Girona

Recorregut fet en el sentit contrari a les busques del rellotge, fent servir el GPS amb el mapa Garrotxa Zona Volcànica.
Estupenda proposta aquesta, en què hi ha hagut temps per a tot, fins i tot, com no podia ser d’una altra manera, per complicar-me la vida, encara que, aquesta vegada, em va sortir prou bé.
Deixo el cotxe aparcat a tocar de Can Plana, just al trencall que per la dreta faré servir per tornar. O així ho penso en el moment de la partença. A l’altra banda de la carretera rural hi ha una font que raja espectacularment.
Començo a caminar per l’asfalt en lleugera pujada i al cap de poc deixo per la dreta un primer desviament, senyalitzat, que puja al coll Saposa. Ara no interessa. La carretera fa un revolt a l’esquerra i passa per sobre del torrent de Rocabellera. Al cap de poc neix una mica més a la dreta que l’asfalt una pista de terra. Ens hi incorporem i deixem definitivament l’asfalt, podríem seguir-lo fins a Oliveres, però no és aquest el nostre terreny. La pista comença a mostrar la naturalesa volcànica del Montner. N’hi ha mostres arreu.
Seguirem sempre la pista principal i més evident i així arribarem a un fort revolt de la pista. Recte hi ha una cadena que barra el pas a vehicles. Es dirigeix a Burlesc. Nosaltres continuem ara en sentit nord-oest per guanyar suaument metres i superar el sector anomenat les Beieres per arribar a un altre fort revolt, ara a l’esquerra. En aquest punt es pot contemplar una bella estampa de les Malqueres, amb els seus rocs característics (el Barret). També figura al mapa l’aulina de la Creu, que jo no vaig saber veure. Recte la pista continua en sentit nord-oest a la recerca del collet de Portelles.
Sempre amunt, pista endavant, ara en sentit sud-est i després nord-est, s’arriba al següent punt important: la Portellera. En aquest punt neix una pista que se’n va de nou al collet de Portelles o al Montner. Nosaltres continuem en sentit nord-est. Al cap de poc es deixa per la dreta un trencall que va directe al Montner però no l’agafem. Continuem en sentit nord-est. Unes desenes de metres més endavant deixem a la dreta una pista, en pujada i precària, que ens serviria, però seguim a la recerca del collet de Bastarra, ara en lleugera baixada. Trobem en primer lloc el trencall d’Oliveres i la pista s’enfila de valent. Més endavant veiem un pal amb plaques de PR i arribem al collet de Basterra.
Es tracta d’un important nus de camins. El puig Capell, a ponent de la nostra posició, crida l’atenció
però no soc capaç de trobar camí. Ho deixo córrer. Agafo la branca que es dirigeix a Banyoles. El camí agafa pendent positiva i al cap de poc trobo un altre pal indicador. Em fa deixar la pista per on camino i ficar-me muntanya amunt, per dins l’alzinar, en direcció al Montner i Banyoles. El camí, costerut en determinats trams, passa pel cim de Llebrera. Manca de visibilitat, així que no cal meravellar-se. El descens, en el mateix sentit de la marxa, baixa al collet de Trentinyà, lloc feréstec i humit.
Els senyals de pintura, cridaners, ensenyen el camí que passa primer pel pla de Puigsoliu. Els senyals esdevenen una mica confusos però amb atenció s’arriba al Montner. Més del mateix, no ofereix vistes, així que aprofitem per beure una mica i a seguir caminant. La baixada, arran del cingle, demana atenció, però sense problemes anem perdent metres. Deixem per la dreta els senders i pistes que venen del sector de la Portellera i acabem al collet de Portelles.
Aquest és també un important nus de camins. En surten en tots els sentits. Avui ens interessa el que se’n va cap al sud i evitar així pujar al Golany. Una llarga travessia ens porta, primer, a deixar un trencall a la dreta que baixa a les Malqueres i l’aulina de la Creu, més endavant, i ja amb la pista molt malmesa i pedregosa, gira a l’est i comença a pujar fins que trobem el GR que puja de Granollers de Rocacorba i es dirigeix a la pedra dels Tres Senyors.
