Aquesta vegada ha tocat anar al nord de la Catalunya del Nord. El Montolier de Perellós, com el denominem en aquesta banda dels Pirineus, d’acord a la tradició fonètica local i també a la Gran enciclopèdia catalana o Montoliu de Perellós, denominació que dóna per bona la Gran geografia comarcal de Catalunya (GGCC), és la fita més septentrional dels països catalans, per als que pensem que el nostre territori nacional abasta des del Rosselló fins al Montsià.
Potser aquesta singularitat, afegida al fet que es tracta d’un cim de la llista del repte dels 100 cims de la FEEC, sigui l’únic al·licient que animi el lector o lectora a fer un desplaçament tan llarg per a conquerir aquest modest cim de poc més de 700 metres, concretament 707, d’altitud, prou interessant si tenim en compte que es troba a uns 12 km de la costa mediterrània, i domina tota la plana rossellonenca, amb la seva capital Perpinyà ben visible en tota la seva extensió i amb un ampli ventall de cims a l’horitzó.
Es fa difícil, a priori, trobar altres aspectes que ens ajudin a prendre la decisió de desplaçar-nos tan al nord per fer muntanya. Si hom busca informació a Internet, li costarà trobar cap text que lloï aspectes d’aquest paratge. La serra de Corberes, si més no la part catalana d’aquesta, és plena de carst, terra aspra i sovint ventada, fet que ha ocasionat que els vells terrenys antigament dedicats a la ramaderia hagin esdevingut avui en dia grans extensions de vinya. Per acabar-ho d’adobar, el cim vesteix un gran radar meteorològic en forma de bola blanca, visible des de ben lluny… Tot plegat sembla confabular-se en contra d’aquest cim.
Però com sempre acostuma a passar, la realitat ens fa adonar que no són bons els judicis previs. Com tot en aquesta vida, cada cosa té el seu encant, i aquest cim no és diferent. Animo el lector o lectora que es desplaci a aquesta terra i descobreixi els seus encants. Segur que, com també em va passar a mi, acabarà gratament sorprès.
Als encants paisatgístics es poden afegir els múltiples avencs (dit caumes a la zona), el llogaret de Périllos, molt degradat, desert i d’aspecte sinistre (tan aïllat que no disposa d’enllaç a les xarxes d’electricitat ni d’aigua corrent [Viquipèdia]), el castell d’Òpol, amb tota la seva història, etc., etc.