Aquesta proposta es podria ressenyar amb quatre ratlles si em limités a explicar exclusivament el recorregut en si, però penso que cal estirar una mica més la literatura per detallar la part una mica més tècnica del recorregut, que tampoc és que sigui res de l’altre món, però pot ser que a determinades “persones humanes” no els agradi trobar certes dificultats en les seves caminades.
Primer de tot, cal dir que segurament el recorregut es troba senyalitzat, però jo, degut a la neu que encara hi havia i per culpa de no portar el material adient, vaig haver d’improvisar. Per explicar el recorregut el dividiré en tres parts. Des del començament fins a poc menys de 100 metres del cim és fácil.
Situats a l’edifici de restauració d’Ordio-Arcalís es pot començar a caminar per qualsevol dels dos camins que hi surten, un per un costat i un per l’altre. Tots dos ens porten fins a un pal indicador, on cal agafar la pista i deixar el sender que se’n va cap als estanys de Tristaina.
Bé per la pista, bé seguint el sender amb pintura de cercles grocs, s’arriba a l’estany de Creussans i molt més amunt a un encreuament de camins. Els punts grocs continuen a la recerca del port de Creussans però en aquesta ocasió s’agafa el viarany que s’adreça de forma més directa al cim. Jo hi vaig fora camí per culpa de la neu, però es camina bé, fins a arribar a la carena rocosa que protegeix el cim. Fins aquí la part fàcil del recorregut.
A partir d’aquest punt podem diferenciar entre “crestejadors”, senderistes i personal entremig. No vaig veure cap cercle de pintura, però hi ha fites que indiquen el camí a seguir, unes ho fan per millor traça i altres no tant. Suposo que es pot continuar a tota cresta, però jo ho vaig fer caminant, ajudant-me puntualment de les mans en determinats llocs, però molt fàcil en línies generals. En cap moment penso que es pot parlar de grimpades. Finalment arribo a la cota cimera per la part de darrere.
No m’estic gaire temps a dalt. El vent emprenya una mica i, cosa rara en mí, decideixo canviar de plans i tornar per on no estava previst. No aniré a la punta de Peiraguils i el seu rellotge solar i baixaré al port de Rat. De camí no n’hi veig i el vessant es veu molt pendent i rocós, però unes fites i els punts que dibuixa el mapa d’Alpina m’animen.
La baixada al primer coll es fa amb molta cura encara que prou bé, però explicar amb detall com fer-ho és complicat, cadascú que vagi per on millor ho vegi. Ja més avall es troba una traça de corriol, minso, però corriol al cap i a la fi. Així, a la recerca de senyals, fites, o ensumant camí es pot pujar al cap de la Costa Gran, on jo començo a trobar vells senyals de pintura groga, una ratlla, que vaig perdent i trobant segons vaig avançant. Finalment baixo al port de Rat i final dels dubtes. Enllaço amb un GR i acompanyat pels seus senyals acabo al lloc on tinc el cotxe aparcat.