Cims autonòmics

Començo a caminar des de la intersecció de la carretera N-354 amb la carretera de l’Embalse. Camino per aquest carrer els aproximadament 800 metres que em separen de la presa de l’embassament del Renegado i em trobo, per la dreta, un tancament amb un accés de vianants obert. Ja soc a l’SL-C 1. Continuo en sentit nord fins a una altra tanca i amb un vigilant que no em permet anar més enllà. Li explico mil històries però no aconsegueixo el seu permís, així que reculo. Passo de nou per la nau que és la seu del club de rem de Ceuta i no caic en la possibilitat de parlar amb ells per mirar de baixar per les seves instal·lacions al pantà.
El cas és que de nou a la carretera de l’Embalse, l’agafo ara en sentit de pujada, amb orientació oest. Deixo a l’esquerra el trencall per on hi ha l’SL-C 1. El segueixo en pujada, ara en sentit sud-oest, i arribo a la corba a on, segons tots els mapes, IGN inclòs, hi ha la carretera que permet la volta perimetral del pantà, i que em permetria tornar al recorregut inicialment plantejat, però no. Un mur barra el pas, la porta de vianants té un cadenat i l’únic punt feble del mur té unes bones concertines, així que de nou cal remuntar asfalt per la carretera de l’Embalse.
Més amunt l’asfalt esdevé terra, però la pista continua sent molt ampla, i els cotxes passen molt ràpids i molt a prop. Més amunt trobo una pista oberta recentment, feta potser per ajudar a les feines d’extinció d’un incendi recent que va arrasar tot el barranc del Renegado, les conseqüències del qual encara avui són ben visibles. Com que no tinc temps d’investigar, deixo aquesta possibilitat i continuo per la carretera de l’Embalse fins que arribo a enllaçar amb un sender que m’hauria fet estalviar asfalt, però torno a trobar tallat el camí, així que, ja sense pensar en res més, pujo per la carretera de l’Embalse fins que connecto amb l’asfalt de la carretera N-353, just davant de la porta de la caserna García Aldave (1). En resum, que faig tota la carretera de l’Embalse, des del començament fins a l’acabament.
A la carretera agafo orientació nord i començo un suau descens, amb bones vistes a la ciutat de Ceuta, fins que arribo al desviament que em permet baixar a l’explanada que em porta a connectar amb la sortida de la pista que pensava haver fet servir de pujada al Tortuga. Ara ja per pista arribo a la carena sud-est de la muntanya i trobo un sender, més aviat torrentera, que puja dret fins al cim del Tortuga, coronat per un vell fort, la forma del qual dona nom al cim.
Les vistes són bones però no m’hi encanto gaire. Encara tinc molt camí pel davant i he perdut molt temps mirant de solucionar els problemes viscuts. Baixo del cim per un sender que comença a la banda dreta de la pista d’accés que puja des de la carretera N-353. El sender parteix just del costat de la paret d’una caseta abandonada. Corre paral·lel a la pista, així que, al teu gust. Sender i pista acaben a la carretera, però uns metres abans es pot evitar l’asfalt i baixar a una àrea de pícnic.
D’aquesta àrea surten diferents camins i pistes. El sender que interessa va en sentit nord-est i baixa, estret però clar, a la pista de la Lastra, que agafo en sentit sud-oest per girar després al nord-oest i finalment al nord. Per aquesta pista arribo a l’asfalt de la carretera N-353, que creuo per tal de continuar per la pista de la Lastra. A l’altra banda de la carretera veig un pal de fusta amb el text PR-C 1 i el capçal pintat amb els colors corporatius groc i blanc.
En teoria havia de seguir aquesta pista fins al mirador de Benzú però abans faig una drecera per un corriol a l’esquerra, precari i costerut, que em fa estalviar camí per arribar a la torre Aranguren. Una vegada a la base de la torre, la volto i baixo a l’altre costat per anar al camí pel qual continua el PR i que puja a l’Ányera, mont Ányera o torre Ányera, cim objectiu d’aquesta visita a Ceuta. A aquesta torre, es pot pujar a dalt de tot. Gràcies a això es pot veure quelcom, no gaire cosa.
De nou a terra ferma, continuo per pista, en sentit sud-est. Al cap de poc trobo un sender a l’esquerra. No en faig cas i continuo per la pista, però ja m’ensumo que es tracta de la pista que surt de la caserna i que em tocarà recular. Premi! Em trobo amb la tanca. Primer miro de continuar voltant la tanca, però no veig clar arribar a bon port, així que reculo a la recerca del sender aquell que no he agafat fa una estona.
Ja al sender, em porta també a la tanca militar, però ara el flanqueig és net. El problema és que acabo, de nou, a la carretera N-353, així que em cal tornar a trepitjar asfalt fins a arribar a la pista per la qual em dirigeixo al sender que em deixa pujar a la torre Isabel II. No trobo interessant el lloc, no és diferent a la resta del que ja he vist, així que per un sender que no tenia previst, baixo dret al mirador d’Isabel II.
El mirador és un bon lloc per gaudir de bones vistes cap a la ciutat. Tot l’istme és ben visible des de la balconada però la costa peninsular resta amagada pel Tortuga. Sí que es pot gaudir d’una bona vista cap a la costa est alauí.
Després del descans toca plantejar el descens. Encara bull el cap pensant en fer el descens pel sector del mont Ingenieros o pel centre hípic de Ceuta i el CETI, però ja tinc ganes d’acabar, així que pel sender dels pals elèctrics enllaço de nou amb la carretera de l’Embalse i per aquesta carretera, fent ara ús d’un carril de trial durant una estona, i la pista ja coneguda més avall, acabo al lloc d’inici d’aquesta proposta.

(1) Ara a casa, en bona hora, veig que si hagués fet el recorregut al revés (primer la torre Isabel II, després Ányera i finalment el Tortuga) m’hauria estalviat bona part de l’asfalt.