El Montsianell

Normalment s’acostuma a triar com a punt d’inici de la caminada l’ermita de la Mare de Déu del Montsià, però mirant d’estalviar recorregut i asfalt jo ho faig al camí del pla de la Llosa, just al punt en el qual neix un vell camí, ara per ara esborrat l’inici. Hi ha lloc per aparcar-hi bé un cotxe; dos, una mica just.
Per iniciar el recorregut, fent-lo en sentit contrari a les busques del rellotge, abandonem la pista, que serà per on tornarem, i ens fiquem dins de la vegetació seguint la traça d’un vell camí que pren orientació NNO, i s’enfila, a poc a poc, en cerca d’unes velles feixes que es veuen més amunt. El camí, pedregós i molt aperduat, se segueix prou bé.
Més endavant la vegetació s’estreny i ens obliga a parar atenció per seguir la traça, evident si vigilem el terra. Jo no vaig deixar fites, ja que no tenia clar arribar a bon port, però de fet anava seguint camí i aquest era fidel al mapa.
Sense cap entrebanc i ja per senda planera, començo a veure el primer objectiu del dia, un dipòsit d’aigua i la seva pista d’accés. Veig també que està voltat per una tanca de filferro de considerable alçada i preveig dificultats.
Quan hi sóc a tocar busco un punt dèbil. No he sigut l’únic que m’hi he trobat. Veig que diferents corriols busquen per on superar l’obstacle. Finalment, seguint per la meva dreta un caminoi, trobo la tanca tombada. Salto a l’altra banda i acabo a la pista de formigó.
Còmodament la segueixo en sentit ascendent per començar, al cap de poc, un fort descens. Tinc a la dreta unes construccions que penso que són uns apartaments rurals. Segueixo per la pista i deixo el trencall que baixa cap als edificis i al cap de poc torno a trobar-me la tanca de filferro que volta la propietat. No sé amb quin criteri la finca està tancada, però penso que de forma il·legal, ja que de nou la torno a veure trencada i tombada just en el punt en el qual neix un altre camí, aquest més fressat que el recorregut anteriorment.
Poc dura l’alegria, ja que al cap d’una estona la traça torna a fer-se escadussera però tampoc presenta problema, tret de les rascades a les cames, per seguir-la fins a trobar el segon objectiu del dia, el camí carener que puja d’Amposta.
Aquest sender ja és molt evident i sense problema, amb el cim ja a la vista, ens hi puja . Abans haurem de superar una petita, fàcil i divertida grimpada, fins i tot dues, però l’última no és obligatòria, ja que el camí l’evita.
Primer trobem un gran Crist amb els braços oberts. En aquest punt tenim un dels millors miradors del cim, però no l’únic. Podem estar-nos-hi una estona fent fotos. Uns metres al darrere de l’escultura, seguint pel camí que hem pujat, arribem al vèrtex geodèsic i, penso, al cim pròpiament dit. A la banda de llevant també tenim un bon mirador, just a l’acabament de la paret dels escaladors.
Per fer el descens tenim diferents alternatives. La meva idea original consistia a seguir tot el sender de carena per anar al pla de la Llosa, però pel camí vaig veure una fita que marca el naixement d’un altre sender que baixa de la muntanya. Aquest sender figura tant al mapa de l’ICC com al del Montsià, de l’editorial Piolet.
Seguint la fita, el sender comença un vertiginós descens. Al cap de poc començo a trobar senyals de pintura vermella. Seguint-les, per clar i evident sender, acabo per baixar a la pista que porta al pla de la Llosa.
M’incorporo i la segueixo en sentit N, deixant a la dreta la pista que s’encamina a unes antenes. Aquesta altra pista ens permetria baixar a l’ermita de la Mare de Déu del Montsià, si fos el cas que haguéssim deixat allà el cotxe.
En el meu cas, segueixo, com he dit, la pista del camí de la Llosa, que en suau descens em porta fins a on tinc el cotxe aparcat.