Soc a la confluència de dues pistes. La de la dreta es dirigeix a la font de la Rovirassa i és per on tinc previst tornar. Agafo ara la pista de l’esquerra, en sentit sud-oest. Camino poc temps ja que al cap d’una mica deixo la pista de ciment i n’agafo una altra de terra, que fa més pendent i s’orienta més al sud-est que la pista principal, que va a morir a una empresa tèxtil.
La pista per la qual camino recorre pel nord i una mica per sota el serrat del Petxo i després els Omellets. En un moment donat deixo la pista i continuo per un corriol que avança paral·lel a la pista i acaba a un lloc proper, quan surto de nou a una pista. Aquí giro a la dreta i al cap de poc veig un altre sender a l’esquerra, abans d’arribar a la pista que he deixat més avall.
El corriol que prenc es fica de nou a la pineda i em porta a l’inici del camí carener que, en fort pendent i costerut, rost, acaba al pla d’Esquerdabocs, a on ja comença a planejar, passa per sobre del torrent d’Esquerdabocs i es fica de nou a la pineda, a on ja definitivament, planeja. En algun lloc, que jo no vaig saber veure, hi ha un sender, segons el mapa de l’ICGC, que puja a Can Garrofí i permet fer més curt al cim. Jo, o perquè aquest camí ja no existeix, o perquè em va passar desapercebut, continuo pel sender fins a l’acabament de l’antic camp de Can Garrofí.
Finalment deixo aquest sender, que es dirigeix a la Casa Nova del Morisco, i giro a la dreta, en sentit oest. En lleugera pujada, i ja amb una clara imatge del Garrofí, arribo a la carretera de grava a on trobo un pal de direccions que em diu que soc al GR 4 i el PR-C 133. Continuo ara a la dreta, amb la vegetació que cobreix el serrat de la Pineda a la meva esquerra i més endavant amb el cim, ja a tocar, al davant. Arribo al lloc a on només em falta deixar la carretera per agafar el sender que, en sentit sud-oest, puja al cim.
A dalt em reben un pilar de pedra amb un pessebre, un forat per al llibre de piulades i una placa del centre excursionista d’Avinyó, una taula d’orientació i un pal amb la bandera esgarrapada pel vent. També unes bones vistes, motiu de l’existència de la taula. El cim és un bon lloc a on passar una estona comprovant la correcta orientació de la taula, i per recuperar forces, si és que no bufa el vent o el dia se’ns posa en contra.
La caminada la continuo per un sender que neix a la dreta del pilar del cim. El descens és ràpid i, per moments, frenètic, per camí esglaonat i pendent. Surto de seguida una altra vegada a la carretera i continuo en sentit nord, però al cap de poc veig un parell de pedres al costat de la carretera. Hi ha un sender que, segons es veu al mapa, em permet fer drecera per baixar a una altra pista, de menys entitat que la carretera per on transito. Certament acabo a la pista cercada i em sorprèn no trobar continuïtat del sender.
M’hi incorporo i giro a l’esquerra, en sentit nord-oest i després d’uns quants centenars de metres trobo una altra fita. Deixo la pista i baixo pel corriol, que em porta a una altra pista o sender. Segons el track que porto al GPS, hauria de continuar per l’esquerra, però em deixo portar per l’opció, cridanera, d’anar a veure la font de la Rovirassa, lloc d’interès segons el web de l’Ajuntament d’Avinyó.
El camí és clar, així que sense problemes, i de forma còmoda, arribo a la zona de pícnic de la font. És un sector extens i em costa arribar al lloc a on és la font, que trobo eixuta. Quatre fotos i torno enrere a la recerca del camí que m’interessa, encara que la carretera per on vaig, en baixada, em portaria també a l’aparcament. Ara, en comptes d’això, continuo per la carretera, en ascens i en sentit nord-oest primer i nord-est després per anar a trobar la pista que m’interessa, més enllà de la barraca de la Rovirassa.
Ja a la pista, continuo sempre en baixada. Deixo primer un sender a l’esquerra, marcat amb dues grans pedres, i més avall sí que agafo una altra drecera que m’estalvia un bon revolt per Cal Tonico. De nou a la pista continuo en descens i arribo a un encreuament, o nus de camins, amb una cabana de pedra enrunada. Continuo recte i torno a trobar un enllaç de pistes. Giro aquí a la dreta i prenc orientació sud-est. Al cap de poc arribo a la barraca de Jaume Ponç.
Aquí la pista és molt cridanera però per la dreta es mostra un incipient rastre de sender, que sembla recentment netejat. És un sender d’herba que transita paral·lel a la pista, uns metres per sobre d’aquesta. El corriol segueix la riba dreta del torrent de la Casanova i es va allunyant, de mica en mica, de la pista, que finalment travessa el torrent i segueix per la riba esquerra. El sender que segueixo baixa al costat d’un camp, a on surt també un corriol que permet tornar a la pista. Per la dreta, el sender continua evident i amb l’orientació bona, així que res de pista. Amb dubtes, per allò de caminar sense saber ben bé el resultat final, però amb la tranquil·litat de veure que l’orientació és bona, continuo pel sender i així, definitivament, acabo a la carretera per on he començat a caminar, just al lloc a on hi ha el cotxe aparcat.