El primer dia agafem un taxi a l’aparcament de Banhs de Tredòs que en uns 4,2 quilòmetres ens deixa al punt fins a on poden arribar en aquesta època de l’any. D’aquest punt al refugi de Colomèrs tenim 2.125 metres de distància i 245 de desnivell per camí perfectament senyalitzat i evident. Pernoctem al refugi.
Al dia següent.
Faré servir la toponímia oficial del mapa de l’ICGC, tot i que el mapa fet servir va ser el de l’Editorial Alpina. Ho faig així perquè els pals indicadors del camí indiquen els topònims del primer.
Del refugi al cóth de Pòdo m’estalvio descriure el recorregut ja que es troba perfectament senyalitzat amb ratlles de pintura vermella i pals indicadors als encreuaments importants en coincidir amb el circuit del bucle dels llacs del circ de Colomèrs. Seguim aquests senyals, primer fent cas als pals indicadors que menen al pòrt de Colomèrs. En arribar a un pal indicador que ens diu que per continuar cap al pòrt de Colomèrs i al refugi de Ventosa i Calvell hem de girar a la dreta, ens hem de fixar en l’altra bandera, que diu que en sentit sud-est es va a la recerca de l’estanh de Pòdo. Aquest és el nostre proper destí.
De moment continuem amb la companyia dels senyals de pintura vermella i amb aquests senyals arribem a la boca d’entrada de l’estanh Gelat, en les aigües del qual es reflecteix l’altiu i estètic tuc de Pòdo.
A partir d’aquest punt deixem tota mena de senyalització oficial i cal que ens guiem per fites. Abandonem la traça vermella que continua cap a l’estanh de Pòdo i girem en sentit sud-est per flanquejar pel vessant obac el tuc de Pòdo per pujar, fita darrere fita, al portau de Pòdo, segons toponímia d’Alpina. En arribar-hi se’ns obre una immensa visual de tots els cims que tanquen el circ de Colomèrs, des del pic de la Tallada Llarga fins al tuc Gran de Sendrosa, i comencem a imaginar-nos quina serà la canal d’ascens a la carena. Totes són aterridores.
Continuem per on el mapa d’Alpina té dibuixats els punts vermells i, així, amb la companyia d’escadusseres fites però amb el destí molt clar, fem un descens fins a trobar el braç de terra que hi ha entre l’estanh deth Cap de Colomèrs i l’estanh de Ratèra de Colomèrs. Voregem les aigües del primer per la seva riba llevantina per ficar-nos, de ple, en el pedregam que hem d’empassar-nos per presentar-nos a l’entrada de la canal que ens ha de deixar a la portella carenera.
La canal, ara roca ara grava, es puja de forma incomoda però relativament fàcil fins gairebé al final, just quan un gran roc talla la sortida de la canal per l’esquerra. Una petita, fàcil i gens perillosa grimpada ens permet superar el roc i ja sortim a la carena, que ens regala àmplies vistes cap al circ de Colomèrs, al darrere, i cap a la banda sud-est.
Per continuar no veiem més alternativa que perdre alçària, uns metres per sota s’imaginen diverses possibilitats. Cal baixar amb cura, res perillós però el terreny imposa. Quan som al final de la paret que ens talla la sortida per la dreta, es pot, es deu, continuar per un pas herbat que flanqueja en pujada en direcció a la carena però vam continuar cota avall per ficar-nos de nou en un mar de pedres. Finalment vam corregir la trajectòria i vam flanquejar en ascens per anar definitivament al camí que corre uns metres per sota de la carena.
Ja en aquest camí, de nou les fites, i la clara traça, ens van portar a la base de la canal d’ascens al coll Sud, ubicat al mig dels dos tucs de Colomèrs. Per uns segons ens mirem el petit, de 2.908 metres, però de seguida girem el cap i l’orientem al nostre objectiu, que atenyem, després de tot el que hem passat, fàcilment per vessant herbat. El piló de vèrtex geodèsic i una estranya bola esfèrica de varetes de ferro ens reben al cim. També, unes vistes que no puc explicar en no tenir prou vocabulari per descriure-les.
No ens meravellem gaire al cim, és una pena. Bufa un vent que fa agafar fred, suats com estem, així que iniciem el descens. Desfem camí, així que ens trobarem pel davant el mateix pedregam que ja hem patit encara que, ara, ens espera més llarg. Passem de llarg la portella per la qual hem aparegut ja fa una estona i ens arribem fins al portau de Colomèrs, per on baixem, també amb molta cura, per canal composta de grans rocs, i anem de fita en fita perdent alçària fins que som gairebé a la capçalera de l’estanh de Ratèra de Colomèrs.
Al grup hi ha qui camina a tocar de la riba ponentina de l’estanh i hi ha que ho fa mirant de no perdre tant desnivell, en seguir la corba de nivell a la qual el mapa d’Alpina pinta els punts que informen del lloc de pas, que no de camí perquè encara es camina per un esgotador i fastigós mar de pedres. Al final la comitiva es reagrupa quan trobem terreny herbat i traça de camí.
A partir d’aquest punt, alternant encara pedres i superfície herbada, anem pendent avall, en sentit nord-oest, fins que retrobem els senyals de pintura vermella abandonades allà a l’estanh Gelat, molt temps endarrere.
I ja quasi no cal més literatura. A aquests senyals de pintura es tornen a afegir pals indicadors, els quals ens adrecen al refugi de Colomèrs. Quan trobem les aigües de l’estanh Obago, enllacem amb el GR 11, camí que seguim primer fins a la sortida d’aigües de l’estanh Long de Colomèrs, a on deixem el sender que en baixada se’n va cap al còth de Sendrosa i el refugi de Saboredo. Nosaltres continuem en pujada pel GR 11 en direcció a Banhs de Tredòs. Superem el coret de Clòto i perdem alçària fins a trobar un nou pal indicador al costat de la presa de l’estanh Gran de Colomèrs.
Girem a la dreta, en sentit nord-oest i connectem amb el camí fet el dia d’ahir per anar al refugi. Així, doncs, ja no cal més que desfer camí per tornar a baixar al lloc de parada dels taxis, a on agafem un d’aquests vehicles per retornar al lloc d’aparcament.
Tot plegat una gran experiència muntanyenca.