Un detall important per a qui s’estigui plantejant pujar a aquest cim sortint des del pla de Negua. Actualment la circulació en cotxe per la pista d’accés és prohibida tot l’any i només s’hi pot pujar si s’ha contractat el servei d’un taxi. No hi ha una empresa concreta que se n’encarrega, pot ser qualsevol taxi de la vall (font: Ajuntament d’Esterri de Cardós). Això des d’Esterri de Cardós. Des de Cassibrós no ho sé, però als mapes ja es veu una barrera.

He aparcat a una placeta que hi ha just al davant de l’Ajuntament, lloc on hi ha també una mena de mirador. La toponímia que faré servir és la del mapa de l’ICGC i altra de local (als pals de senyalització).
Començo a caminar atenent a un senyal de trànsit que indica la direcció a seguir per anar a Ginestarre. Surto dels carrers d’Esterri per on m’indiquen un seguit de pals amb banderes que em diuen per on anar a les bordes de Llosaus. Hi vaig caminant amb senyalització de pintura groga que més amunt canvia a GR, la numeració del qual desconec. Amb aquestes marques arribo a tocar de les bordes de Llosaus.
Opcionalment es poden acabar de fer els 100 metres de distància que falten per arribar-hi, però aquí deixo el GR, que continua en direcció al pla de Tudela, i giro cap al sud per fer un llarg flanqueig per passar per la mata des Mollassos, les bordes de Mallanera, el barranc de l’Aubaga, la pala de Sudorn i la font de la Pala, el barranc de la Molina i la font de Sarredo, per acabar finalment a la pista que puja d’Esterri de Cardós.
Agafo el vial de l’esquerra per on, de forma gairebé planera o amb poc desnivell, arribo a un encreuament de camins, on trobo diverses barreres i senyals de prohibició. Aquí deixo la pista que se’n va en descens i continuo per la que puja i després d’una drecera arribo al pla de Negua. En aquest prat, cap a l’est, hi ha el Pi de la Murriada. Jo no el visito, ja em conformo amb altres que tinc a la vista.
Ara continuo a la recerca del cim objectiu del dia. Per això vaig fent una llarga corba del sud-est al sud-oest i em fico al bosc. Comença un encisador passeig per un vell bosc de pi, sense treballar des de molt antic, on no hi ha un camí molt clar, però és igual, es pot caminar per on millor es cregui. Absort amb tanta bellesa natural arribo a sobre de la cinglera de Fontllonga, des d’on començo la pujada final al cim, també per on millor em sembla, però de manera fàcil. Si la meva traça va fer marrades per aquí i per allà es deu a que vaig trobar força neu i vaig anar evitant les clapes.
Al cim les vistes són parcials, però les que s’abasten són suficients per gaudir de valent. No m’atreveixo a enumerar els cims i els poblets. Hi ha també un vèrtex geodèsic i molta herba on estirar-se a terra una estona.
Per tal de continuar amb la caminada, totes les traces que he consultat a Internet tornen al pla de Negua i al nus de pistes de les barreres. Jo també començo igual però veient la qualitat del bosc i la facilitat que ofereix per fer drecera, m’encomano a qui calgui i baixo en sentit nord, mirant d’evitar les clapes de neu, a la recerca de la pista que baixa del pla de Negua. El camí és fàcil i miro de localitzar un sender que evita les seves llaçades però suposo que degut a la neu no el veig així que torno a fer drecera per a saltar-me un revolt. De nou a la pista continuo seguint-la, en baixada, fins a la següent marrada.
Ara ja no interessa continuar per la pista així que torno a entrar al bosc, per un vessant una mica més brut, però sense complicació i enllaço amb el sender que anteriorment no havia trobat. Del que es tracta ara és de seguir-lo en sentit nord-oest. Em dirigeixo a la Portella però no hi arribo perquè giro a la dreta per un altre corriol que és més curt. Començo a trobar pintura vermella (fins ara era groga). El sender baixa fort, així que ràpid arribo a connectar amb el camí aquell de la Portella. Veig que recte continuen els senyals vermells però l’orientació del camí (l’he seguit uns centenars de metres i he reculat) no sembla bona, encara que a la vista de satèl·lit del GPS sí que feia bona pinta. El cas és que continuo per la dreta, acompanyat una altra vegada per pintura groga.
El sender acaba quan connecta de nou amb la pista que puja, o baixa, del pla de Negua pel camí de Cassibrós i l’àrea d’esbarjo de Fontfreda. La segueixo en baixada uns pocs metres, fins que veig una fita que marca l’inici d’un altre sender, amb la pintura groga i pals de fusta. Aquesta senyalització porta a una pista que es creua per continuar en descens fins a sortir de nou a la pista que és el camí de la Mata d’Esterri.
Camino pocs metres ja que al cap de poc un pal de fusta i una fita mostren un sender que s’adreça a Esterri. El sender és clar però en un lloc s’ha de deixar perquè si el seguíssim s’acabaria a la pista, molt més avall del que interessa. Suposo que jo perdo el camí en algun lloc però el cas és que un rastre de bestiar, molt escàs, em permet sortir a la pista.
La segueixo en pujada fins que trobo, pel marge de la dreta, la sortida del camí bo. Deixo aquí la pista per la meva esquerra i, ara sí, pel bon camí torno a sortir a la pista a tocar del pont que permet creuar el barranc de la Molina i a la vista d’una nova barrera que talla la pista als cotxes. Ja no queda fer res més que creuar el pont per acabar a Esterri de Cardós i donar així per acabada aquesta magnífica caminada, retallada una mica menys d’un parell de km gràcies a les dreceres fetes i al fet de no desviar-me a visitar determinats llocs.