar, baixant en sentit sud-oest, o oest, pel llom de la muntanya, fàcil. En un moment arribo a veure una fita de pedra. A l’altura a la qual em trobo ja he deixat per sobre meu els núvols i arribo a veure clarament la línia de fites, cridaneres gràcies al color blanc del marbre, que m’ajuden a baixar tranquil·lament pel vessant de la muntanya. En alguns moments, pocs, el camí es fa difús, i fins i tot perdedor, però amb paciència s’acaba trobant de nou. Del que es tracta és de baixar fins a trobar el camí que ve, o va, al refugi Chozo Aranguez.
En trobar-lo s’ha de girar a l’esquerra, en sentit contrari a aquest refugi, però en el meu cas no soc capaç de trobar la traça adequada, o està perduda entre ginestes o no vaig tenir paciència per buscar-la. El cas és que ha d’existir ja que es tracta del camí que uneix les diferents trinxeres que hi ha al lloc, motiu pel qual faig aquest recorregut ja que m’interessa visitar-les.
Les ginestes dominen en aquest punt el vessant que haig de flanquejar, i com que aquest matoll em guanya sempre la batalla, decideixo no enfrontar-m’hi i busco unes noves fites que vaig arribar a veure uns metres més amunt i que coincideixen amb el camí que hi ha dibuixat en el mapa del parc natural que ha editat recentment l’editorial Alpina (2018). Ja amb les fites, el camí es fa molt més fàcil, en transitar la major part del temps lliure de les condemnades ginestes.
També el camí es complica en determinats punts, però la tranquil·litat de les fites ajuda a progressar. En un moment determinat, uns metres per sota de la meva posició, veig la traça que hauria d’haver trobat anteriorment i decideixo baixar a agafar-la, i recuperar així la idea original. Sobre el camí, que no és més que una rasa o solc al terra, em giro d’esquena i aconsegueixo imaginar d’on ve, però també confirmo que recórrer aquest corriol hauria estat una baralla constant.
No millora tampoc gaire la meva situació. A pesar que el camí es pot recórrer, de nou la vegetació guanya la batalla. Sembla ser que aquest camí no és gaire, o millor dit, gens freqüentat. Sí que confirmo que data de la mateixa època que les trinxeres i que es va fer per permetre desplaçar-se de les unes a les altres, però en l’actualitat el seu recorregut es fa bastant complicat, encara que no impossible. Mirant al sòl es veu clarament el camí, i quan la vegetació dificulta en excés el pas, hi ha fugides laterals que sempre continuen tornant a la traça. Aquestes fugides tampoc és que siguin gaire còmodes, però ajuden a avançar.
Es passa, o jo passo, per dues trinxeres clarament recognoscibles. Seguir endavant després de la segona es fa una mica laboriós. De nou s’ha de localitzar el traçat correcte del camí. De forma una mica penosa aconsegueixo superar el tram de ginestes quan arribo a un antic rierol, uns metres per sobre de la fuente del Batallón Alpino. Aquí ja trobo diferents rastres de camí, però el que interessa segueix pel marge dret l’antic llit. Aquesta senda em porta al camí que baixa de la Cuerda de Dos Hermanas, així que suposo que aquí s’acaben les dificultats.
Aquest camí em porta a una altra bifurcació, amb unes excel·lents vistes d’una construcció que sembla ser que va ser el campament del Batallón Alpino. Per l’esquerra aniria a la Peña Citores, cosa que en principi era la meva intenció, però finalment decideixo estalviar-me el desplaçament i continuar per l’esquerra, amb ganes ja de donar per acabada aquesta excursió.
El camí és bastant clar i evident, però no s’ha de baixar la guàrdia. El descens és llarg i sostingut, el camí estret i fins a perdedor, en algun punt molt concret. Sort que apareixen uns senyals, cercles, de pintura groga. Aquests senyals em porten de nou a la pineda i als edificis del parc al final del camí.
Una visita al centre de visitants, informar d’algun detall observat durant la caminada i a la Venta Marcelino, a prendre un refresc merescut, abans de tornar a l’aparcament.