Castell de Milany

Sortim de l’hostal de Llaés i seguim les indicacions del pal indicador d’Itinerannia en direcció a Vidrà. Remuntem pel sender i deixem la pista que en sentit oest ens portaria al Teixidor. Aquesta pista serà la que farem servir per tornar.
Deixem, doncs, totes les pistes que veiem i anem pel corriol que de mica en mica s’enfila fins a trobar una pista. Ens hi incorporem i la seguim per l’esquerra, planejant per sobre de la cinglera i veiem, de tant en tant entre la vegetació, el castell de Llaés, encimbellat a dalt d’un turó. La pista ens porta a trobar un sender que agafarem per, després d’unes quantes ziga-zagues, enllaçar amb una nova pista que seguirem cap a l’esquerra. De nou planegem cap al nord fins que trobem al collet de la Solaneta un altre corriol, que agafarem. Ara el sender s’enfila força muntanya amunt i en un parell de llocs ens caldrà fer servir les mans per tal de superar alguna petita grimpada, abans de tornar a enllaçar amb una altra pista.
Ens trobem en mig d’una esplèndida fageda que anirem recorrent per pista de pendent moderat i atenyem el coll d’Oli i un nou pal indicador d’Itinerannia (el R8), lloc en el qual enllacem amb el PR C-59, que seguirem en sentit sud, i anirem guanyant suaument altura fins a arribar al pla on es troba el petit santuari de la Mare de Déu de la Cau. El camí no arriba ben bé fins al petit edifici, però ja que hi som ens acostem a gaudir de la tranquil·litat de l’indret i meravellar-nos amb les primeres vistes del dia. És també un excel·lent lloc per fer un descans i recuperar forces fent un mos.
Quan ja en tinguem prou reculem els pocs metres que ens separen de la pista que pel sud-est ens portaria al Mas de Milany i pel nord-est ho faria cap a Vallfogona del Ripollès. Per descomptat que no fem cap d’aquestes opcions, tot i que en direcció a Milany també faríem bé per fer cim. Com que estem fent la proposta que ens ofereix la xarxa de senders d’Itinerannia creuem la pista i ens enfilem dins del bosc seguint els senyals blancs i grocs del PR i també la típica ratlla groga d’aquesta xarxa.
Ja podem dir que ens trobem a la serra de Milany, ja que anem fent via en cerca de la carena, que assolim quan som al coll de Pany. A partir d’aquí el camí es tempera força i fem quasi de pla, superem un tram força aeri, de fàcil trànsit, quan passem per sobre d’una curta cinglera a la base de la qual se suposa que hi ha la balma de l’Argelagar. Superat aquest tram, ens plantem al collet de la font de l’Obi, lloc en el qual s’obren grans espais de pastura. És també un bon lloc per contemplar el paisatge però no cal fer fotos, ja que des del cim en veurem de superiors.
El camí ens porta a la font de l’Obi, més que font abeurador de bestiar, i a un faig de grans dimensions, espectacular. També és un excel·lent balcó on gaudir del paisatge. Seguint els senyals arribem a un nou pal indicador (el R9). Tenim també, per fi, a la vista el penyal sobre el qual s’assentava el castell. Per arribar-hi ens cal deixar el sender d’Itinerannia i seguir el PR C-59 i les seves corresponents marques blanques i grogues. El camí ens porta fins a una tanca de bestiar i una porta. No cal creuar-la perquè un corriol ens la fa seguir i deixar a la nostra dreta. A uns 8 o 10 metres de la porta hem de girar a l’esquerra per seguir una traça que es fica a la vegetació. Aquest corriol ens porta a la base del penyal i a un pas que ens porta al cim. Hi ha grapes que ajuden a superar el petit grau que ens deixa ja a tocar de les restes del castell.
I ja som al cim.
Si heu ensopegat amb el dia adequat, les vistes són espatarrants. Aquí sí que trauran fum les màquines fotogràfiques. Sort que ara són digitals i a les targetes de memòria es poden emmagatzemar moltes fotografies. No faré un recompte dels cims que es veuen perquè hi són tots. Des de dalt de l’escala metàl·lica que permet fer encara més metres d’alçada ens hi podem estar una llarga estona fent una lliçó de geografia. Tenim al nostre abast una visual de 360°.
Havent gaudit de l’espectacle toca iniciar el descens. Per fer-lo cal que reculem de nou al pal R9 on hem fet el desviament per pujar al cim. De nou al pal ens cal seguir les indicacions que menen a Santa Maria de Basora i la farga de Babié, tot seguint uns pals de fusta clavats a terra i amb el capçal pintat de groc. Aquests pals ens porten, camps avall, a trobar, en primera instància, una bassa d’aigua per al bestiar, i més avall el Mas de Milany, lloc en el qual trobem un altre pal indicador.
Ara continuem per la dreta, en direcció a Montesquiu, per una pista ampla i de bon fer. Al cap de poc de fer per la pista trobem un desviament a l’esquerra que baixa, després d’obrir un fil que barra el pas, a una feixa o prat. Aquest sender, una mica complicat si no es coneix, però que també té vells senyals de pintura groga, ja que, penso, era el vell camí, ens permetria anar per un altre recorregut, passant pel grau Curpió, opcionalment la balma de la Fumada i el salt de la Tosca (topònim no oficial i fins i tot, potser, inventat). En aquesta ocasió anem per la pista, ja que és el camí senyalitzat de la ruta 14 d’Itinerannia.
