Hem aparcat a l’aparcament municipal que hi ha al costat de l’església de Santa Maria i comencem a caminar en sentit sud-oest, per la carretera BV-4341. Caminem per asfalt uns pocs metres perquè al cap de poc trobem el desviament, senyalitzat, que mena a la font dels Baus.
Continuem en aquesta direcció, ara per pista de terra que és el GR1, aquest GR serà el que anirem seguint fins a la masia de Colldeplana. Abans d’arribar a aquesta masia es pot anar a veure, molt recomanable, la balma i font dels Bous. El trencall per anar-hi no és senyalitzat, però serveix de referència una gran alzina monumental.
Ja a la masia, ens arribem, a uns pocs metres de distància, al coll de Plana. Aquí deixem el GR, que es desvia a la carena de Codolers, i continuem per la pista que és ruta de BTT números 3 i 5, passem per Caselles i arribem al desviament per pujar, del tot opcional, al puig dels Eixuts. Tornats a la pista de BTT continuem a la recerca de Cal Toves, a on arribem també en un curt recorregut en suau ascens.
Passem de llarg el mas, encara que si es vol es pot fer drecera si anem entre la tanca nord-oest de la finca i el camp. Nosaltres continuem per la pista fins a un encreuament. Totes dues pistes agafen orientació nord-est però nosaltres continuem per la de més a la dreta. Si anéssim per l’altra pista arribaríem al GR1 i potser ens serviria. Fins aquí hem arribat sense problemes, sempre per pista molt evident i en perfecte estat.
La pista que seguim es bifurca més endavant. Continuem en pujada, per l’esquerra, fem una drecera totalment innecessària, per pujar al pla de Mala Junta i anem, ara en ascens més sostingut, per una ampla pista, a on trobem un clar sender que possiblement ve del GR1. Quan el pendent es fa més suau, i la pista gairebé planeja, la deixem i fem una nova drecera, per sender, per tornar a la pista més endavant.
No hi caminem gaire perquè ens decidim per fer un «puja pel dret», sense camí i buscant els millors passos, el més directe possible a la recerca d’un descampat a cel obert que es veu a la vista satèl·lit del telèfon. Ens surt bé. No es puja malament, però tampoc és que sigui fàcil. La vegetació no ho posa difícil del tot, però caldrà paciència. Si ho hem fet així és perquè teníem coneixement que no hi ha camí per pujar-hi per aquesta banda. Així ho vam llegir a una ressenya i ens en vam refiar.
Com he dit, ens va sortir bé, es puja suficientment bé i vam fer cim. Un vèrtex geodèsic amb un cartell amb el nom del cim a un arbre. No som al veritable punt més alt. Hi ha molta vegetació al lloc a on el mapa de l’ICGC marca el punt zenital, així que no ho vam intentar. No és aquest el cim que busquem. Com que les vistes són reduïdes i no ens toca el sol no ens hi estem gaire.
Reculem uns pocs metres i agafem una traça que baixa decidida, amb força pendent al començament i per terrasses inclinades després, a un replà i encara més avall als peus de les ruïnes de l’Apedaçat. Aquí la pista és clara, però de nou ens aboquem a la babalà pel mig de l’arbrat, inventant-nos una drecera. Aprofitant vells rastres de traça acabem de nou a la pista, ara a les envistes del Pla de la Serra.
De nou farem un llarg trajecte per pista. A partir d’aquest punt es van acabar els invents. Primer arribem a la pista que és el Camí de Salselles. Ens hi incorporem en sentit sud-est. Mes endavant deixem un parell de trencalls per la dreta i seguim la pista principal, amb senyalització de rutes de BTT. Més avall deixem per l’esquerra el desviament que es dirigeix a Cal Masover Xic o Curtius i finalment baixem a una mena de collet.
Deixem la pista, que ens permetria pujar de forma més còmoda al cim, i ens desviem per la pista de l’esquerra. Aquesta pista ens porta al GR1 però no el fem servir perquè una vegada hem pujat el marge i som a un camp de cultiu, el deixem i voltem el camp pel seu costat de ponent. Anem paral·lels al GR. Com que ja portem, una altra vegada, molt de temps per bon camí, sense problemes, decidim de nou fer drecera i pujar dret a la recerca del cim. S’han fet feines de neteja al bosc, així que es puja prou bé, encara que les branques deixades a terra amaguen el camí, o la traça. Però hem pujat. Som a l’ermita de Sant Vicenç del Castell de Lluçà, i als peus del castell.
Les vistes des de les ruïnes són immenses. Una passada. Val la pena pujar-hi. Aquí sí que ens hi estem una pila de temps. Quan ja no sabem què més fer ni cap a on mirar iniciem la baixada. El més normal és fer-ho pel sender «oficial» però, fidels al nostre costum, i més avui, que hem fet un piló de pista, ens regalem un descens al més pur estil rastrejador que ens permet baixar a la pista, GR1, per on, ja sí, tornem a Lluçà.