El Negrell

A l’extrem NO de la zona d’aparcament, havent creuat la zona de taules de l’àrea, neix un sender, senyalitzat amb un pal. Agafem el camí que es dirigeix a la canal i cova Roja. Anem guanyant alçada per camí clar i fressat i més endavant comencem a planejar.
Arribem a un desviament senyalitzat i seguim en cerca del barranc de les Tosques i la cova Roja. Passem a tocar d’una balconada des de la qual s’observa el barranc de la Fou. El camí segueix sent molt clar i evident i tot seguit comencem a veure fites, que anem engrandint. Més endavant trobem un nou desviament, senyalitzat. Seguim rectes a cercar la cova Roja i uns metres després creuem per primera vegada les aigües del barranc de les Tosques.
A l’altra banda deixem el camí que fem, tot i la pintura vermella que veiem, i girem a la dreta per seguir aigües amunt el barranc, seguint les fites que ens ensenyen el camí per anar en cerca de la canal Negra. Una vegada que hi estem ficats ja no hi ha sortida. Tot el camí està indicat amb fites i la canal pròpiament dita està senyalitzada amb pintura vermella. Tot i així s’ha d’anar a l’aguait, ja que a vegades, els senyals costen de trobar i s’han de fer parades per tal de trobar-los. Tampoc és que hi hagi gaires alternatives, tan sols es pot pujar i pujar, però suposo que les marques es deuen haver posat per tal de marcar els millors passos.
Jo tan sols vaig trobar dos o tres punts on la progressió es va complicar, però la pintura em va treure del tràngol. El «camí» passa la major part del temps per la mateixa llera seca del barranc. En tres punts, hi ha cordes que ajuden a superar els trams més difícils, per a res complicats. Es tracta de trams curts –el major dels quals de no més de quatre metres– en els quals abans l’aigua feia salts.
Allò que sí que té la canal, espectacular per diferents aspectes, és un inacabable pendent, molt fort en gairebé tot el recorregut i que fa necessari recolzar-se en tot allò que tenim a l’abast de les mans, siguin pedres, arrels, herbes o branques per tal de progressar pendent amunt. Però tot té el seu final i la canal no és diferent. Sortim de la canal.
No sé quina serà la visió, ja que l’arbreda encara domina la carena. Tampoc, en el meu cas, ajuda la persistent boira que m’ha acompanyat des de mitja pujada. Moltes ressenyes parlen d’anar a una punxa que fa de mirador. Jo, a causa de la boira, ni ho intento. Directament al cim.
Jo, a partir d’aquest moment, perdo tot tipus de senyal. Segueixo un minso rastre de sender entremig de molta vegetació caiguda a terra. Segons anem progressant i pujant, el sender es va fent més clar. Va seguint el caire de la muntanya fins que s’enllaça amb la pista que ve del GR-7 i del refugi de Font Ferrera (FEEC). Al cap de pocs metres es pot deixar la pista i seguir un rastre de sender, marcat amb una fita, que porta directament al cim.
M’estic poc temps a dalt. Segueix dominant la boira i ja començo a estar moll fins als ossos. Un persistent airet tampoc convida a estar-s’hi. Donades les condicions meteorològiques, i anant tot sol, penso que no és hora de complicar-se la vida, així que faig un canvi de plans. No baixaré per la costa Dreta com era la meva idea i ho faré seguint el GR. Caminaré més però aniré més tranquil.
Del cim, doncs, prenc orientació NO per superar la caseta de guaita propera al cim i més endavant deixo la pista d’aproximació per desviar-me a la dreta per agafar un corriol, senyalitzat, que mena al GR. Aquest corriol comença a perdre alçada en cerca del caire de la muntanya. Un altre desviament em fa deixar el camí que porta a la punta de la Devesa. Està a tocar però més del mateix, per què, amb la boira que m’envolta.
Agafo així orientació NO per seguir el descens, anant cap al GR. Hi enllaço i segueixo els seus senyals durant una llarga caminada, fins que trobo el desviament del mas del Sargento, punt al qual deixo el GR per anar-hi. Es pot continuar pel GR però la boira ja comença a obrir-se i segons el mapa es pot fer una bona drecera.
El mas està en obres. El camí a seguir és confús. Dono unes quantes voltes fins que trobo el sender. Una fita desmuntada, que refaig, marca l’inici però seguir-lo torna a ser confús. Del que es tracta és d’anar baixant en sentit NE fins a tocar d’un barranc. Abans d’arribar-hi es troba traça més evident i el camí pròpiament dit. Crec recordar que també hi ha fites.
Amb el cap voltant mentre es camina s’arriba, de cop, a la cova Trobada. És tancada. Una pena. El camí segueix clar i evident per tal de baixar a connectar amb una pista. La seguim en descens per la dreta i fem un revolt de 90° per anar orientació SO. Més endavant, en un punt no gaire clar però senyalitzat amb una petita fita, deixem la pista i girem a l’esquerra per agafar un sender molt més precari, però evident, que ens ha de baixar en cerca del barranc dels Cirers.
El camí porta, la primera meitat, orientació SE per després, la segona meitat, anar orientació NE. Arriba un moment, ja al final del camí, que perdo la traça i em desvio a una balma. Als seus peus veig una gran esplanada, antic camp de cultiu, a la qual he de baixar. Per on millor em sembla ho faig. Penso que no ha de ser tan complicat com jo ho vaig fer. Segur que vaig perdre el camí bo en un punt indeterminat.
Bé. Una vegada a la planúria cal seguir en sentit NE per tal d’anar a trobar una pista. Hi enllaço i la segueixo en sentit SE, per la dreta. Aquesta pista, planera en la major part, va voltant el Turmell, de moment en sentit SE. Quan gira cap al SO, al cap de poc s’ha de deixar el camí que fem, just abans de creuar uns fils que fan de tanca, i agafar un sender que inicia una baixada en sentit NO. Aquest camí, sense possibilitat de pèrdua, mena a la cova dels Bous i a la font del mateix nom.
En arribar-hi, un nou pal de direccions ens rep. Es pot tirar pel trencall que va en cerca del barranc de les Tosques i per terreny ja conegut tornar al cotxe, o com va ser el meu cas, es pot baixar a cercar la font del Teix. Un serpentejant camí ens baixa a la font i a la pista que és el PR-C 95.
Un relaxant passeig ens porta, després de 1.900 metres, a l’aparcament.