Així anem fent, que la pista serpenteja primer en sentit oest, després en sentit nord-oest i finalment gira cap al nord-est. Quan la pista de nou vol girar al nord-oest un senyal groc en un arbre ens fa deixar la pista i agafar un corriol que inicia una baixada en direcció al torrent que baixa de la font del Podai i que per l’ICGC és el torrent de les Fleus. Aquest corriol, perfectament senyalitzat amb pintura groga, ens fa seguir i creuar les aigües d’aquest torrent en tres ocasions fins que arribem a una petita balma que algú ha decidit anomenar salt de la Tosca.
Amb aigua és molt maco, amb gel, espectacular. En aquest punt trobem el sender que bé del grau Curpió. Un cop visitat el lloc seguim les marques i després de caminar un curt trajecte trobem a la nostra esquerra una vella paret de pedra. Uns metres més a avall trobem un desviament. Per l’esquerra tenim un sender que té un senyal de pintura groga en forma d’aspa o ics. Agafem aquest sender, ja que és el que ens permet anar a visitar la balma de les Fleus, espectacular i fins al final dels anys seixanta del segle passat encara habitada. Resten dretes estructures que ens permeten fer-nos una idea de com s’hi vivia. Hi ha un forn, una mena de pica on recollir l’aigua i altres estructures.
Fetes les fotos, reculem fins a l’encreuament anterior per tal de recuperar el camí senyalitzat. L’anem seguint, en descens, una bona estona fins que trobem, a la nostra dreta, una fita que assenyala el naixement d’un altre sender. Aquí deixem el camí senyalitzat i ens desviem en sentit nord-oest per tal de dirigir-nos en cerca de la balma de la Baumassa. Quan estem a punt de trobar les aigües del que per a l’ICGC és el torrent de Burbau trobem a l’esquerra, abans que el sender vulgui agafar direcció oest, un baixador que ens permet anar a parar a l’impressionant Baumassa.
Després de consultar el mapa veiem que no gaire lluny del punt en el qual ens trobem, seguint recte per la pista, tenim la balma de la Xuriguera. Decidim anar-la a veure. Una fita de pedres, a la dreta de la pista, ensenya el corriol que s’enfila seguint una torrentera aigües amunt, fins a trobar el cingle que acull la petita, molt petita balma. Sembla que va ser habitada, de forma esporàdica, fins a l’any 1969. No té gaire interès per als no entesos en la matèria.
Com que no veiem l’interès de l’indret, reculem de nou fins al baixador que ens deixa a la Baumassa, encara avui en ús per l’ésser humà, ja que a l’estiu encara s’hi guarden xais i ovelles. Les dimensions de la balma són espectaculars. Impacta també el terra, tou a causa de la quantitat d’excrements dipositats. No ens hi estem gaire perquè encara resta camí per fer.
De la balma continuem en descens en sentit sud-oest per un curt temps, ja que unes desenes de metres més avall trobem que el camí fa un fort gir a l’esquerra. Anem ara en sentit est fins que trobem a mà dreta la llera d’un altre torrent. Hem de localitzar un fonedís baixador que ens permet anar seguint una tanca de filferro, en forma de xarxa o malla. Aquest corriol ens baixa de forma decidida a trobar la pista que torna a ser el camí senyalitzat de la xarxa Itinerannia. Ens hi incorporem i la seguim en baixada, en sentit sud-oest. No ens hem d’encantar amb la tranquil·litat del passeig per aquesta pista. Anem fent en sentit sud-oest fins que trobem que la pista vol seguir en sentit oest. En aquest punt trobem una altra pista que tenim a l’esquerra. L’agafem ja que és la que ens portarà a la balma del Teixidor. Anem així en sentit nord-est per una pista ampla i de ferm una mica atrotinat. Més endavant trobem un lloc on una branca de la pista segueix recte i una altra gira a la dreta. Agafem aquesta última i iniciem un descens que ens porta a la gran balma del Teixidor. També amb restes de presència humana, fins a temps no gaire llunyans.
Un cop visitat el lloc toca tornar sobre les nostres passes fins a la pista que havíem abandonat. Quan hi som la seguim ara en sentit sud-oest. Ens caldrà obrir una porta que barra el pas als vehicles i més endavant passem a tocar del Teixidor i el seu teix catalogat. Un desviament ens fa deixar la branca que baixa per l’esquerra, ja que seguim de pla per la pista principal. Més endavant obrirem una altra porta de fusta i ens trobem un desviament. En aquesta ocasió anem per l’esquerra, en descens per fer un llarg descens que ens porta primer a salvar el canalitzat rec de Tavèrnoles i les Engrauetes (Ed. Alpina) o el Grau (ICGC). La mateixa pista ens fa salvar pel migdia el turó que l’editorial Alpina anomena el puig Sentull, però que l’ICGC cartografia en un lloc diferent i amb el nom de Puigsentrell, i ja de planer ens plantem de nou a l’hostal de Llaés, punt final de recorregut.