Morro de la Agujereada (La Gañifa), Las Palmas

Dades GPS Valoració segons M.I.D.E.
Icona DescripcióValorIcona DescripcióValor
Horari sense aturades 13 minutsDificultat medi natural5
Severitat del medi natural

1. El medi no és exent de riscos
2. Hi ha més d'un factor de risc
3. Hi ha uns quants factors de risc
4. Hi ha bastants factors de risc
5. Hi ha molts factors de risc

Desnivell positiu 80 metresDificultat orientació3
Orientación en l’itinerari

1. Camins i encreuaments ben senyalitzats
2. Hi ha traça clara de camí i senyalització
3. Exigeix la identificació d'accidents geogràfics i punts cardinals
4. Exigeix tècniques d'orientació i caminar fora de traça
5. El camí és tallat per obstacles que s'han de voltar

Desnivell negatiu80 metresDificultat desplaçament5
Dificultat en el desplaçament

1. Marxa per superfície llisa
2. Marxa per camins de ferradura
3. Marxa per senders esglaonats o terrenys irregulars
4. És necessari l'us de les mans per a mantenir l'equilibri
5. Hi ha passos d'escalada

Distància 325 metresEsforç necessari1
Quantitat d'esforç necessari

1. Fins a una hora de marxa efectiva
2. D'una a tres hores de marxa efectiva
3. De tres a sis hores de marxa efectiva
4. De sis a deu hores de marxa efectiva
5. Més de deu hores de marxa efectiva

Tipus de recorregutSemircularVisualitzar document14
Alçàries segons topografia oficial I.G.N.
El punt més alt es troba a 1.956 metresEl punt més baix es troba a 1.922 metres
CartografiaMapa topogràfic IGN col·lecció MTN 25 quadrícula número 1109-II

Sens dubte la nova cartografia ha suposat un gran problema per als usuaris que ens trobem embardissats en aquest projecte d’ascens als cims més alts de cada província.
Les noves tècniques de georeferenciació han suposat grans canvis en les altimetries nacionals ja que han modificat les altures assignades a gairebé tots els punts geogràfics coneguts, no exempts d’aquests les cotes més altes de cada província, arribant fins i tot a modificar les elevacions físiques.
Aquest és el cas del cim més elevat de la província de les Palmes, a l’illa de Gran Canària.
Podem parlar d’aquest punt com d’una unitat física denominada Pico de las Nieves, però compost per punts perfectament diferenciats, units tots dos per una cornisa. D’una banda tenim el vèrtex geodèsic, accessible a tot el públic per carretera asfaltada. D’altra banda, el Morrón de la Foradada, també conegut pels vilatans com el Peñón de Gañifa. Des de la plataforma del vèrtex ja es pot observar que aquesta última, a simple vista, és més alta que el lloc en el qual ens trobem.
Fins no fa molt, es considerava com a punt més alt el lloc que alberga el vèrtex geodèsic, però la vista no enganya. El que passa és que tal com es veu el veritable punt zenital s’arriba a pensar que el mateix és inaccessible.
Amb el temps, la realitat i les dades oficials han arribat a unificar-se i amb caràcter general el Morrón de la Foradada ha desbancat al Pico de las Nieves com a punt més alt de l’illa de Gran Canària. Al mateix temps, ha suposat que aquest cim sigui considerat per tots els que han arribat a ascendir-la, jo inclòs, com la més difícil dels cims provincials, atès que la seva consecució demanda unes condicions i capacitats molt específiques. La principal i més important, no tenir por a les altures ni al buit. La segona, però no menys important, dominar amb summa perícia les tècniques de grimpar i desgrimpar.
Pot semblar que la manca d’aquests requisits hagin de suposar la impossibilitat de plantejar-se l’objectiu d’aconseguir l’ascens i pugui portar a conformar-nos a quedar-nos en el punt més alt “apte per a tots els públics” però res més lluny de la realitat. Si es planteja amb temps aquest objectiu es pot contractar els serveis de diferents guies. El que sí que penso que s’ha d’evitar és escometre l’empresa en solitari, tret que es compleixi amb les condicions anteriors.
Hi ha diferents pàgines web que expliquen amb molt de detall com s’accedeix al cim, i com es descendeix d’ell. Hi ha qui planteja un recorregut lineal i hi ha qui el fa circular fent un ràpel de descens, com va ser el nostre cas.
A més de consultar aquesta pàgina, la qual cosa agraeixo, aconsello donar un cop d’ull a aquesta altra.
http://pelegrinajes.blogspot.com.es/2011/11/el-ultimo-techo-morron-de-la-agujerada.html
Gràcies Bil224081 per “obrir la llauna” i fer aquest cim apte per a més públic.
I una última cosa. Qui pateixi de vertigen que s’abstingui.

