Cerdanya

Sortim de l’aparcament i agafem la pista que passa pel davant del bar restaurant. De seguida deixem la pista que puja en sentit NO, senyalitzada amb un rètol de color vermell i el text «Mirador». Aquesta pista és la que l’estació d’esquí té marcada amb el número 10 i que puja també al Mirador del Pla de Llet, i que si féssim les coses com cal seria la que es faria servir per tornar.
En aquest cas, però, deixem aquesta pista i ens desviem a l’esquerra, en sentit O, per seguir una altra pista, ara blava, planera. Al cap de poc, després d’una petita pèrdua de nivell, sortim a un descampat.
Aquí cal deixar tota traça de pista i creuar el camp. Al davant nostre veurem un cartell que assenyala el començament del circuit per a raquetes i un munt de plaques metàl·liques enganxades als troncs dels arbres. Hem de continuar per aquest camí. És un sender ample, gairebé una pista en determinats indrets, que ens pujarà fins al cim. Primer seguirem senyals de color vermell. Després passaran a ser marques de pintura groga, deixarem a la dreta el circuit blau que ens pujaria a les Pedres Blanques, ja que seguirem recte decantant-nos en sentit SO per camí evident, sobretot amb neu.
Així arribarem a un lloc en el qual la pista fa un fort revolt a la dreta en orientació NO, en aquest punt cal que abandonem la traça i iniciem una drecera, en sentit SO, que ens farà remuntar pel bosc, fins a enllaçar de nou amb la pista. Ara ja haurem recuperat els senyals de pintura vermella. Seguint-les, arribem al coll de Queralt. Un prat impressionant al qual se’ns obren unes magnífiques vistes, a la nostra esquena, de tot el perfil fronterer andorrà i francès.
Al davant se’ns presenten tres pistes. Anirem per la central ja que és la senyalitzada amb els ja familiars punts vermells. Superat el repetjó, som de nou a punt d’enllaçar amb la pista, però no. Els punts vermells ens hi fan caminar a la vora, pel mig del bosc. Així arribem definitivament al cim del Mirador del Pla de Llet, cim objectiu del dia.
Magnífiques vistes a tot arreu. Una meravella per als ulls. Aquests se’ns en van a les muntanyes però un bon grapat de pobles i caserius llueixen ufanosos als vessants. Ens podem estar molta estona jugant a anomenar-los.
Després de fer moltes fotos i gaudir de la contrada toca retornar. Per fer-ho, allò ja comentat. El més assenyat seria recular fins al coll de Queralt i d’allí enllaçar amb el coll de Dalt i per pista, al refugi Prat de Miró i l’aparcament d’Aransa. En aquest cas s’ofereix, no s’obliga, la possibilitat de fer més curt i «aventurer» el descens de tornada.
Per fer això cal desfer uns quants metres el camí fet i baixar pel dret muntanya avall a buscar la pista que de la població d’Aranser puja a les pistes d’esquí d’Aransa i al seu aparcament.
La primera meitat del descens es fa sense camí ni traça. Primer en perpendicular a les dues pistes que hi ha dibuixades al mapa d’Alpina. Quan som a la segona cal que la seguim per l’esquerra unes desenes de metres, en sentit NO, ja que vaig trobar que el pendent era una mica fort.
Al cap de poc temps cal deixar la pista per iniciar de nou un descens en diagonal per l’esquerra, com si anéssim, perdent alçada de mica en mica, a buscar el torrent de Queralt. Quan hem perdut uns 20 o 25 metres d’altura (¿?) trobem una antiga pista de desembosc. La seguim per l’esquerra, tot i que ràpid torna a baixar fort, més vertical. Aquesta antiga pista va girant de mica en mica, acostant-se a poc a poc al torrent de Queralt.
Arribem a un punt en el qual deixem aquesta pista per anar a creuar el torrent. Penso que sense deixar la pista també s’arribaria a creuar el torrent, tot i que uns metres més lluny del punt que ens interessa. El cas és que a l’altra banda del torrent enllacem amb una altra pista.
Ens hi incorporem i la seguim en pujada, per l’esquerra. Si no es volen més aventures, aquesta pista ens torna de nou a l’aparcament. Jo ja he explicat que encara vaig complicar el recorregut. En un moment donat vaig decidir deixar la pista per fer un flanqueig que, tot i que vaig aconseguir arribar a l’aparcament, no em va sortir a compte ja que, com abans he comentat, el pas a gual del riu de la Verneda va ser una mica complicat. És millor seguir la pista sense fer invents.