Cambra d’Ase

Començo a caminar seguint en pujada la pista per la qual he arribat a l’aparcament. Al cap de poc arribo a un revolt de la pista i travesso el riu de Planès, que passa canalitzat per sota de la pista. Uns metres més endavant s’arriba a una gran plaça en la qual es poden deixar també aparcats un gran nombre de vehicles. 
D’aquest punt surt, en sentit SO, i senyalitzat amb un pal, un ample sender. El cartell al pal indica que el camí porta a l’Orri de Planès. Agafo aquest sender i començo a trobar senyals de pintura groga. Les segueixo uns 575 metres fins que trobo a l’esquerra, a un costat del camí, una fita i a la dreta un senyal de camí erroni. En aquest punt deixo la comoditat de la pista i em fico al bosc seguint una aperduada traça entre l’herbei. La traça s’acaba perdent però vaig fent un flanqueig longitudinal en ascens amb tendència a l’esquerra fins a sortir a una pista. 
La segueixo uns metres per la dreta fins a una fita que marca allò que se suposa que és un camí. No ho és pas. És una drecera, sense traça, que puja dret a buscar un camí que hauria de sortir de la mateixa pista però que en l’actualitat està perdut a causa de la vegetació. Enllaço amb la traça uns metres més endavant i la segueixo en sentit S, evitant fàcilment la vegetació que dificulta el pas. Aquest camí és ple de ginesta i petits pins, que just deixen entreveure un estret caminoi. Cal estar pendent del terra per seguir-lo. 
En un moment donat el camí s’aclareix, però l’alegria és breu a la casa del pobre. De nou el camí es tapa. Ja no tinc ganes de seguir per aquell terreny així que decideixo tirar pel dret, en sentit SO, a la cerca de la carena. El trànsit és pesat i molt dret. Es puja sense dificultats, tret de l’esforç per superar el fort pendent. També cal creuar pedreres. Tot i així, amb l’orientació farem prou per anar fent servir els passos que més confiança ens donin. Superat el feixuc terreny arribo a la carena però això no significa que el terreny es temperi. 
Segueixo al principi la carena per terreny planer, en sentit S, i començo a trobar fites i marques de pintura vermella, una mica velles. Així arribo a sortir de la vegetació i a contemplar una nova paret al meu davant. El pic de l’Home Mort. El pendent no és gaire fort, però les forces ja no estan intactes. El terreny és herbat i pedregós però mancat de vegetació que destorbi el pròxim objectiu. Tot i així les fites m’ensenyen el camí. Quan sóc a la construcció cimera, un mur de pedra que és un paravent, veig un nou obstacle a superar. 
Es tracta d’un turó pedregós que jo decideixo pujar pel costat esquerre, abocat a la vall de Planès. Vaig trobant aperduades fites que no sé si ajuden o despisten. El terreny és obert així que del que es tracta és d’anar triant les millors pedres per posar els peus. De tant en tant sembla que trobo indicis de camí. A la cota zenital trobo un munt de murs de pedra, cosa que em fa pensar en bivacs ventats. 
Ja fa una estona que miro com faré la baixada. Ja he localitzat un parell de possibilitats. Ara, però, toca fer cim. Des de la meva posició ja veig la creu, molt petita encara. Un clar sender, ara sí, m’hi porta. En un moment donat el deixo, ja que sembla que el camí vol passar de llarg. Remunto uns pocs metres i després de posar a terra un parell de vegades les mans, agafo la creu. Magnífiques vistes a tot arreu. El dia m’ha acompanyat i l’horitzó és molt ample. M’estic una bona estona contemplant el paisatge i mirant l’objectiu següent.
Per la cresta, fàcil, sense fer servir les mans però amb compte, ja que el vessant N cau a plom, vaig caminant a cercar-lo. Passo primer per la sortida de la canal Ampla, o Central. Uns metres més endavant em trobo la sortida de la canal Vermicelle (quins records, aquestes dues canals) i finalment pujo a una altra cota, d’alçada similar a la que té la creu. Com que no és aquest l’objectiu del dia segueixo carenejant fins a una altra cota que veig més al NE. Cal perdre uns metres d’altura, ja que la fita que assenyala el punt culminant es troba a 2.711 metres. Sembla que, aquest sí, em trobo al cim que figura a la llista de la FEEC. Alçada i coordenades coincideixen.
Toca tornar.
Per fer això cal primer desfer camí però aquesta vegada m’estalvio tronar a pujar cims. Un sender permet caminar una mica per sota, a la cerca del coll que es veu en sentit SE, com si volguéssim anar a la torre d’Eina. No es veu gaire apartat aquest cim així que algú es pot plantejar conquerir-lo. Jo ja hi he sigut dues vegades, així que passo. Quan sóc al coll m’ho miro amb calma. Es veu fàcil i el pendent no fa por. Amb cura, però, i a poc a poc, fent diagonals per minvar el pendent, i mirant de posar els peus en els diferents espais esglaonats del terreny, vaig fent, molt millor del que podia semblar. Per descomptat que amb neu, glaç o terreny mullat les condicions són diferents i requeriran l’equipament adequat, però en sec i amb sol, com jo vaig trobar el terreny… Bufar i fer ampolles. 
A mitja baixada es veu com si el terreny es tallés en vertical i ens regalés un precipici, però no és més que una simple apreciació. Es pot continuar baixant per tots els costats. Jo vaig decantar-me a la dreta perquè ho vaig veure més clar, però superada aquella part que semblava tan preocupant, quan vaig mirar enrere vaig veure que es podia passar per qualsevol lloc. Una vegada s’acaba la baixada trobo fites que ja m’ensenyen el camí per anar a trobar l’estany de Planès. No n’arribo a albirar les aigües, ja que el coneixia d’una sortida anterior.
Fent un revolt de 180 ° enllaço amb camí clar i fressat, que baixa de l’estany al poble de Planès, encara sense senyalització. Passo per l’orri de la Pleta dels Pastors i més endavant, quan tinc a l’esquerra un gran roc que forma una paret vertical de grans dimensions, trobo una font que brolla directament de la pedra, arran del terra. La trobo més pel soroll de l’aigua que per la vista. Sembla de bona qualitat, ja que no he vist bestiar a hores d’ara. El camí segueix la baixada molt clar i fressat. 
Arribo a una bifurcació marcada amb un pal i un cartell. Indica la direcció a seguir per anar a Planès.
Cal fer un apunt.
Aquí, depenent d’on tinguem el cotxe, podem seguir el camí que segueix més cap a l’esquerra, ja que aniríem a trobar el camí de pujada. Jo tinc el cotxe més avall així que segueixo en direcció a Planès i començo a trobar senyals de pintura groga. Molt més avall trobo una altra bifurcació. De nou, el trencall de més a l’esquerra em permetria anar a trobar el riu de Planès i el camí de pujada. Torno a seguir els senyals grocs de pintura fins a arribar a una nova bifurcació. Més del mateix. Camí no pintat a camí de pujada, camí pintat a Planès. 
Continuo en aquesta direcció fins que surto a la pista just al lloc on tinc el cotxe aparcat.