A veure si seré capaç de sintetitzar aquesta proposta.

Nota important preliminar.
Des d’octubre d’aquest any (2024) tot el perímetre del cim del Codó és encerclat amb una tanca de franqueig difícil. Resulta que recentment s’ha creat en aquest indret un menjador de voltors.
Vaig trobar la biòloga encarregada del treball de camp, i també vaig poder contemplar una gran quantitat d’aus esperant el festí.
Aquesta persona em va comentar que la zona és de lliure accés i que la porta es pot obrir, però que si els voltors estan menjant els hem de respectar i no entrar al recinte fins que hagin saciat la gana. Cal fer-ho així per tal que les coses continuïn igual.
És increïble la sort que vaig tenir de poder viure en viu d’un espectacle digne del National Geographic.

Començo a caminar al veïnat de Cérvoles, i faig el recorregut en el sentit contrari a les agulles del rellotge.
El tram de pujada fins a la part alta de la serra de Coscollola el faig per senders senyalitzats amb pals de direcció i senyals de pintura groga. Des d’aquest punt fins al cim del turó de la Capcera se suposa que també hi ha senyalització, però jo no la vaig veure (ni la veuré fins al final de recorregut) i buscant els millors passos entre boixos i avets en creixement i seguint desdibuixats rastres arribo al cim, el punt més alt del dia d’avui.
Si la meteorologia és favorable les vistes són de les que tiren d’esquena.
El desplaçament fins a la següent destinació és clar i agradable. Es tracta de recórrer l’ampli i amable llom de la serra, acompanyats de grans vistes, fins a la necròpolis del Turó de la Capcera, on es visita un túmul mortuori.
Per continuar amb la proposta faig un descens “trialer”, sense camí evident però fàcil, per bosc prou net, fins a enllaçar amb una pista de desembosc per la qual, en descens, arribo a la pista que baixa a Cérvoles.
Aquesta pista passa pel dolmen de la Cabaneta del Moro i tot seguit fa un gir de 180º a l’esquerra. Al cap de pocs metres surt una altra pista per la dreta. Deixo la senda principal per agafar aquest nou camí, on hi ha una cadena.
Continuo avançant i arribo a la porta de la tanca que envolta tot el turó del Codó, on s’ha creat un menjador d’aus de rapinya. La zona, per ara, és d’accés lliure i la porta es pot franquejar i ingressar a l’interior del recinte, excepte en el cas que s’observin voltors alimentant-se, cas en què es demana respectar el moment i romandre al marge mentre duri el procés.
Al cim hi pujo sense problemes. Es tracta d’un turó sense arbrat ni vegetació, una lloma totalment pelada, cosa que permet unes bones vistes dels voltants. Com que el perímetre es troba totalment tancat, per sortir del lloc cal tornar a la porta.
De nou a la pista segueixo en direcció est cap a Sant Grau (topònim de l’ICGC), lloc on sembla que desapareix el camí. Un lleuger rastre continua en direcció a la Pedrinya, on conclou, i de front hi ha la cinglera així que cal girar a l’esquerra, en sentit nord-est, i en aquell moment apareix un rastre de fites que marquen un lleuger indici de sender pel que enllaço amb el camí, més clar, de l’Aigua.
La primera part del sender està una mica tapat. Es camina bé i és prou clar, però la vegetació comença a destorbar el pas. La cosa es complica una mica més a l’hora de travessar el barranc de la Vinyasa, però a partir d’aquell moment el camí millora i arribo a Cérvoles sense problemes.
A la part final de track abandono el camí per fer una inspecció ocular sobre el terreny, cosa que no és preceptiva.