Cerdanya

Aquesta proposta és per a qui no vulgui pujar també al Puigpedrós. Jo tenia al cap dues opcions de recorregut i, al final, per motius que no venen al cas, vaig acabar fent-ne una tercera. Surto de l’aparcament del Pla de Campllong, on s’arriba per una carretera totalment asfaltada. Començo a caminar per l’itinerari 101, Camins de la Cerdanya, que uneix Meranges amb el refugi d’Engorgs. Aquest itinerari el faré completament a la tornada. De pujada, el segueixo només fins a la pleta d’Engorgs. En aquest punt deixo aquesta senyalització i continuo en pujada — acompanyat sempre per fites — per la llera esquerra del riu Duran. El camí que segueixo és clar, però sembla que està en procés d’abandó, encara que s’hi camina bé. Vaig sempre en pujada fins que arribo a un punt on el riu s’encaixa força i queda uns quants metres per sota del camí. Hi ha una paret de roca d’uns dos metres d’alçada. M’hi enfilo atenent les fites i continuo, ara per dins de la pineda, fins que enllaço amb el GR-11, per on arribo al refugi d’Engorgs. Està molt animat per la presència d’un grup d’escolars que hi han fet nit, uns a dins i altres acampats a l’exterior. Continuo a partir d’aquí ja sense senyalització, ja que no vaig a la portella de Meranges sinó que miro d’anar el més directe possible al pic d’Engorgs. El terreny és fàcil d’interpretar, així que, per on em sembla millor, pujo a la plana de la Tosseta, on no arribo, per tant pujo per la carena sud del pic. Alternant rocs i herba, arribo al cim. A partir d’aquí m’espera un seguit de pujades i baixades fins que acabo al cim del pic del Calm Colomer, o Tosseta de l’Esquella, com també se’l coneix. Aquí començo a tenir molèsties al genoll i canvio els plans. Veig que encara em queden unes quantes pujades i baixades més fins al Bony del Manyer, però bé, això no t’interessa. El cas és que, davant dels dubtes, em plantejo baixar, si més no, al refugi d’Engorgs el més ràpid possible, així que abandono també la idea d’anar a la portella d’Engorgs a la recerca del GR, i des del collet de Sant Vicenç faig un descens en flanqueig — lògicament sense camí, però de bon fer — per anar a trobar el GR més avall dels estanys dels Minyons. I ja fi de la història. Pel GR passo de llarg el refugi i m’adreço directament al pal que indica el naixement del sender que s’adreça a Girul i Meranges, que enllaça amb l’itinerari 101. Per aquest sender baixo a una palanca per on travesso el riu Duran per enllaçar amb el camí ja recorregut de pujada. Però jo aquí, sense passar la palanca, veig una fita i m’animo a provar-ho. Suposo que en algun lloc en perdo el rastre perquè acabo en una cascada, on ja sabia que no hi hauria continuïtat. Així que, ara sense passera, passo el riu i acabo de nou al camí, que segueixo fins a acabar, de nou, a l’aparcament. Per descomptat que aquesta “aventureta” val més evitar, ja que l’únic que fa és esguerrar l’excursió. Millor prendre el camí normal.