Casamanya

Travessem la carretera i anem a buscar el començament d’un sender traçat sobre herba per les petjades dels múltiples muntanyencs que pugen al cim per aquesta banda, fugint del típic itinerari que comença al Coll d’Ordino. Aquest sender manca totalment de senyalització però és molt evident i fàcil de seguir, ja que el seu traçat és clarament visible, fins i tot en la distància.
Comencem a remuntar i guanyar alçada, de forma suau però constant, per prat herbós, fins a aconseguir un primer replà en el qual podem veure els possibles itineraris que podem triar per pujar al cim.
Prenem el que segueix recte, per això d’arribar a la font Picadora, però el més directe és prendre el desviament que per l’esquerra puja directe a buscar la carena de la serra de Casamanya, ja que finalment el track proposat acaba enllaçant amb aquesta. Però el que s’ha dit, ara seguim recte en direcció a la font.
Quan hi som, desapareix el camí. Només s’intueix, en sentit oest, un espai que va haver de ser en el seu moment una pista. Prenem aquesta superfície i acabem enllaçant amb un sender que puja decidit en sentit nord-oest. En arribar a una altra plana el sender gira a l’esquerra, en sentit oest, i es dirigeix a la carena de la serra de Casamanya. A mig camí, sobre el terreny no s’observa però al mapa es dibuixa, un sender es desvia per la dreta per dirigir-se a la serra de Sauvata per pujar per la directa al Pic del Mig. És una altra opció però si es desitja passar pel Casamanya Sud jo no l’aconsello.
Segons això haurem seguit el sender, fent un flanqueig lateral, i haurem arribat a la carena de la serra de Casamanya. A partir d’aquest moment trobem els senyals de pintura groga típiques a Andorra. Seguint-los accedim al cim del Casamanya sud, havent superat un fort pendent en què fins per tres vegades haurem pensat que la següent pujada és l’última. Del cim, recognoscible per l’enorme fita de pedres que el corona, se segueix sense gran problema el camí, sempre marcat amb el cercle groc de pintura i alguna fletxa, cap als altres cims del cordal, encara que el pendent i el terreny a superar ens demanin atenció.
Així passarem pel cim del pic del Mig, evitable per un sender que el flanqueja, i Casamanya Nord, després de guanyar-ho a través d’un sender amb fort pendent. Aquest cim és el més ampli i pla de tots tres. Cap element assenyala el punt culminant. No cal. Continuem amb el nostre itinerari caminant ara còmodament per la plana, en la qual en un moment donat haurem de creuar una zona formada per unes curioses formacions rocoses amb forma de safates clavades a la terra, sempre seguint els senyals de pintura groga, i arribem al punt compromès del dia, l’esperó rocós del vessant nord de la muntanya que ens impedeix un descens agradable al coll d’Arenes.
No baixar per un altre lloc diferent de l’assenyalat amb el pertinent punt de pintura groga. També està senyalitzat amb una fletxa del mateix color. Localitzat el punt d’atac ja es veu la cadena que ens ajuda a salvar l’esglaó rocós. El descens està perfectament pintat i el “camí” cap al coll fàcilment imaginable, però així i tot l’atenció ha de ser màxima i constant fins a sortir de la paret rocosa.
Arribats al coll ens trobem en un bon encreuament de camins. El nostre baixa decididament per la dreta, en sentit sud-est, a la recerca del Riu de Montaup. Quan el descens se suavitza i el terreny s’aplana trobarem una roca amb un senyal de pintura bidireccional indicant-nos que hem de girar a l’esquerra. El track així ho fa però aconsello no fer cas a aquest desviament i continuar recte.
M’explico.
No es veu el començament però el mapa d’Alpina dibuixa un sender o camí, que baixa pel vessant de la muntanya i deixa el riu de Montaup a l’esquerra. Aquest sender, que existeix realment sobre el terreny, acaba per baixar a la Borda del Gep de forma més clara que la feta per la variant senyalitzada del track, com més endavant es veurà. El sender senyalitzat també és bonic i segurament que molt més clar.
Així doncs, si se segueix el track, passarem a l’altra banda del riu de Montaup i per camí clar i senyalitzat arribarem a l’altura de la pista que permet l’accés a la Borda de Gep. A poc a poc anirem desviant-nos del camí pintat i anirem apropant-nos a la pista que hi ha unes quantes cotes més baix de la nostra posició. Quan creuem una zona per la qual se suposa passa un curs d’aigua deixarem el camí i baixarem directament a la pista. Aquest tram, curt, ho farem sense camí, però també sense dificultat, tan sols el risc d’alguna relliscada, si no anem amb compte.
Arribem a la pista. La seguim en sentit nord-oest i creuem de nou, ara per un pont, el Riu de Montaup. Seguint la pista arribem a la Borda de Gep i més endavant a la carretera. La creuarem i per un estret sender remuntarem uns metres per tornar a sortir a la carretera però a un espai ampli que ens permet evitar l’asfalt. Remuntarem la carretera en direcció al Coll de Montaup, amb unes curioses escultures de fusta. En un primer moment sense trepitjar l’asfalt. Més endavant decidim si acabar el camí fins al coll per la mateixa carretera o si la creuem i seguim per bosc, sense camí.
Finalment apareixem al coll. Veurem un cartell de fusta amb indicacions de diferents camins. Prenem el que es dirigeix a Canillo i al camí del Grau. Tornem a trobar el cercle de pintura groga. Al cap de poc abandonem el camí senyalitzat, ja que es dirigeix a Canillo, en el sentit contrari al que ens interessa. Seguim doncs pel sender marcat amb l’aspa de final de camí i caminant amb més o menys facilitat entre la vegetació sortim d’aquesta per aparèixer en uns camps.
Com vulguem, ja que no hi ha camí clar, podem anar directament al camí asfaltat que uneix les diferents bordes existents a la zona i que ens portarà directament a l’aparcament, o podem seguir el track i continuar amb l’aventura.
Així, seguint sense camí i sense perdre alçada passarem per davant d’una gran casa. Al final del camp es veu una pista descarnada. Ens incorporem i la remuntem en sentit oest. Aquesta pista surt directament a la carretera. Just abans de trepitjar l’asfalt, per la nostra esquerra ens dirigim a l’arbrat existent, en aquest moment trobem el naixement d’un incipient sender que permet salvar l’asfalt i, de forma clara encara que sense senyalització, ens dirigeix directament al lloc d’aparcament. Així que a ell. Quan l’arbrat es fa clar veiem la plataforma d’aparcament a la dreta. Podem pujar directament i amb força esforç i complicació o millor, seguir el camí fins a sortir a la pista asfaltada que, ara sí, prendrem per tornar uns metres enrere a l’aparcament.