Per plantejar l’ascens a aquest cim vam agafar la proposta que Nintai i Elebben van pujar a Wikiloc l’agost de 2024. Un recorregut prou interessant, però que jo, per culpa de dificultats que no venen al cas explicar, vaig variar lleugerament a la baixada.
En principi la intenció era començar a caminar des de les bordes de Folguero, fins a on es pot pujar molt a poc a poc amb un cotxe alt, per una pista bastant precària. Es puja prou bé fins al segon desviament de la pista, a la font de la Plana, quan trobem a l’esquerra una pista barrada amb un filferro (es pot despenjar). Allà comença un tram de pista envaït per l’herba per on s’arriba a un lloc on el riu d’Estanilles la talla. Si el cotxe és prou alt s’hi podrà passar, però si no ho és tant, s’haurà d’aparcar allà. Com que nosaltres no ens en vam refiar, vam aparcar al poble de Boldís Sobirà.

Comencem a caminar per la pista i arribem a un desviament on trobem un cartell de direccions. Si anéssim en cotxe continuaríem recte, però a peu continuem a la recerca de les bordes de Folguero. Al cap de poc, i veient que la pista fa un revolt, agafem un sender que imaginem que ens permet fer drecera. Provem i ens surt bé. De nou a la pista, la seguim per arribar a les bordes.
A partir dels edificis, el camí es tanca i el millor és abandonar-lo i continuar pel camp que hi ha a la dreta, un camp obert amb pendent de fàcil caminar. Del que es tracta és de pujar pel camp, el més a prop possible dels bàlecs i la vegetació que tanquen el camí. No feu com jo, que em desvio a la recerca del riu d’Estanilles, o de Conques, segons el mapa d’Alpina. Acabo travessant les seves aigües amb la intenció de fer una pujada en drecera per la carena, a la recerca del camí, però finalment em desdic i acabo tornant al bon camí. En definitiva, si es puja sempre pel vessant oriental de la muntanya, acompanyat pels bàlecs, s’acaba trobant el camí bo i clar per on es puja fàcil fins a la cabana de Conques.
En aquest punt perdem el camí, que sembla que puja en sentit nord-oest. Nosaltres ho fem pel vessant obert, en sentit nord-est, per acabar trobant de nou el camí abans d’arribar a l’estany de Montarenyo. Passem per aquest llac, pugem pel clot Roig i acabem trobant els plaus de Boldís, una extensa plana on veiem per primera vegada el llom allargassat del cim, encara que la cota màxima no la veiem encara.
Travessem tot el prat per on millor ens sembla, superem un tram de terreny ple d’esquistos i atenyem el cim, on abastem una gran extensió de territori.
Iniciem la baixada encaminant les passes cap al coll dels Berdissos i el racó Roi per baixar per una curta cresta a la recerca del camí per on preteníem baixar a l’estany d’Estanilles i eal refugi de pastors, però no vam saber trobar la traça correcta. En flanqueig sense camí, vam acabar arribant a tocar del cim de les Escales de Pallars.
Allà vam trobar una traça de corriol, però vam decidir abandonar-la i baixar el més dret possible —sense camí i per lliure—, a la recerca de la pista que puja de Boldís Sobirà fins a l’estany d’Estanilles. Per aquesta pista arribem al punt on es pot abandonar i continuar per un sender paral·lel. Nosaltres continuem per la pista fins que ens adonem que faríem una gran volta, així que decidim baixar pel marge a la recerca del sender, molt proper.
El camí transita per una zona boscosa molt agradable i així arribem al GR 11. Els seus senyals ens fan travessar dues vegades la pista, fins que a la tercera ens hi incorporem. Atenint-nos al cartell d’un pal de direccions, ens adrecem a Boldís Sobirà, del qual disten 800 metres. Passem per la font de la Plana i finalment arribem als carrers del veïnat, on acabem aquesta interessant caminada.