Començo a caminar per un corriol que trobo a la meva esquerra, abans d’arribar al pont que permet creuar el riu Segre. De moment camino per un corriol pel qual faré un recorregut d’anada i tornada.
No trigo gaire a trobar el punt en què el recorregut que vull fer es bifurca. Molts usuaris, igual que jo, acostumem a dir que el millor és fer la part més difícil del recorregut al començament, així que el perfil del desnivell em diu que faci la caminada en sentit horari, i per tant abandono el sender que continua recte, acompanyat per les aigües del pantà, i començo a pujar vessant amunt, de forma sostinguda, pel sender de la meva esquerra.
Vaig alternant camí rost amb altres trams una mica més amorosits fins que poc abans de fer el primer quilòmetre, just a tocar de la base de la paret que cau del castell de Gelis, el sender s’aplana fins a arribar a un coll.
No era la meva intenció però en veure relativament a prop el castell i el cim de la coma de Gelis, em desvio per acostar-m’hi. Al castell no m’hi enfilo però sí al cim. Foto del pal amb la senyera, gaudir de l’espectacle visual i tornada al coll anterior, pel mateix camí atès que no veig cap altra alternativa.
En un primer moment em deixo portar per una traça clara que em porta a la vegetació, on el camí es comença a complicar tot i que es veu clar, així que m’animo a continuar, fins que em trobo ficat en una escletxa de la muntanya. Una figuera dificulta l’entrada, però de mica en mica el pas, costerut i escanyall, es fa més net, fins que em trobo amb una gran roca que tapona la sortida. Hi ha un parell de forats, però la meva cintura no passa per cap d’ells. Encara sort, perquè aquest no era el camí bo. Després descobriré que per allà no hi havia sortida, o potser només rapelant.
Torno a baixar al coll i ara continuo per un altre corriol, més a l’est de la muntanya. Al cap de poc hi trobo una bifurcació. Per l’esquerra sembla que s’evita passar pel pas de l’Orellut. Jo continua per la dreta, a la seva recerca. Ara sí que hi trobo el pas de l’Orellut, una joia geològica que permet travessar la roca de la muntanya. Un passatge espectacular, encara que l’anterior ho era molt més.
Ja a fora, un tram de camí una mica aeri però sense gran sensació de perill, permet assolir la carena de la serra. Sense complicacions i de forma còmoda s’arriba a la zona arqueològica del cim i al vèrtex geodèsic.
Les vistes són de les que tiren d’esquena, espectaculars: 360º de muntanyes i planes majestuoses. Un llarg descans gaudint de l´espectacle i toca encarar el descens.
El camí que el permet continua recorrent l’esquenall de la serra, ara en sentit sud-oest. Les vistes a banda i banda del camí amenitzen el descens. Més endavant es deixa per l’esquerra un corriol que baixa al cobert del Mingo, que és per on l’Institut Geogràfic Nacional diu que s’enfila al vèrtex geodèsic, i es continua, ara ja en descens més sostingut, i en determinats punts fins i tot vertiginós, fins a acabar al sender local que volta el pantà de Sant Llorenç de Montgai.
Ja no hi ha cap alternativa ni dubtes. Vorejant el pantà a una certa distància al començament i a tocar de l’aigua més endavant, el camí em porta al punt d’inici d’aquesta caminada.