Començo a caminar en sentit nord pel carrer del Garric, passo de llarg el carrer del Romaní i arribo al carrer de la Farigola. Prenc aquest carrer i camino ara en sentit est, fins al final. Una línia de matolls i una tanca em barren el pas. Segueixo la tanca en sentit nord fins que trobo l’acabament i el naixement d’un sender que em permet baixar al camp que hi ha davant meu, uns metres més avall. Aquest sender va seguint la tanca, que m’acompanya per la meva dreta, i acaba a una antiga pista d’accés a un parell de camps. El vell rastre continua entre aquests camps i em porta a una altra pista, també vella, per la qual arribo a una altra pista, ara de grava, que em fa passar entre la Mas Génégals i el Museu de Marcel Gili. Uns metres més endavant arribo a un desviament.
Deixo la pista de grava, que enllaça amb una altra pista, ja pavimentada, i continuo per l’esquerra, en sentit nord-oest, per pista encara de terra. La traça em porta a caminar entre vells camps de cultiu, ara abandonats, passo pel cortal de les Cabres i arribo a trobar una pista, de nou de grava. Per l’altra banda, en el mateix sentit de la marxa, surt un sender que prenc, per continuar entre un camp de vinya i el marge de la muntanya, i sortir així a una nova pista, per la qual continuo en sentit nord-est. Al cap de pocs passos veig a la meva esquerra, al marge del camí, una petita caseta i una altra pista que continua, en ascens, en sentit nord-oest. Serviria a la causa, però continuo per la pista per la qual vaig, fa un revolt a la dreta, passo el llit eixut del Róbol i començo a veure, a la llunyania, el perfil del castell de Salvaterra, o d’Òpol, i després la bola del radar meteorològic de la serra de Perellós, instal·lat al cim de Montolier de Perellós.
Un llarg trajecte en sentit majorment nord-est, em porta, després de deixar de banda desviaments cap a camps de vinya, a una nova pista. L’agafo en sentit nord-est. Ja fa estona que veig el meu pròxim destí, el Trauc del Cavall, un evident coll que destaca a la meva esquerra. La pista va remuntant la llera eixuta d’un vell rierol, a la meva esquerra, finalment arribo a un punt a on la pista sembla continuar recte, en sentit nord-est, però no és aquesta la traça que necessito, així que continuo per l’esquerra, en principi per traça difusa.
A mesura que vaig avançant, la pista es fa més evident. Em fa caminar entre camps de vinya, a on començo a saludar els propietaris, que es troben ja en plena feina de preparació de les vinyes. Fent llargues ziga-zagues arribo al cortal del Remolí, més endavant, al cap de poc, deixo per la dreta un sender que continua en sentit nord-est, a la recerca dels cortals d’en Drilles i continuo per la pista, en sentit sud-oest, a la recerca del còrrec del Trauc del Cavall. La pista s’esvaeix barrejada amb el camp, però una fita, crucial, marca el naixement del sender que, estret i flanquejat per garrics, em porta a una nova pista, que és la que no he agafat allà quan he creuat el Róbol.
Primer en sentit nord-oest i després nord-est, creuo una altra vegada l’imperceptible còrrec del Trauc del Cavall i la pista torna a desaparèixer quan cal girar a l’esquerra. Ara sí, el sender, amb el còrrec a l’esquerra, i flanquejat per estructures de fusta que semblen talaies per als caçadors, em puja, entre roques, pedres i garrigues, al coll del Trauc del Cavall. Veig que per aquí, a l’altra banda del coll, amb una grimpada que sembla de moderada dificultat, vista des de baix, em podria enfilar a la cresta, però el cansament (no sé què em passa avui que no tiro gaire) em fa pensar en cercar un altre lloc, amb menys dificultat.
Torno enrere uns pocs passos, fins a trobar el corriol, amb senyals de pintura groga, que em permet escapolir-me per sota de la cresta. El camí és dur, ple de rocs i pedres, que fa que caminar sigui costerut. En un constant puja i baixa vaig fent, però mai arribo a la cresta, encara que un parell de vegades ho intento, però el cert és que sense gaire convenciment, estic cansat i vull arribar al cim. El camí no té pèrdua ja que no hi ha altres alternatives que anar en sentit sud-oest, ara per aquesta banda de la cresta, ara per l’altra, ara en pujada, ara en baixada. També ajuda molt el fet que els senyals, de pintura i fites, són molt presents.
Després d’un llarg recorregut arribo a un lloc a on conflueixen els camins que segueixo, el que baixa a Vingrau pel refugi del còrrec dels Collets i el que gira a la recerca del cim de la Serra, que continua per la meva esquerra, en direcció a un gran i evident cairn. Ara el camí es fa encara més pedregós, de roca descarnada. Així arribo a albirar, per fi, el cim, o millor dit, els cims. Es veu una primera carena, segons el mapa o escala que es consulti, és el cim de la Serra, però afinant la vista, al darrere d’aquesta primera plana, es veu una altra punxa que despunta una mica més. Segons les coordenades de la FEEC, aquella d’allà al fons és la que interessa. A la primera s’hi arriba bé, encara que no m’hi enfilo, tot i tenir-la allà mateix. Tampoc costa gaire arribar al cim cercat, tot i un nou puja i baixa per anar-hi. Una vella estructura de ferro rovellat, caiguda a terra, és la que marca el cim, o això fa pensar la gran quantitat de fotos que retraten aquesta deixalla.
Aquest tram del recorregut, des del gran cairn fins al cim, m’ha tret el mal gust de no haver fet el recorregut per la cresta. Ja al cim no me’n penedeixo. Tampoc les vistes em deixen pensar en res més que en gaudir-les. L’horitzó disponible és molt ampli, i se’m fa difícil posar nom a tot el que veig, però només amb allò que conec ja tinc un bon passatemps. Aprofito l’estada per recuperar forces, abans de continuar. He caminat 10,3 km fins aquí, segons el GPS, així que se m’ha fet molt llarg, raó de més per no tenir pressa per baixar d’aquesta talaia.
Quan el cos es comença a refredar és moment de posar-se de nou en marxa. El camí continua clarament senyalitzat i també es veu perfectament el destí. Després d’un bon trajecte, ja quasi a mitja baixada, trobo un altre rastre de fites que deixen el camí amb pintura groga, que és el que en principi volia fer servir, i que baixa al punt de sortida del pas de l’Escala, per on passen molts dels recorreguts ressenyats a Internet.
Jo soc dels que procuro no deixar passar aquests moments, així que em desvio del recorregut previst i em deixo guiar per un munt de fites que mostren un estret corriol pel qual sembla que tornaré a connectar amb el sender principal, però ves per on, quan ja tinc clar que uns metres més endavant hi ha el camí amb la pintura groga, en veig un altre, molt més precari encara que el que segueixo, que gira de nou a l’esquerra, amb una orientació que em fa pensar que em portarà a bon port, així que, apa! De nou a veure què.
Si fins ara m’han guiat un munt de fites, ara encara són més pròximes les unes de les altres, i sort d’això, perquè el corriol és complicat de seguir. Són moltes les pedres amuntegades, però encara en caldrien més perquè en un parell de llocs m’he fet un petit embolic. Finalment, he sortit a una pista per la qual, en sentit sud-est, he arribat als edificis del disseminat. Ja per carrer pavimentat arribo a l’encreuament dels carrers de la Farigola i del Garric, així que, per aquest últim, arribo de nou al lloc on he aparcat.