Agafem la pista que gira en sentit sud-est a la recerca del coll Saposa, al qual arribem després d’un curt passeig. Al coll anem pel braç de més al sud i al cap de poc deixem el camí per tal de seguir uns senyals de pintura blava que ens pugen a Espinassors, punt més alt del dia d’avui i primer cim que ens ofereix vistes, en destaquen, cap al Pirineu, Golany, Montner, Llebrera, Capell, Serra de Finestres, el Far, Cabrera…
Els senyals blaus, excessius, perden altura a poc a poc. Un petit repetjó ens fa passar pel Turó i finalment arribem a un petit coll des del qual se’ns ofereixen diverses alternatives: cap a sol naixent es baixa al rec del Pla de Martí. Cap a ponent es baixa a Can Plana. Cap allà havia d’anar, però tres vegades havia estat aquí i mai havia pujat a la pedra del Turó Rodó ni al turó Rodó, així que cap allà que me’n vaig anar. Faré un anar i tornar. El cas que ja posats a fer, del turó Rodó estant vaig voler fer, també, el puig Sestorres, que es veia allà a tocar.
Un bonic senderó, arran de cinglera i oferint bones vistes, baixa al collet del Baixant de l’Arc, presidit per un monumental roure. Al baixant no es veu possibilitat d’escapatòria cap a Can Plana, així que pendent amunt cap al puig Sestorres. Més vistes. Aquest cim és també un magnífic mirador, així com la pedra del Turó Rodó i el mateix turó Rodó. No tinc ganes de tornar enrere però no sé el que m’espera pel davant. Al mapa que porto al GPS no veig cap camí que em baixi a on vull anar. Sé que al Portell d’en Salica trobaré una pista que baixa, fent una gran, gran volta, a Granollers de Rocacorba, així que per allí tindré una possibilitat. Baixo del cim per clar sender en sentit sud i arribo a un punt al qual veig una fita de pedres. Indica el desviament que han d’agafar aquells que volen fer el cim venint del Portell però a mi m’ensenya un sender precari que gira en sentit nord-est. No me’n fio, però l’agafo a veure què. Vaig fent, però ja m’ensumo que no aniré enlloc.
Pel camí veig una fita, petita. Miro però no en faig cas. Continuo per la pista, però faig quatre passes i final. Camí tallat. Reculo i ara sí, faig cas de la fita. Sembla que no, però s’ensuma una mena de rastre. Segons vaig avançant la cosa es va aclarint. Sí que és un camí. També hi ha fites… fins que les perdo. Soc al serrat dels Tres Termes. Mentre la carena s’ha mantingut clara el camí s’ha fet bé, ara, però, la carena se separa, una banda cau cap al sud-est però a mi m’interessa la que cau cap al nord-est. Definitivament he perdut tot indici de camí, però el terreny és suficientment net com per deixar-me progressar, muntanya avall. Quan la cosa comença a complicar-se, sense arribar a crear problemes, apareix una pista, precària. La creuo ja que una mena de camí continua muntanya avall. Acabo a una altra pista. Segons el mapa em faria el pes, però no ho veig clar i decideixo tornar enrere a buscar la tranquil·litat de la pista superior. De tranquil·la poc. La vegetació no acaba per tancar la pista, però cal anar apartant branques i doblegar el llom. Cada pas per divisòria d’aigües és un «ai, ai» però al final enllaço amb camí, o pista, oberta. És el camí per on hauria d’haver baixat d’Espinassors.
Ja amb les formes recuperades, a Gelats, vaig fent recordant el viscut, agraint la sort que he tingut al trobar camí suficient per arribar fins aquí. En un moment donat, després d’una gran corba en ferradura de la pista, veig que surt una pista que, si té continuïtat (segons el mapa de l’ICGC sí) pujaria a la Salica i al Portell d’en Salica per on jo havia baixat. Ja tinc una altra aventura per davant.
I en aquestes estant, arribo al cotxe i a Can Plana.