Morro de la Agujereada (La Gañifa), Las Palmas

Hem aparcat al final de la carretera asfaltada que puja al Pico de las Nieves, fins no fa molt temps considerat el punt més alt de lliure accés de l’illa de Gran Canària. Dins de la base militar existent en el mateix lloc hi ha un punt més alt, però sense possibilitat d’accés a aquest.
Comencem a caminar pujant pels graons que permeten accedir al vèrtex geodèsic que se suposa marca el Pico de las Nieves i des del qual ja es té una bona visió del que tenim per davant.
En les ressenyes llegides es parla d’anar sempre per la part superior del relleu que es dirigeix a la mola però els companys que em guien m’expliquen que també per aquella opció hi ha una primera desgrimpada d’uns dos o tres metres que s’ha d’escometre amb summa cura, així que dificultat per dificultat, em porten per una repeu lateral pel costat esquerre, segons el sentit de la marxa, per a així contemplar el forat que dóna nom a la roca. No sé com serà la desgrimpada superior, però el pas pel forat impressiona un munt.
Superat el primer glop passem al costat esquerre de la penya i ens situem sobre el repeu que ens ha de portar a la part contrària de la mola. Hi ha molt de pati però hi ha suficient espai per a caminar sense problemes. Els meus guies no em coneixien ni sabien de les meves habilitats així que a partir d’aquest punt em van assegurar amb arnès i corda. Es comença perdent lleugerament altura i ens trobem amb una gran pedra recolzada en la paret. Hi ha suficient espai per a passar per l’orifici existent. Lleugeres pujades i baixades ens dipositen en un primer regruix que se supera bastant fàcil amb l’ajuda d’arrels i plantes existents, així com per la confiança d’anar assegurat. Una vegada a dalt ens rep una nova terrassa, aquesta bastant més estreta.
Estem ja gairebé al final del flanqueig. Ens separen uns pocs metres de la canaleta que és la nostra següent destinació. Caminem girant a poc a poc a la nostra esquerra. Hem d’estar atents. Quan sembla que estem a punt de sortir a l’altre vessant de la roca i amb tot el pati que ens ofereixen els Cingles de Tirajana ens hem de fixar a la nostra esquerra. Ha d’haver-hi una fissura que ens convida a progressar per ella.
Els primers 6 metres poden resultar els més tècnics, però en cap moment vaig tenir sensació de dificultat. Les roques i plantes ajuden a progressar. Més amunt la carena perd pendent i s’obre de tal manera que permet caminar alçats, ja sense sensació de patir.
I ja som al cim.
No us podeu imaginar quina emoció! Encara no era moment de pensar en el retorn. El dia era radiant així que les vistes eren sublims. El vent era l’únic element discordant. Sense arribar a ser desagradable ni a espatllar el moment, sí que resultava lleugerament molest. Ens vam entretenir a deixar constància de la nostra presència signant en el llibre de visites que hi havia en un tupper “enterrat” entre roques, a fer un munt de fotografies, abraçades i riures, un ràpid esmorzar i, llavors sí, plantejar el retorn.
Malgrat els meus advertiments sobre el fet de la meva nul·la experiència en ràpels, els meus acompanyants em van convèncer que aquesta era la millor opció, que no em preocupés que per a això estaven ells allí.
Per a arribar al lloc en el qual estava la instal·lació del ràpel cal realitzar una desgrimpada una mica compromesa atès que una vegada més la sensació de pati és important. Jo ho vaig realitzar assegurat, però els meus acompanyants ho van fer en lliure i sense problemes. I arribem al repeu del ràpel.
Assegurat per a dalt i per a baix, vaig fer el ràpel sense problemes, gairebé podria dir que em van baixar. De totes maneres, una vegada aconseguida la posició correcta es baixa fàcil. Només pot crear una lleugera sensació de dubte el tram que es fa a plom. S’acaba en el repeu ja conegut per la qual s’ha començat el flanqueig a la recerca del cim així que ja només queda desfer camí, aquesta vegada per la part superior de la roca.
No puc tancar aquesta crònica sense agrair a Manolo Cardona Sosa, president del club Neophron en la data en la qual vaig realitzar l’ascensió al cim, les gestions realitzades per a aconseguir que Juan Aguilar, monitor de l’Escola Canària de Muntanya i soci del mateix club, em fes l’honor d’acompanyar-me en aquesta aventura, així com a Domingo Domínguez. Sense la participació d’aquestes tres persones jo no estaria escrivint aquestes línies.