Lleida

He aparcat el cotxe, un turisme normal, a Soler d’Avall (ICGC) o Soledevall, segons els cartells de la zona, a on he arribat per pista asfaltada. A tocar del primer edifici que veiem hi ha lloc per aparcar un parell de vehicles, tres a tot estirar. Uns 100 metres abans, a una granja de vaques, també hi ha lloc per deixar els cotxes.
Començo a caminar, per asfalt, en sentit nord-oest, però de seguida deixo aquest ferm per començar a caminar per pista de terra en girar a l’esquerra per agafar orientació sud-oest. La pista fa baixada de manera suau i vaig fent còmodament entre camps de cultiu i vorejant una jove roureda, espectacular en aquesta època de l’any. Així arribo a una intersecció en la qual trobo la pista de terra que ve de la carretera LV-3005, de Torà a l’Hostal Nou, així que penso que aquest pot ser també un bon lloc per començar a caminar.
M’incorporo a aquesta pista, ara molt i molt ampla, en sentit de pujada. El mapa de l’ICGC anomena aquesta pista Camí de Sisquella. Una ràpida pujadeta em deixa a la plana del Clot, a on se suposen vistes que jo no gaudeixo per culpa de la boira que m’acompanya. De la plana, el camí comença a baixar en direcció a Sisquella. Just abans d’arribar-hi trenco a l’esquerra, en sentit est, per una pista que sembla que es dirigeix a un camp de cultiu. Sí que ho fa, però la pista segueix el marge per permetre continuar. A la dreta deixem el mas, que sembla abandonat.
La pista ara perd qualitat pel pas dels vehicles agrícoles. Més endavant deixo a l’esquerra un trencall que es fica al camp de la plana de la Vinya i finalment enllaço amb una pista transversal que prendré, en girar en sentit nord-est i així iniciar el que es pot dir camí de tornada, ja que si fins ara he caminat cap al sud, ara ho faré cap al nord.
Sempre per la pista més evident i en lleugera pujada vaig abandonant desviaments que indefectiblement porten a camps de cultiu. Passo a tocar d’una bassa que no es veu des del camí en restar amagada al darrere d’un marge a la zona del Planot. Més endavant la pista agafa orientació nord-est i començo a albirar el Mas Torra, o la Torre per l’ICGC. Quan la pista s’encara directament al mas canvio de plans.
La idea era seguir per aquesta pista per enllaçar amb asfalt i seguir-lo fins al trencall que es desvia a l’ermita i fer un anar i tornar fins al cim. Aquesta era la idea, però per la dreta, al mapa de l’ICGC i sobre el terreny, veig un vell rastre de pista amb una orientació que interessa. Veig al mapa que més enllà hi ha una altra pista que surt de l’ermita. Aquestes pistes no tenen connexió entre elles, però decideixo provar. Resulta que es poden connectar. Entre els camps hi ha una zona arbrada. Hi arribo travessant (no està encara treballat) un camp en sentit sud-est, en clara direcció a un marge amb el terra remogut.
En arribar trobo una fita a sobre d’un roc i m’hi dirigeixo. M’ensenya un escadusser rastre que em fa pujar a dalt d’una altra pedra, a on trobo una altra fita. M’animo pensant que ja ho tinc. El rastre segueix en forma d’herba remoguda, però força clar. El que passa és que em porta a un extrem d’un altre camp. Hi veig una pila de possibles camins, però decideixo voltar el camp, uns 7 o 8 metres, i seguir per la traça que continua en el mateix sentit de la marxa. Em rep un altre camp. De nou continuo pel marge de la dreta i passo a un altre camp, sense treballar, que hi ha a l’altre marge del camp. Ressegueixo aquest marge, ja que a l’altra banda del camp tinc la pista que ve de l’ermita. Ara sí que ho tinc fet, me n’he sortit. He aconseguit estalviar-me l’asfalt i el fet d’anar i tornar al cim. Faré així una mena de circular.
I ja soc al cim. A tocar de l’ermita hi ha un promontori que sembla el punt més alt de la zona. El GPS, cosa rara, em marca la mateixa alçària que marca el mapa topogràfic, amb la diferència que, segons el mapa, la cota més alta es troba més al nord d’on soc jo. Volto l’ermita, faig un parell de fotografies i com que no hi ha vistes, surto de nou a la pista. Em distrec amb les vistes que s’obren en sentit oest i finalment reprenc la marxa. Camino els 700 metres que em separen de l’asfalt i quan hi arribo m’adono que he deixat de banda el vèrtex geodèsic. Penso a tornar, però finalment decideixo continuar a la recerca del final del recorregut.
Travesso la carretera i per pista de terra baixo a les envistes de Soler d’Avall. Passo pel davant de la casa i agafo l’asfalt que m’acaba per portar al cotxe, evitant baixar directament pel marge de la carretera. Ja al cotxe decideixo portar-lo fins a l’ermita per visitar així el pilar del vèrtex geodèsic, que em tenia una mica amoïnat.
El cilindre del vèrtex es troba sobre un pilar, tan alt que necessita dues estructures d’amplada diferent per suportar-lo. Fa una mica de respecte, però em surt la vena valenta i decideixo pujar-hi. Hi ha dos trams d’escales. El primer es puja bé, però quan agafo el segon, es desprèn del formigó i tot i que no cau perquè encara s’aguanta enganxat a la part de dalt en fa fer marxa endarrere i deixar-lo estar.
Torno al cotxe i final de la història.