Mulhacén, Granada

Dia 1

Arribem a Hoya de la Mora a l’hora convinguda per agafar la llançadora que ens puja a Posiciones del Veleta. Vint minuts de trajecte i ens deixen, com qui diu, al Veleta. Comencem a remuntar pel que encara és una carretera asfaltada. Hi ha qui no puja al Veleta i es dirigeix directament al Mulhacén baixant pel Veredón, remuntant fins al Cerro de los Machos i baixant de nou a la pista pels Vasares del Veleta. És una possibilitat per a aquells que ja hagin pujat al Veleta, era el meu cas, però el meu company desitjava pujar a aquest cim, així que directes cap allà.
Per l’asfalt s’arriba a un punt en el qual surt un primer corriol, que és el que agafem. Es puja per la pista, però preferim l’opció més directa i muntanyenca. Un bon esforç per camí clar i pendent i arribem al cim.
Immensa balconada que ens permet valorar tot el que hem de recórrer, fins i tot es veu el refugi del Poqueira. També altres horitzons i paisatges, molt més llunyans. Malgrat l’hora, a mig matí, ens trobem sols en el cim, així que podem gaudir del moment. Comencem a parlar de les possibilitats. El primer de tot: anirem pel camí previst. El dia és excel·lent i segons sembla des del cim no s’observen dificultats remarcables. El segon: baixem pel pas dels guies o el deixem per a la tornada? Ho deixem per a la tornada. Baixem cap al refugi de la Carihuela.
No hi arribem ja que uns metres abans agafem un desviament que escurça recorregut per la pista. De nou a la pista, remuntem uns pocs metres en direcció als Tajos del Tesoro, fins a trobar una nova senda que baixa a la llacuna d’Aguas Verdes. En arribar-hi, la senda desapareix, però l’orientació està clara. Seguim en sentit més o menys est a la recerca dels Lagunillos del Púlpito. Quan el terreny sembla complicar-se, apareixen de nou fites que ens guien. N’hi ha infinitat, però totes ajuden. Remuntem de nou altura per arribar a un coll a tocar del Púlpito, cim secundari que ens crida, però no hi ascendim. El desconeixement del que ens espera ens fa ser prudents. Després, en la tranquil·litat del refugi, ens en penedirem.
Perdem altura en baixar a la llacuna de Las Cabras, lloc en el qual recuperem forces i esmorzem, a resguard del vent que ens ha acompanyat. Seguim camí acompanyats per les fites que ens van guiant per la senda correcta. Passem pel lloc més tècnic, si és que es pot dir així, quan flanquegem per terreny amb una mica d’inclinació lateral, que en cas de neu o gel pot originar problemes, però que amb terreny sec no presenta cap dificultat, i arribem a un coll que travessa els Raspones de Río Seco. El Puntal de Terreras Azules ens crida, però tampoc ens hi desviem. El camí seguit acaba quan entronquem amb el camí “oficial” del Río Seco. El seguim en direcció sud-est fins a creuar el Río Mulhacén i acabem al refugi.

Dia 2

Sortim del refugi i agafem el PR A-26 en sentit sud-est fins a trobar una fita de pedra que, a la nostra esquerra segons el sentit de la marxa, indica el naixement d’una antiga senda que remunta el vessant de la muntanya seguint el llit d’un vell rierol, que trobem totalment sec. Les fites de pedra ens fan guanyar altura de manera contínua i sostinguda, sempre en sentit nord-est. Després d’un bon esforç arribem a la pista que pretenia unir el sector de les Alpujarras amb la població de Pradollano i el sector sud de la província de Granada. Es pot seguir per la pista, en sentit nord-oest fins al sector de la llacuna de la Caldera, però en el nostre cas continuem flanquejant, sense camí evident però per terreny transitable, en sentit nord-est, buscant les escasses fites existents, per remuntar altura fins a trobar el sender que des de l’Alto del Chorrillo ascendeix, per la Loma del Tanto, al cim del Mulhacén.
Una vegada en el dit sender, ens porta còmodament primer al Mulhacén II i, en un tram curt i menys pendent, al cim principal del Mulhacén. El món, visible sota els nostres peus. Sols en el cim, ningú ens acompanya, així que en aquest moment no hi ha cap persona en la península a més altura que nosaltres. Un moment màgic. El temps es deté davant de l’espectacle visual. El dia és radiant i clar així que l’horitzó és amplíssim. Sense adonar-nos-en el temps se’ns tira a sobre. Hem de començar a baixar.
Ho fem pel sender que baixa, en fort pendent i zigzaguejant, a la llacuna de la Caldera i el seu refugi lliure. El ferm és pedregós, així que s’han de prendre totes les precaucions. Anem veient les dues opcions que se’ns oferiran per continuar amb el recorregut, una vegada siguem a la base de la piràmide cimera. El descens es fa llarg, però tot arriba a la seva fi. Ja hem decidit que no anirem per la pista. El cansament comença a fer-se evident i no es tracta d’allargar el recorregut sense un objectiu clar. Seguim pel sender que flanqueja, a mitjana altura, el Puntal de la Caldera i deixem la llacuna a la nostra esquerra. En la distància el camí semblava impossible o de certa dificultat i passos complicats, però una vegada hi som, s’hi camina perfectament. A l’hivern i amb neu o gel la cosa es deu posar més tibant, però amb terreny net i una mínima cura i atenció no ha d’haver-hi problema.
Així arribem al coll que hi ha entre una punta sense nom en el mapa d’Alpina i la Punta de Loma Pelá. Ho tenim a tocar, i és un altre pic de més de 3.000 metres, l’atracció és forta així que ens hi dirigim. No té gens d’interès per tant no ens hi “encantem”. Continuem el camí. Tornem al coll i baixem a la recerca de la pista que uneix els cims del Veleta i el Mulhacén. El cansament comença a fer-se notar. La pista és un llarg puja, baixa i torna a pujar transitant pels Crestones de Río Seco i el Collado del Lobo.
Quan arribem a l’inici de la senda que ens permetria ascendir al Cerro de los Machos i al Paso de los Guías decidim passar de llarg. Cal remuntar molt de desnivell i les cames gairebé no responen. Les cames o el cap, ja no ho sé. Amb la decepció de passar de llarg una de les atraccions més aventureres de la zona i de no ascendir a un altre cim de més de 3.000 metres, no m’adono que també abandonem el sender que transita pel sector dels Vasares del Veleta, així que ens toca anar per la pista per guanyar de forma més forta el desnivell que ens separa del refugi de la Carihuela.
Hi arribem i descansem menjant alguna cosa. Al final, en evitar el Paso de los Guías i caminar per la pista, hem estalviat temps, així que ho aprofitem per recuperar forces a l’abric del refugi. El cap vola mentre comentem que amb el que hem deixat pel camí, hem de buscar la manera de tornar per fer callar la consciència. Ja recuperats, encara que arrossegant els peus, tornem a la pista per baixar, a pas còmode, a les Posicions del Veleta, per agafar de nou la llançadora que ens ha de baixar a la Hoya de la Mora i donar per finalitzat el recorregut.