l’Argimon

Surto de l’aparcament i em dirigeixo a Pons per la pista senyalitzada amb un cartell, i deixo a la dreta la pista més ampla que es dirigeix a l’Argimon. La pista, inicialment planera, va fent en sentit sud-oest en cerca d’aquell mas. Així s’arriba a un punt en el qual tinc un desviament que segueix recte, per pista més precària, i veig que la pista per la qual camino fa un gir a la dreta. Uns metres més endavant hi ha els cartells de propietat privada i compte amb el gos. Feu el que vulgueu. Jo hi vaig anar, i no vaig patir cap mal ni em van escridassar, però penso que no és necessari importunar la propietat ni els quatre gossos que em van sortir al pas.
La pista que segueix recte és bona. Fa un llarg volt, però evita passar per propietat privada. Sabent això, potser és millor començar a caminar des d’algun punt a tocar de Cal Jornaler, a l’extrem est del Raval de l’Esparra.
Tornem a la ressenya.
Segueixo per la pista precària que inicia una suau pujada en sentit est i deixo la pista principal que gira a la dreta en sentit sud-oest. Aquesta pista, amb orientació sud-est, va voltant un petit turó i molt més endavant gira en sentit sud-est. Més endavant hi ha un fort revolt a l’esquerra i la pista agafa ara orientació nord-est. Un altre revolt per fer i la pista s’orienta de nou en sentit sud-oest i finalment, quan de nou fa un fort gir a l’esquerra, després d’un lleuger descens, trobo una pista que pren orientació sud-est. Aquesta pista permet pujar a Can Fornaca i és la que agafarem. Deixo, així doncs, la pista per la qual he vingut i giro a la dreta. No hi camino gaire, tot i que em faria el pes. Al cap de no res d’anar per la pista en trobo una altra, mig aperduada, que va en sentit més o menys oest. Un lleuger rastre, mig tapat per l’herba i la vegetació, em permet avançar remuntant la riera d’Esparra fins que trobo a la dreta el camí que ve de Can Ponç. Continuo riera amunt fins que la passo a gual. Vaig fent sempre per la pista més evident, sempre amb tendència a l’oest. Passo per Can Fornell i passo a gual, sense adonar-me’n, el Sot Negre i sempre en pujada, deixant de banda altres camins, amb bona vista, de tant en tant, de l’objectiu, arribo al camí de l’Esparra a Can Fornaca, un important nus de pistes.
Aquí giro en primera instància a la dreta, en descens, per baixar en cerca de les roques de Morgadella. Tot just girar, segueixo la pista principal i més ampla i en deixo una altra de més estreta i planera a la dreta que no serveix al meu interès. Així baixant, ara amb la riera d’Esparra de nou com a companya, arribo al pla de les Polles i a un trencall de pistes amb un dipòsit d’aigües a la meva esquerra. Sóc a les roques de Morgadella. Aquí el correcte seria seguir pel trencall de l’esquerra per anar per la pista fins que aquesta agafa orientació nord-oest, punt en el qual hi ha la pista que puja, pintada amb senyals blancs de la ruta de les 10 ermites de Santa Coloma, en sentit nord-est, i fer així cim per camí en bones condicions. Jo, per no variar, complico la proposta.
Decideixo provar sort amb un sender que hi ha dibuixat al mapa de l’ICGC El sender hi és. Certament es tracta d’una vella pista, ara per ara mig aperduada però que encara és practicable, tot i que la vegetació pot emprenyar una mica. Aquesta minsa traça remunta inicialment el sot d’Argimon, fins que a mitja alçada es desvia per anar a remuntar els últims metres abans de connectar amb una pista, que és la que hauria d’haver agafat a les roques de Morgadella. M’hi incorporo i la segueixo per l’esquerra, en sentit nord-oest fins que al cap d’una bona estona arribo al punt en el qual trobo un desviament senyalitzat amb la pintura blanca que marca la ruta de les 10 ermites.
El sender comença la pujada de forma suau però segons vaig avançant, el pendent va augmentant fins a fer-se feixuc. Així arribo al collet de les Bruixes, o dels Carboners. Ja sóc a tocar del cim. Deixo el sender que baixa a Santa Coloma de Farners i giro a la dreta per continuar cap al cim pel sender corresponent. Sense problemes arribo als peus de l’edifici religiós. La porta principal és tancada així que cal anar fins a la barana que hi ha al final de l’esplanada davantera de l’ermita. Allà neix una altra escala que sí que permet accedir-hi. Quan la de pedra acaba, en neix una altra de metàl·lica, que és la que permet pujar a la terrassa mirador.
Avui la calima destorba l’horitzó i la calor és forta així que no m’estic gaire a dalt. Quatre fotos per deixar constància que he fet el cim i baixo a fer el mos sota l’ombra de les alzines de l’esplanada. Quan ja hi sóc i he recuperat líquids i sòlids toca plantejar el descens i retorn a l’aparcament. És fàcil, només cal baixar a l’aparcament que hi ha als peus del cim. Surto a tocar de la pista que baixa directament a la destinació.
Es pot seguir tota aquesta pista, però hi ha també la possibilitat d’anar per sender que evita les marrades d’aquella. Aquest sender neix a tocar de la caseta que hi ha a la dreta. Forta ha sigut la pujada, així que del mateix estil és la baixada. El sender és de fort pendent en determinats punts. Arribo a un lloc on hi ha un cartell que informa que sóc en un sender compartit amb ciclistes. Giro a l’esquerra pensant que evitaré aquest col·lectiu. Per les roderes del terra veig que no és així. Fins i tot hi ha marques de pneumàtics de moto.
El corriol, força evident i fàcil de seguir, molt fressat, va baixant de continu, travessa la pista en diverses ocasions així que sense problemes arribo al pla de la Creu de Pedra o a les Marfulledes, no ho sabria dir. Aquest punt també acostuma a ser un bon lloc per plantejar el recorregut. Ja pensava que, ara sí, tocava fer pista de nou, però veig que hi ha un sender que hi corre paral·lel. El segueixo i una mica més endavant arribo a una bifurcació. Un tronc d’arbre a terra sembla que vol barrar el pas al trencall que continua recte i que, a més a més, té senyals de pintura blava. El cor em diu que agafi aquest tirany, però el cap se surt amb la seva i continuo per la dreta, al costat de la pista. El sender pintat sembla que es tapa amb la vegetació.
Així, de planer o perdent altura a poc a poc, travesso de nou una altra pista i llavors inicio un fort descens que em porta a enllaçar amb un altre sender, que és el pintat de blau, que he abandonat més amunt. Ara sí que segueixo la pintura i, així, rememorant la jornada, quan sóc de nou a un trencall, m’adono que ja sóc al final del recorregut.