Abans de res, dir que aquest recorregut és totalment esbojarrat si decideixes seguir-lo, serà sota la teva responsabilitat.
En descàrrec meu, diré que portava al GPS, com a base orientativa, una proposta publicada a Wikiloc per un usuari de prou prestigi. Suposo que, si es fa la tornada pel mateix camí i s’evita la drecera, la cosa anirà força millor.
Valoro la proposta com a difícil perquè una gran part del recorregut de pujada, des del moment que s’acaba el sender fins a la base del cim —fins a trobar la roca—, i tota la baixada des d’aquest mateix punt fins al lloc on vaig començar a caminar, es fa sense camí i per un vessant herbat de fort desnivell.
La part on hi ha camí, només de pujada, tampoc és que sigui per llançar coets, però encara és transitable i evident. Aquest preàmbul el faig constar per remarcar que aquest recorregut no és per a caminaires a qui no agradi anar a la babalà. Ara bé, el cert és que tot allò que hi ha publicat o ressenyat puja pel mateix «camí».
El tram de pujada, des del moment en què s’acaba el vessant herbat fins al cim, és de pedra pura, tot i que s’hi intueix un sender, o més aviat les petjades d’altres caminaires. En principi hi ha marques de pintura groga, però suposo que, en trobar una clapa de neu, vaig perdre els senyals.
La pujada, malgrat tot, es fa prou bé.
La baixada la vaig fer pel mateix camí, encara que, segons el mapa de l’editorial Alpina, també hi ha una baixada pel vessant contrari, en direcció a la collada del Clot de Moredo (hi ha ressenyes). Jo vaig iniciar el descens seguint una marca de pintura groga, però no en vaig tornar a veure cap més fins que vaig arribar de nou a la zona herbada.
I aquí és quan decideixo posar-hi una mica més d’aventura.
Just tocar l’herba, i per no tornar pel mateix lloc de pujada, decideixo baixar el més dret possible en direcció a la pista on havia començat a caminar. Tant per tant, per totes dues bandes es baixa sense camí. Es baixa prou bé fins que, ja gairebé a tocar del camí de pujada, apareixen els nerets, que dificulten força el descens. Per sort, encara aguanta un vell sender, ja pràcticament envaït per la vegetació.
Un altre condicionant de la ruta és on iniciar-la.
La pista que puja fins al lloc on vam començar a caminar està restringida a la circulació de vehicles de motor. Vaig tenir la sort que al grup hi anava un company que tenia un amic que viu a la vila d’Alòs i que, com a resident, ens va poder pujar.
No sé si es pot aconseguir un permís trucant a l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) d’Alòs o a l’Ajuntament de l’Alt Àneu. Si s’aconsegueix, caldrà disposar d’un bon 4×4 per pujar-hi. Dubto molt que un SUV, per molt alt que sigui, hi pugui arribar.
Després d’explicar tot això, no detallaré gaire el recorregut perquè, sincerament, vaig anar gairebé sempre com em va semblar.
Des del moment que vaig baixar del cotxe, vaig començar a caminar per un clar sender, que vaig seguir fins que es va acabar. Després, la resta de la pujada i la baixada del cim es va fer per orientació. Però és que la baixada fins a les bordes de Moredo també va anar una mica per aquest camí, perquè, encara que hi ha senyalització, no la vaig saber seguir.
I el desastre total va arribar més enllà de les bordes.
Val a dir que, en aquest cas, la culpa va ser meva, però cal anar a l’aguait de no passar-se de llarg. Unes desenes de metres abans hi ha un pal amb el capçal groc, on se suposa que hi hauria d’haver un cartell amb el text «Refugi d’Alòs».
Vaig veure el pal, però el cartell no hi era.
Vaig continuar en direcció a les bordes pensant que aquell era el camí correcte. Error.
Quan me’n vaig adonar, ja era massa tard, i vaig decidir continuar seguint un sender que apareix dibuixat al mapa d’Alpina. Finalment, però, també el vaig perdre i vaig acabar improvisant, seguint traces de bestiar que, ves a saber com, em van acabar portant fins al poble d’Alòs.
Final de l’aventura.
«Reventaito» vaig acabar, de tant caminar sense camí.