Començo a caminar a la cruïlla del carrer de Monistrol amb el camí del Castell, a la recerca del GR 177, anomenat Ronda del Moianès. Segons Google Maps i mapcarta aquest GR coincideix amb el camí de la Clota. El ferm és de formigó en gairebé tot el camí fins al pla de Milhomes, al qual no arribo perquè abans deixo el GR en girar a l’esquerra per pujar al collet de Llebre. Una vegada al coll enllaço amb el sender local SL-C 59 i em rep una gran pedra amb una creu de ferro al capdamunt. Al darrere veig una pista barrada amb una cadena. Agafo aquest vial i pujo als peus d’una torre de guaita, la qual ja fa estona que veig. Em fixo en el mapa i m’adono que no soc al cim. Bé, això és així per la cartografia de l’ICGC, perquè segons el mapa de l’Editorial Alpina sí que hi soc. A la punta sud de la planura hi ha un forat a la vegetació que deixa veure alguna cosa. Un parell de fotos i a continuar.
Ho faig en sentit nord-est, per l’SL, un sender de carena molt guapo, estret però sense risc. Al cap de poques desenes de metres passo per una elevació del terreny on segons l’ICGC es troba el cim del Pedró, per si de cas el trepitjo. El sender continua força amable i entretingut. Passo pel coll, inexistent per l’ICGC però que el mapa d’Alpina anomena Creu dels Capellans. Més endavant, el sender connecta amb una pista. M’hi incorporo i la segueixo en sentit sud-est. Faig un anar i tornar a la roca de l’Àliga. Passo de nou pel lloc on he sortit a la pista i continuo ara endavant, fins que trobo un pal del parc natural que assenyala el lloc on neix el sender que permet pujar al cim del Castellar (ICGC) o còdol del Castellar, com en diuen l’Editorial Alpina i la FEEC.
Al cim s’hi puja bé. Hi ha qui diu que cal una petita grimpada, però penso que, per poca traça que es tingui, i es porti el calçat adequat, es puja sense fer servir les mans, però bé, les tenim, així que si cal…
En aquest punt acostumem a parlar de vistes però això depèn de molts factors. Si parlem de cims del repte les esperem, però si el dia és núvol o regna la calima no n’hi hauran, així que no faré un repàs del que jo hi vaig veure, per si tu, quan hi vagis, trobes males condicions que te les oculten. Sí que puc dir-te que n’hi han, i de 360º. El cim és un gran pedró granític totalment mancat de vegetació, així que l’horitzó és molt ampli. La baixada, igual que la pujada, però de cara la cosa demana una mica més d’atenció. Una vegada a baix de la roca, un corriol, entre rocs, em fa baixar, novament, a la pista. Ara l’SL recula de nou cap a Granera. Jo segueixo en sentit nord. Passo a tocar d’una torre de comunicacions i arribo a un lloc a on la pista gira a la dreta, a la recerca del GR 177.
En aquest punt deixo la traça que baixa en sentit sud-est i continuo per l’esquerra, en sentit nord-oest. Una mica més endavant la pista gira a l’esquerra, però continuo per la dreta, per un sender, marcat amb una fita. La traça comença planera, però de mica en mica, segons s’endinsa en una bonica pineda, s’estreny i agafa pendent negatiu. Faig una mena de drecera perquè al final torno a connectar amb el GR 177. M’hi incorporo i el segueixo en sentit sud-oest, però el deixo al cap de poc, ja que agafo un vial que, en sentit sud-est, em porta a creuar el torrent de Cisnolla.
La pista, en lleuger descens, agafa primer orientació oest, després gira cap al sud-oest i quan torna a girar cap al sud-est, agafo una altra pista, més precària i en desús, amb orientació sud-oest. Al cap de poc la pista passa a ser un simple corriol. A partir d’aquest moment cal anar a l’aguait per veure la traça, de vegades perdedora, imaginable pel terra mogut per altres trepitjades. Sense gaires ensurts travesso un parell de pistes abans de baixar a trobar el torrent de la Baga del Coll.
A l’altra banda sembla que no, però sí que hi ha sortida, cap a l’esquerra. Una mica ajupit enllaço amb un corriol que s’enfila pel pendent a la recerca del GR 177, al mas el Coll. A l’altra banda de l’asfalt el camí es fica a la vegetació, entre la pista que puja a un dipòsit d’aigua per als bombers i la carretera. Passo a tocar del mas i el camí em porta a un punt a on deixo el GR, que continua per l’asfalt. Despenjo un filferro, que torno a deixar penjat, i continuo en descens, per una vella pista, en sentit sud-oest. Cal anar atents a un desviament que hi ha (he fet una fita que espero que aguanti dreta) que marca el naixement d’una pista, encara més vella i deixada. Hi ha també una mena de bol·lard de ferro pintat de gris.
Camino ara en sentit sud-est, acompanyat, cada trenta o trenta-cinc passos, per aquests bol·lards, i em trobo amb un altre filat, aquesta vegada sense agafador per despenjar. A l’altra banda surto a un revolt d’una pista. Continuo per la branca de l’esquerra, en pujada, i la segueixo fins que fa un revolt a l’esquerra. Per la dreta hi ha la pista que vull agafar, però té un cartell de camí privat, penjat d’una cadena a uns 30 cm del terra i no sé que fer. El que tinc clar és que no vull anar pel GR, així que passo la cadena i continuo en sentit sud-est. La pista volta un camp de cultiu i, quan gira uns quants graus més en sentit sud-est, veig una petita capella i una mica més endavant una cabana de pedra seca. El camí d’accés a ambdues estructures sembla recentment netejat, així que m’hi acosto a fer un parell de fotos.
Més endavant trobo un desviament, on agafo el braç que puja per la meva esquerra. Més endavant començo a veure que em ficaré a terreny pelut, a Bigues. Encara hi vaig tranquil perquè, segons el mapa, hi ha un desviament que evita ficar-s’hi, però no el sé veure, o anava distret. El cas és que, finalment, gairebé per la porta del mas, enllaço amb l’asfalt d’accés a la propietat i per aquest camí, a la carretera de ciment que és el GR. Ara ja sense deixar-lo, pujo per un carrer per a vianants i arribo al carrer del Castell. Baixo fins al mirador del Cucut, però ara com ara ja no es veu res, perquè la vegetació ha crescut força.
Com que tinc el cotxe aparcat a la part alta del barri del Castell, pujo carrer amunt fins l’aparcament, per donar així per acabada la jornada. De pujar al castell ni ho intento. Ja he sentit a parlar com se les gasten els propietaris, o masovers, que ves tu a saber.