Ressenya del recorregut

Hem aparcat al final de la carretera asfaltada que puja al Pico de las Nieves, fins no fa molt temps considerat el punt més alt de lliure accés de l’illa de Gran Canària. Dins de la base militar existent en el mateix lloc hi ha un punt més alt, però sense possibilitat d’accés a aquest.
Comencem a caminar pujant pels graons que permeten accedir al vèrtex geodèsic que se suposa marca el Pico de las Nieves i des del qual ja es té una bona visió del que tenim per davant.
En les ressenyes llegides es parla d’anar sempre per la part superior del relleu que es dirigeix a la mola però els companys que em guien m’expliquen que també per aquella opció hi ha una primera desgrimpada d’uns dos o tres metres que s’ha d’escometre amb summa cura, així que dificultat per dificultat, em porten per una repeu lateral pel costat esquerre, segons el sentit de la marxa, per a així contemplar el forat que dóna nom a la roca. No sé com serà la desgrimpada superior, però el pas pel forat impressiona un munt.
Superat el primer glop passem al costat dret de la penya i ens situem sobre el repeu que ens ha de portar a la part contrària de la mola. Hi ha molt de pati però hi ha suficient espai per a caminar sense problemes. Els meus guies no em coneixien ni sabien de les meves habilitats així que a partir d’aquest punt em van assegurar amb arnès i corda. Es comença perdent lleugerament altura i ens trobem amb una gran pedra recolzada en la paret. Hi ha suficient espai per a passar per l’orifici existent. Lleugeres pujades i baixades ens dipositen en un primer regruix que se supera bastant fàcil amb l’ajuda d’arrels i plantes existents, així com per la confiança d’anar assegurat. Una vegada a dalt ens rep una nova terrassa, aquesta bastant més estreta.
Estem ja gairebé al final del flanqueig. Ens separen uns pocs metres de la canaleta que és la nostra següent destinació. Caminem girant a poc a poc a la nostra esquerra. Hem d’estar atents. Quan sembla que estem a punt de sortir a l’altre vessant de la roca i amb tot el pati que ens ofereixen els Cingles de Tirajana ens hem de fixar a la nostra esquerra. Ha d’haver-hi una fissura que ens convida a progressar per ella.
Els primers 6 metres poden resultar els més tècnics, però en cap moment vaig tenir sensació de dificultat. Les roques i plantes ajuden a progressar. Més amunt la carena perd pendent i s’obre de tal manera que permet caminar alçats, ja sense sensació de pati.
I ja som al cim.
No us podeu imaginar que emoció. Encara no era moment de pensar en el retorn. El dia era radiant així que les vistes era sublims. El vent era l’únic element discordant. Sense arribar a ser desagradable ni a espatllar el moment, sí que resultava lleugerament molest. Ens vam entretenir a deixar constància de la nostra presència signant en el llibre de visites que hi havia en un tupper “enterrat” entre roques, fem un munt de fotografies, abraçades i riures, un ràpid esmorzar i, ara sí, plantejar el retorn.
Malgrat els meus advertiments sobre el fet de la meva nul·la experiència en ràpels, els meus acompanyants em van convèncer que aquesta era la millor opció, que no em preocupés que per a això estaven ells allí.
Per a arribar al lloc en el qual estava la instal·lació del ràpel cal realitzar una desgrimpada una mica compromesa atès que una vegada més la sensació de pati és important. Jo ho vaig realitzar assegurat, però els meus acompanyants ho van fer en lliure i sense problemes. I arribem al repeu del ràpel.
Assegurat per a dalt i per a baix, vaig fer el ràpel sense problemes, gairebé podria dir que em van baixar. De totes maneres, una vegada aconseguida la posició correcta es baixa fàcil. Només pot crear una lleugera sensació de dubte el tram que es fa a plom. S’acaba en el repeu ja conegut per la qual s’ha començat el flanqueig a la recerca del cim així que ja només queda desfer camí, aquesta vegada per la part superior de la roca.
No puc tancar aquesta crònica sense agrair a Manolo Cardona Sosa, president del club Neophron en la data en la qual vaig realitzar l’ascensió al cim, les gestions realitzades per a aconseguir que Juan Aguilar, monitor de l’Escola Canària de Muntanya i soci del mateix club, em fes l’honor d’acompanyar-me en aquesta aventura, així com a Domingo Domínguez. Sense la participació d’aquestes tres persones jo no estaria escrivint aquestes línies.

Print Friendly and PDF Imprimeix (Del document previ que s'obtengui s'haurà d'eliminar tot allò que no interessi, sobretot les fotografies.)

Localització del lloc d'inici

Coordenades (lat/long; graus decimals; WGS 84) del lloc a on vaig aparcar i iniciar la caminada:

27.962019N, 15.57204W

Mapa amb el recorregut

Mapa con Leaflet

En aquest enllaç hi ha la traça, per si te la vols descarregar.

Visor d'imatges

Si ho prefereixes, pots accedir a l’àlbum fotogràfic

Vols fer un comentari?

Informació sobre protecció de dades:

  1. Responsable: Héctor Ugalde Rojo.
  2. Finalitat: respondre al teu comentari.
  3. Legitimació: el teu consentiment.
  4. Temps d’emmagatzematge: fins que el titular ho demani.
  5. Comunicació de les dades: no es comunicaran dades a ningú excepte per obligació legal.
  6. Els teus drets: Informació, Accés, Oposició, Rectificació, Oblit, Portabilitat, Limitar, No ser objecte de decisions individualitzades i Presentar una reclamació davant l’autoritat de control.
  7. Contacte: admin@reptesmuntanyencs.cat
  8. Informació addicional: Més informació a la pàgina de política de privacitat.