Cims andalusos

Comencem a caminar en sentit més o menys sud i deixem a la dreta el camí o pista, en estat precari el dia en què es va realitzar aquest ascens (octubre de 2017), que porta, en uns 300 metres segons un cartell informatiu, a la zona d’acampada controlada del Robledal. Es pot seguir amb el vehicle uns centenars de metres més però el track que jo portava en el GPS començava en aquest punt. Potser en el seu moment aquest tros de pista estava tallat al pas de vehicles, ja que a l’inici hi ha dos pilars de ferro que antany podrien haver tingut una cadena.
La pista per la qual caminem ens condueix a una zona de pins dels quals actualment s’extreu la resina, tal com es pot observar en els talls realitzats en els seus troncs, i a un punt en el qual trobem, ara si, un cable d’acer que talla el pas als vehicles, si més no, als de 4 rodes. Si seguim en tot moment el traçat de la pista, evitant les diverses dreceres que es poden realitzar, els passos ens portaran a un encreuament de pistes en el qual un cartell ens indicarà el camí a seguir.
En aquesta ocasió prenem la senda que continua per l’esquerra, en sentit sud, i deixem el branc que es dirigeix als Barracons, encara que aquesta opció també resulta vàlida. El camí, com ja s’ha dit, no té pèrdua i ens va portant còmodament per trams d’un bell bosc, majorment de pins, fins que la pista es converteix en sender, entapissat per les agulles dels pins. El camí ara planeja tranquil·lament i transita elevat entre els rierols dels Presillejos i el del Espartal i inicia un lleuger ascens fins a la zona del Contadero, lloc en el qual el camí guanya bellesa.
Superada aquesta zona el camí s’empina de debò i guanya en duresa obligant les cames a treballar, potser per primera vegada en tot el dia. El primer tram de pendent acaba en un fals pla on trobem un panell panoràmic (jo el vaig trobar de baixada ja que de pujada el vaig passar de llarg). Recuperat l’alè, de nou cal seguir en pendent positiu fins a un nou coll, aquest més ampli, que també ens ofereix una bona balconada amb vastes vistes cap al nord. Un últim repetjó ens porta a sortir de la zona boscosa, o almenys a entrar en una zona amb la vegetació més dispersa. El terreny es torna més pedregós i el camí es dispersa, però com tot el recorregut fins ara, la senda és fàcil de seguir.
Ja portem molt temps amb la vista fixa en allò que intuïm que és el cim, encara que en realitat aquest no es veu, des de la nostra posició. També s’imagina el coll al que hem de dirigir-nos per salvar la paret vertical que tenim a la nostra esquerra. El turó del Sol (toponímia de l’IGN) actua com un veritable far atraient-nos cap a ell. Amb la vista perdent-se en totes direccions arribem, gairebé sense adonar-nos, al pas del Salto del Caballo. La veritat és que en l’actualitat aquest pas manca de tota dificultat. Un cop superat podem abandonar temporalment el camí senyalitzat i seguir una senda que, per l’esquerra, en sentit sud-aquest, ens permet anar a visitar la Tacita de Plata. També crec que és possible realitzar l’ascens al cim de la Maroma ometent el camí «oficial» i seguint la carena en direcció al turó del Sol.
En el meu cas no opto per cap de les dues possibilitats i continuo atenent als senyals del camí. Seguint les balises i fites arribo a un punt que pot resultar conflictiu i donar lloc a falses interpretacions, si no s’està atent al terreny. En un moment determinat el camí més evident i clarament senyalitzat amb fites de pedra inicia un descens, en sentit sud i sembla que convida a prendre’l per lliurar-nos d’una zona que hi ha davant nostre que té un sector rocós de difícil trànsit.
No ens deixem portar per l’evidència. Si ens hi fixem amb més atenció veurem que en direcció al precipici de la nostra esquerra hi ha fites, i si ho fem encara amb més atenció, veiem vells senyals de pintura vermella. S’ha de seguir en direcció al precipici. No fa falta arriscar i jugar amb l’adrenalina, per la dreta el terreny és més amable. Quan hem superat el tram i ens sentim més segurs, podem girar-nos d’esquena i veurem un altre dels punt emblemàtics del lloc que en algun lloc crec haver llegit que anomenen el Volaero. Si el veieu, entendreu perfectament el nom.
Des d’aquest punt fins al cim el camí és una constant successió de fites de pedres, de grandària tal que no veure-les és impossible. Des d’aquest punt fins al cim només ens queda remuntar uns 160 metres de desnivell per un camí relativament evident que fa un flanqueig d’uns 1250 metres. Els últims 300 metres són relativament plans, fins i tot amb un lleuger descens, amb el vèrtex geodèsic sempre a la vista.