Peña Trevinca, Ourense i Zamora

Aparco a l’esplanada de la pedrera, la més alta a la qual puc arribar amb el turisme de què disposo en aquesta ocasió. Si el vehicle hagués tingut més altura respecte al terra (una C-15, Kangoo o similar), hauria pogut pujar un bon tros més amunt. En canvi, amb un tot terreny es pot arribar fins a molt més a amunt, al lloc que al mapa topogràfic de l’IGN figura amb el topònim de Las Camperas, una mica més amunt de l’Alto del Colladín.
En el meu cas, faig a peu el trajecte comprès entre el lloc on aparco i el punt indicat anteriorment. Es camina per pista perfectament condicionada, així que es progressa sense problemes. El traçat és clar i disposa, de tant en tant, d’estaques de fusta que marquen el camí. Quan desapareixen, o no les veig, hi ha fites de pedra que fan la mateixa funció.
El camí, repeteixo, és clar i evident i no hi hauria d’haver problema a recórrer-lo, excepte l’esforç físic per progressar. Anirem alternant pujades, planells i baixades, passant per diferents punts que ens serviran de referència. Segons els fulls cartogràfics 0229-I i 0229-III, de l’Institut Geogràfic Nacional, passem sota l’Alto do Camp, la Cabrita, Alto del Colladín, i finalment arribem a Las Camperas.
Aquí acaba la pista evident. Uns metres més endavant, caminant cap al sud, neix una altra pista que es desvia per l’esquerra, precària i mig perduda, que baixa cap a les pedreres de pissarra. El nostre sender segueix gairebé planejant en sentit sud a la recerca d’un extens coll situat als peus d’una espectacular prominència rocosa, sense anomenar en el mapa utilitzat.
Superat el coll, el sender continua clar molts metres per sobre del Lagoa do Penedo (Lagoa da Serpe segons l’IGN) i l’espectacular vall d’origen glacial formada en el seu moment per les seves aigües. Contemplant l’avui sec, no sé si per rebliment o per falta d’aportació d’aigües (és setembre), Lagoa do Penedo, em trobo remuntant per moderat pendent a la recerca d’un altre evident coll, denominat Portillo Puertas.
En aquest punt hi ha la denominada cota 2020 en moltes ressenyes, i des d’aquí es pot pujar, o baixar, segons el sentit de la marxa, a la Pena Surbia i continuar cap a Pena Trevinca per les crestes de la Pena Negra. No és el meu cas. Decideixo anar directament al cim objectiu del dia i ja veuré com plantejo la tornada. Avanço per l’evident sender, de pla, en sentit sud-est, i baixo així fins a un nou coll, no sé si el denominat Portilla de Morena Cavada, o es tracta d’un altre lloc sense topònim detallat al mapa.
Ja es visualitza el cim, així com la grandesa i bellesa de la vall glacial de Tera. La senda comença a difuminar-se entre la vegetació. Porto un bon tros caminant en sentit nord-oest i passo per dues estaques amb cartells de direcció. El primer m’informa que em queda encara una hora i trenta minuts fins al cim. El segon assenyala un encreuament de camins amb diferents destinacions. A partir del segon cartell el camí desapareix entre aiguamolls.
Mirant bé on es posen els peus per evitar entollar-se, del que es tracta és de dirigir-se al fons de la vall, sempre amb tendència a l’oest. De nou les estaques, molt disperses, resulten de bona ajuda. Així s’arriba a la capçalera i naixement del riu Tera, encara que això és molt dir donada la gran quantitat de rierols que poblen la zona. En aquest punt, les estaques giren al sud i s’inicia un nou tram de pendent positiu. La senda, de nou clara, després d’un parell de llaçades, em puja a un altre petit coll. Continuo en sentit oest i acabo per trobar la carena de la serra, entre la Pena Negra i la Pena Trevinca.
Em dirigeixo al sud-oest per acostar-me a un altre panell informatiu que es veu en aquella direcció. Informa d’una confluència de camins. Per la dreta, en sentit nord-oest, se’n van els PR-G 198, de Maluro a Pena Trevinca, i el PR-G 201, ruta integral Serra Calba. També marca la direcció a seguir per guanyar el cim de la Peña Trevinca, informa que falten només 200 metres. Un últim esforç, doncs, per fer cim. Com era d’esperar, trobo la coneguda creu de formigó caiguda a terra. També, una bústia.
Al cim gaudeixo estones de molt bones vistes amb unes altres en les quals la boira, que ve i va, no em deixa veure res. El vent és fort i fred, així que faig unes poques fotografies per plasmar el repte aconseguit i emprenc el retorn, desfent camí fins a arribar de nou a la confluència de senderes de la base.
A pesar que el normal és variar el recorregut d’ascens passant per la corda dels cims de la Pena Negra i Pena Surbia, decideixo que ja en tinc prou, així que torno pel mateix camí pel qual he vingut.
Total, segons el GPS: 16,24 km de recorregut, amb 646 metres de desnivell positiu, en 5 hores, a un ritme de 3,2 km per hora.