Catalunya nord

El cotxe el vam aparcar a l’entrada de la població, a un forat que hi ha al costat del transformador elèctric de la vil·la. Vam caminar per l’asfalt que acaba just en un petit espai que hi ha al costat del Mas de l’Om. En aquest punt comença, en pujada, una pista de ciment que agafa orientació est. Té pintura groga. Aquest viarany puja en primer terme al lloc reservat per a l’heliport i continua, ja més planer i encara asfaltat, fins a trobar el còrrec de les Pedres. Continuem gairebé de planer, entre camps de vinya de diferents varietats, deixem per la dreta altres corriols, passem a tocar de les ruïnes del Mas Nou i arribem a la porta que barra el pas a vehicles a l’alçada del Falguerar.
Creuem la porta i ens trobem amb les aigües del Ravaner. Les passem a gual i just a l’altra banda tenim la pista que hem de prendre, a la dreta i després de passar una cadena, per deixar el vial que si el seguíssim ens portaria a trobar el sender que ve del coll dels Gascons i del de Vall-llàuria. El nostre camí agafa orientació oest i guanya desnivell paral·lel al còrrec del Clot dels Eus. La pista, en moderada pujada o fins i tot planera, fa un parell de revolts i ens fa passar a tocar d’una torre elèctrica, moment en què comencem a guanyar altura de nou, de forma decidida.
La pista continua fent llaçades i en un revolt hi trobem un desviament que ens permetria anar a Vallbona. Ja no ens interessa, així que continuem fent pista en pujada i de nou, després d’unes quantes llaçades, entronquem amb el camí que ve de Vallbona i que era per on hauríem d’haver arribat fins aquí. Bé, ja hi som, així que seguim en ascens per tal de recórrer el serrat del Ballador. Comencem a trobar espais que ens ofereixen vistes a diferents llocs, però no al cim. Superem la jaça del Toro i després d’un flanqueig enllacem amb el camí que puja del coll dels Gascons. Som a la font d’en Cassanyes, aigües amb què neix el còrrec del Clot dels Eus.
Continuem en sentit sud-est i agafem un camí com en podíem haver agafat un altre, de fet ara penso que el millor és continuar pel camí fins a la carena rocallosa que es veu més endavant i pujar per la carena. El nostre track ens fa agafar una espècie de corriol que flanqueja a mig vessant per anar a parar a la mateixa carena. Anem progressant sense camí definit però saltant de traça en traça, esbufegant de tant en tant, fins que trepitgem l’esperó rocós, o munt de rocs, que sostenen la creu de ferro que hi ha unes desenes de metres abans d’arribar al cim. Recuperem l’alè a la creu.
Per terreny molt amable ens acostem, i pugem, al roc que és el punt més alt de la part enterament francesa, el que se suposa que és el Sallafort francès. Segons el mapa de Geoportail (IGN francès) fa 978 m, segons el waypoint del GPS, 982 m. Més enllà, en tota la línia de frontera i segons l’ICGC, hi ha el Sallafort nostre. Segons el mapa, 993 m, segons el waypoint del GPS, 997 m. Les vistes en ambdós cims són superbes i demanen molta estona de tranquil·litat. Aprofitem per gaudir-ne i descansar, que no sabem què ens espera per baixar.
Com que volem anar a les barraques de Colomates, localitzables a simple vista des del cim, anem orientats cap allà i busquem com trobar el millor terreny que ens deixi entrar al bosc de la Maçana. La baixada no és gaire forta i el terra és herbat amb petits arbres dispersos així que, ara per aquí, ara per allà, trobem com entrar a l’arbrat i podem caminar, en flanqueig, pel bosc, nu.
El sotabosc és molt net i els arbres prou espaiats per permetre caminar per on vulguem. Així, en flanqueig descendent en sentit nord-oest arribem al camí pel qual s’arriba a les barraques, encara que nosaltres fem un altre flanqueig mirant de fer més curt. El camí, encara que més llarg, ens faria passar per la font de Colomates, que pot resultar molt necessari. De fet, nosaltres hi vam anar després de passar una estona a les barraques.
Continuem amb la proposta i agafem un sender que surt en baixada en sentit nord-est, per travessar el bosc per sota de la carena i quan som sota el puig Rodon enllacem amb el camí que baixa del coll d’en Verderol. Deixem a la dreta un camí alternatiu que també ens serviria, deixem a un costat del camí el corral dels Porcs, un bon aixopluc en cas de necessitat, i acabem al coll de la Plaça d’Armes, als peus de la torre de la Maçana, que roman a l’esquerra del coll. Un cartell de direccions ensenya el sender a prendre per tal de tornar al Rimbau o per continuar cap a la torre de la Maçana. Segons el cartell és a 700 metres de distància. Aquesta vegada ens hi acostem.
El sender és fàcil de seguir, pintat i prou evident. Força planer fins que arribem a un encreuament senyalitzat, a 250 metres de la torre. A partir d’aquest punt el camí puja molt més fort. És un tram curt, però a aquestes alçades del recorregut es fa dur. Sort que a la torre hi ha espai per descansar i gaudir de l’espectacle visual. Amb les forces refetes continuem el camí en sentit nord-oest. Més endavant abandonem el camí senyalitzat i baixem a la recerca de la pista que, en sentit nord, ens porta al coll del Camp d’en Selva. I aquí cal un punt i a part.
A partir d’aquí és millor no seguir el track. És millor girar a la dreta i seguir en direcció al Rimbau.
Si seguiu aquest track arribeu al coll. Aquí el camí a seguir és una mica confús i a nosaltres ens va fer molta feina el GPS. En primer lloc cal deixar la pista i agafar el trencall que es dirigeix a Argelers. Al cap de pocs passos cal trobar un corriol molt estret, mig perdut i amagat per la vegetació, que agafa orientació sud-est, en suau descens. Més endavant el camí es va obrint i es camina molt més fàcil. Sempre amb el GPS a la mà, vam anar, sempre en descens, ara per aquest viarany, ara per aquest altre, fent un gir cap aquí i un altre cap allà, sempre en baixada per sender molt estret i de vegades en fort pendent fins que vam poder respirar tranquils quan vam trobar les aigües del còrrec de Vallmalenya, que creuem a gual per anar a la recerca del Ravaner.
I aquí ens fem un embolic per fer cas al track i no mirar el mapa. El més normal crec que és travessar a gual el Ravaner i sortir a la carretera més amunt del Colombreu. També penso que pot ser possible continuar aigües amunt per remuntar el Ravaner per tornar al Rimbau, però això no ho sé segur. El que sí que aconsello és no seguir el track nostre a partir d’aquest punt.
Nosaltres vam agafar un viarany, mig perdut al començament, que s’enfila muntanya amunt, de mala manera ara per ara, amb 17 km a les cames, que ens fa pujar 90 metres de desnivell per tornar a perdre’ls a continuació en tornar a baixar al riu.
Ja a baix, el camí planeja fins que hem de tornar a travessar el riu. A l’altra riba el camí comença a guanyar altura fins a sortir a l’asfalt del Rimbau, just al lloc a on tenim el cotxe aparcat.