Començo a caminar saltant la bionda que em talla l’accés a la muntanya i continuo en sentit nord-est, cap a un pas evident que s’obre en aquella direcció. Abans d’acabar el traçat de la corba m’enfilo pel marge del vessant a la recerca del llom de la muntanya, per encarar-me d’aquesta manera directament a una de les parets verticals de la mola.
Aquesta opció de pujada no és pas la més natural. Hi ha camí però ja anava avisat que al final hauria de lluitar per arribar a connectar amb el corriol bo pel qual la gran majoria de caminants pugen i baixen de la mola.
El cas és que el sender comença clar i evident, profusament marcat amb fites, cosa que ja em fa entreveure que es tracta d’un sender d’escaladors, de manera que en arribar a la base de la roca s’acabaria i, així serà, arriba a la paret, desapareixen les fites però, per a la meva sorpresa, la traça continua recorrent la base de la roca.
Però l’alegria dura poc. En arribar a unes balmes el camí desapareix, o jo el perdo. A partir d’aquest lloc arriba el moment salvatge. No és res que no es pugui superar amb paciència i buscant la vegetació més feble, però el cas és que s’entén perquè són pocs els que publiquen recorreguts per aquesta zona.
Bé, després d’uns 175 metres d’aventura, enllaço amb el camí pel qual després tornaré al cotxe. Primer en sentit sud pujo fins a la plana on trobo les ruïnes de Sant Marc i continuo, ara de nou acompanyat per fites, fins al cim de la mola d’Irto, on gaudeixo de 360º d’horitzó net.
El més normal és tornar a baixar pel mateix camí però, com sempre em passa, em dona la “xalada” i baixo a la biorxa seguint el caire del cingle. La cosa comença bé, però intueixo que no trigaran a presentar-se complicacions així que buscant els llocs pedregosos vaig saltant de roca en roca fins a sortir de nou al camí, havent fet una volta circular totalment innecessària, atesa la manca d’interès, i de camí, d’aquesta.
El cas és que ja torno a estar en terreny “humanitzat”. El camí ara el segueixo en descens, passo pel punt on em vaig incorporar a la pujada, i baixo fins a la torre d’una línia elèctrica, on trobo el sender que és el GR 171 per on torno de nou a la carretera C-43 .
Passo sota seu per continuar pel GR i remuntar per ell el riu de la Teuleria fins a arribar a l’alçada on tinc el cotxe aparcat, talús amunt. Podia continuar pel GR atès que uns centenars de metres més endavant surt a la carretera, però jo pujo pel vessant descompost per evitar trepitjar asfalt. D’aquesta manera surto directament al lloc on tinc el cotxe aparcat.