Pedró de Tubau

Sortim del coll de l’Arc en direcció a la pista de desembosc que surt entre la pista principal que porta a Aranyonet i la que segueix en direcció a la collada de Palomera. Aquesta última també ens serveix però ja farem suficient pista al llarg del recorregut així que ara proposem començar d’una manera més “muntanyenca”.
Just començar a enfilar-se, deixem la pista que continua recte en pujada i seguim per l’esquerra, també per pista precària però amb menys pendent. Poc temps després trobem la primera marca de pintura blava. Seguim sempre per aquesta antiga pista, que circula paral·lela per una cota superior a la de vehicles, en sentit sud-est. Sense deixar-la acabem enllaçant amb l’altra, uns centenars de metres abans d’arribar a la collada de Palomera. Seguim en direcció sud-oest per la pista principal i arribem a la plana dominada pel mas de la Palomera. Seguim per la pista i iniciem una suau davallada que ens baixa a la collada de la Palomera. Ací cal prendre el brancall que segueix en sentit sud-est. Seguim per la pista més evident en suau pujada.
Per l’esquerra ens acompanya una vella pista que circula paral·lela a la nostra marxa. Arribem a un punt en el qual girem a la dreta, al collet de les Xicoies, i comencem un suau descens. Al cap de poc veiem una fita que senyala l’inici d’un sender. Deixem la pista i ens endinsem pel bosc, iniciant l’ascens, per corriol aperduat però net de vegetació i fàcil de seguir, tret d’un parell d’indrets, curts, que ens poden fer dubtar. Es tracta d’anar flanquejant, en pujada suau, seguint el rastre d’un corriol que ens ha de pujar a trobar un rastre molt més clar (segons el mapa de Catllaràs, aquest sender puja des de la collada de la Palomera però al mapa de Camprodon-Ribes no hi figura).
Aquest sender ens porta ja fins a la fita que marca l’inici, segons el nostre sentit de marxa, del grau de la Llet. Cap problema per pujar-lo. És conglomerat i de no gaire pendent així que es puja molt bé. A més és molt poc tros. Al cap de poc temps veiem a l’esquerra una petita balma, molt estreta i baixa. Ací cal girar a l’esquerra i seguir un descompost corriol herbat que ens portarà a trobar una línia de filferro. També, des de la balma, podem tirar pel dret, muntanya a dalt, en fort pendent, i sortir a la carena, però això no ho puc assegurar al 100 x 100, sols puc dir que s’intueix aquesta possibilitat. El cas és que tothom puja pel filat fins a un punt en el qual, a la dreta, s’intueix la bassa de Corrubí, allà on el bosc s’obre. Es puja sense camí, pel dret, i se surt a la bassa. Ara el camí a seguir ja és clar: sender carener que agafa direcció oest primer i nord-oest després per deixar-nos al cim del cap de Mordolar o pedró de Tubau.
Al cim, si el dia acompanya, hi podem estar llarga estona gaudint de les vistes, amb el Pedraforca i la serra del Cadí sobresortint de la resta de muntanyes.
El descens es planteja començant des del morro d’Ullà i seguint sempre la carena el més a prop possible del cingle, en direcció a l’Estimbador. Ací em vaig deixar enganyar per una traça de camí que en va desviar pel clot de l’Estimbador i vaig haver de buscar-me la vida per fer un flanqueig per tornar al cingle. Vaig tenir sort, ja que trobí un vell corriol que m’hi va portar. De nou al cingle es continua perdent alçada fins que es troba una fita de pedres que, si continua igual, suporten un pal en posició vertical. Aquesta fita, aneu-la fent més grossa, si us plau, marca el desviament que s’ha de prendre per la dreta.
Tota la línia de carena va acompanyada d’una línia de filferro, de dalt a baix. En aquest punt hem de creuar aquest filferro i baixar a una cota inferior i així seguir un altre corriol que ens portarà a l’inici del grau del Boixador. Si ens hi fixem, ja veurem senyals de pintura vermella. Si pel que fos no veiéssim la fita i ens la passéssim de llarg, arribaríem a trobar el rec dels Ganxos. Ací ens caldria recular uns pocs metres i mirar de trobar un pas en la línia de filferro, seguint els senyals de pintura vermella, que ens portarien de nou al camí correcte. I ja, seguint els senyals vermells, anem ara per un sender que passa pels peus del cingle de les Baumes i retornem de nou en direcció a l’Estimbador, ara per la seva base.
El sender és clar i evident i està senyalitzat. Quan ja portem una estona en descens, i hem deixat ja les balmes, passem per un indret en el qual el camí ha desaparegut per una esllavissada. Són pocs metres i se supera bé. Més endavant el camí desemboca en una petita clariana. Just abans de sortir-ne, abans de deixar la protecció dels arbres, per l’esquerra s’intueix un corriol. Al començament es veu clar. Uns metres més endavant es confon entre la vegetació però encara és possible seguir-lo. De nou es torna evident als pocs metres, però l’alegria dura poc. Es torna a mimetitzar amb l’ambient. Finalment es torna a clarificar i ja es fa fàcil de seguir fins a desembocar en una pista ampla i neta. Aquest tros de recorregut pot comportar problemes a aquells que no estiguin acostumats a moure’s per camins aperduats així que es poden evitar preocupacions si en comptes d’agafar aquest viarany segueixen recte pel camí, una vegada s’ha passat de llarg la clariana abans esmentada, ja que apareixeran de nou a la collada de la Palomera.
En aquest cas, però, triem l’opció complicada i ens aboquem a l’aventura. Així doncs, al punt referit abans, deixem la comoditat del sender i la pintura i girem en sentit sud-oest mirant de seguir, el millor possible, la traça que ens sembla correcte. Així anem fent una mena de flanqueig en descens que ens porta a trobar un clar sender que ens fa girar 90° i prendre orientació nord-oest i seguir fins a trobar una pista. La seguim per la dreta i amb tranquil·litat i suavitat, arribem a un encreuament de pistes. Per la dreta ens surt la que ens tornaria a la collada de la Palomera així que seguim per l’esquerra, en descens, en direcció nord-oest. Sempre baixant deixarem de banda una pista que surt per la nostra dreta i arribem a un altre encreuament de pistes. La de la dreta també connecta amb la collada de la Palomera així que no ens interessa. El brancall que gira cap a l’oest tampoc ens interessa així que seguim recte.
Arribem a uns camps. Som a la plana de Ridaura. Seguim enganxats a la zona arbrada de la dreta. Hem de mirar de trobar un corriol amb senyals de pintura groga. Ja no deixarem aquests senyals fins a l’aparcament. Primer, travessant un pas de fusta, baixarem a creuar el rec de l’Òliba i començarem a pujar un repetjó que en aquest moment de la caminada pot resultar carregós. Així apareixerem a Aranyonet. Sempre seguint els senyals de pintura groga sortim de nou a una pista que hem de seguir en sentit nord-est fins a la creu del Portell. Ja trobem una altra pista en millor estat que, en el mateix sentit de la marxa, ens deixarà de nou al coll de l’Arc, punt d’inici i final del recorregut.